Xavier Mas i Sempere / Alacant.
Quan hom entra en contacte amb la música d’Albert Guinovart té la sensació d’escoltar la música clàssica que ha resultat després de les aventures del segle XX. Ja han passat les avantguardes –“la música de filòsofs, de despatx” com la denomina Guinovart– i el creador vol tornar a centrar-se en la comunicació, en les emocions, en la pròpia expressió. És clar que no és comparable el context social d’un Weber o d’un Messiaen amb el d’un català del segle XXI. Però per això, precisament, la sonoritat no pot ser la mateixa.
Albert Guinovart i Mingacho (Barcelona, 1962) va entrar al món de la música de la mà d’un piano. Instrument amb el qual ha desenvolupat la seua carrera interpretativa i motor inspirador de la música que porta la seua signatura. Assegura que, en un primer moment, la composició no l’atraïa gaire: Serialisme i demés corrents experimentals no casaven amb la seua forma d’entendre la música. Fou el projecte del musical Mar i Cel, estrenat per Dagoll Dagom en 1988, el que el portà al camí de la composició. Des de 2002, i amb un extens bagatge en música per al teatre, la televisió i la sala simfònica, és professor d’orquestració i composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya.
Abans del concert de dimarts –el quart programa del cicle Alacant actual– Guinovart ens atén un moment i ens regala un parell de titulars. La seua visió de la música no és l’habitual dins el món de la creació actual –molts el titllarien de comercial, de no aportar massa a la història de la música o de no ser original– però el seu aval és el de qui ha connectat amb el públic. I ha fet música, dins la tradició clàssica, que ha tingut èxit. Això, només, ja és motiu suficient per parar atenció al que ens haja de dir.
“La música la considero com un acte de comunicació, d’expressió personal”. Si voleu acostar-vos a la seua personalitat, proveu amb el seu Concert per a piano n. 1. “Quan el Mar i Cel –es refereix al musical original– va tenir aquell èxit em vaig sentir una mica malament en el sentit que jo creia que no estava prou preparat per tenir aquell èxit: era una mica injust”. La seua trajectòria indica tot el contrari i l’èxit, independentment de la seua justícia, va tindre un efecte dinamitzador en la seua creació. “En la meua època, l’academicisme estava molt tancat en les avantguardes, que ja estan passades, que ja són passat, i per això no m’interessava: la dificultat és trobar el llenguatge personal. Als meus alumnes sempre els dic que han de seguir el que el cor els hi mani”. Per Guinovart tots han d’estudiar-ho tot –tradició i avantguarda– però després cadascú és molt lliure de triar el que necessite. “L’originalitat en la música no és un valor en sí mateix. És una cosa externa que de vegades un s’imposa”.
L’obra de Guinovart, Serenata Amadeus, és un joc amb Mozart. “Si un intèrpret no s’identifica amb la música que toca, no s’ho passa bé. És molt difícil que aquella obra arribi com l’ha pensat el compositor”. Amb aquesta obra, tot un collage homenatge a Mozart, l’intèrpret s’ho pot passar d’allò més bé. I el públic, ho va demostrar amb l’ovació més destacada de la nit, també. “La societat, hui dia, no té resistència per concentrar-se en res. És l’època del zapping: tot és curt. I jo amb la música, tot i que no faig peces curtes, intento fer com Mozart: contrastar, sorprendre… Intento… no sé si ho aconsegueixo”. El valor de les obres, clar està, l’haurà de posar la història. De moment, i ja ens va bé, Guinovart atrau i agrada al públic. I, després d’un segle de divorci, és una meravellosa notícia.
Programa del concert
Anton Webern
Langsamer Satz (1905)
Cristóbal Halffter
Pourquoi? (1975)
Albert Guinovart
Serenata Amadeus (2014)
Alban Berg
Lyrische Suite – 2n moviment: Andante amoroso (1926)
Alfred Schnittke
Moz-Art à la Haydn (1977)
