Diu el refrany que «qui s’ajunta amb un coix, a l’any coix i mig». De la sentència podria servir-se’n qualsevol excepte Gregory Peck, perquè l’actor va saber solcar les ones de la fama sense perdre ni un gram de la seua integritat dintre d’una indústria lliurada als egos descomunals.
L’actor nasqué l’any 1916 a La Jolla (Califòrnia), fill d’un farmacèutic i d’una mestressa, però ben prompte es quedà sense mare. La iaia, en un intent de distreure el net i perquè era tota una aficionada al cinema, el duia cada setmana a veure una pel·lícula distinta. Allà, davant la pantalla, un Gregory Peck encara adolescent anava plantant –sessió rere sessió– la llavor de l’actuació.
Abans, però, d’arribar a ser actor, Gregory Peck va trencar mà amb diverses professions: des de camioner a guia, passant per estudiant universitari; però fou qüestió de temps que acabara provant allò de la interpretació, perquè el cuquet havia anat fent camí. Acabà decantant-se per estudiar filologia i una vegada graduat es llançà a l’aventura de l’art dramàtic. Això sí, a més de talent, hi invertí molta disciplina perquè els costos dels estudis els hagué d’apoquinar el jove Peck a base de torns dobles i feines extra.
El mètode Stanislavsky i la ciutat de Nova York foren els ingredients del còctel que li obriren les portes de Broadway. Demostrada la seua vàlua, el metre noranta d’alçada i la veu greu foren, al seu torn, els ingredients del còctel que el disparà a l’altra costa: Hollywood el rebé amb el rodatge de Dies de glòria i Recorda, la cinta d’Alfred Hitchcock.
El públic l’acceptà de bon grat, però no així la crítica, que el titllà d’inexpressiu i minso en les interpretacions. El cas és que li arribaven papers ben distints, fent-ne una selecció acurada dels personatges als quals donava vida, i s’ho pogué permetre gràcies a no signar contractes amb cap estudi. Gregory Peck picotejà tota la seua carrera alié a les exigències dels productors i així aconseguí donar vida solament als rols que li semblaren vertaderament interessants.
Prompte fou un vaquer en Duel al sol i un periodista àvid d’exclusiva –i de princesa– en Vacances en Roma. La cosa rutllava, però Gregory Peck volgué deixar clares les seues intencions: aprofitaria l’avinentesa sempre que li fora possible per fer les coses a la seua manera. Ell mateix telefonà als estudis abans de l’edició del cartell de Vacances en Roma perquè volia que el nom d’Audrey Hepburn apareguera al seu costat i de la mateixa mida. Si havien treballat igual, igual devien ser mostrats; res d’egos d’estrella consagrada en format gran envers egos d’estrella que comença en format menut i amuntonat amb la resta de crèdits. Els dos per igual, eixe era el tarannà de l’actor.
Tant fou així que Gegory Peck acabà a la llista de sospitosos d’activitats antinord-americanes confeccionada pel senador McCarthy. Fou un bel·ligerant activista en favor dels drets de la població negra i marxà al costat de Martin Luther King. També, pel que fa al sector del cinema, Peck es posicionà amb els companys de professió i es llançà a la creació de l’American Film Institute, del qual en fou president.
Les dècades dels 40 i 50 foren el seu moment. Aquella mescla de tendresa i bonhomia, de masculinitat i compromís el convertiren en un exemplar únic d’entre tots els intèrprets del Hollywood daurat. Fou després de cinc nominacions que rebé l’Oscar, pel paper d’Atticus Finch en Matar a un rossinyol. Peck interpretava un advocat decidit a defensar un negre innocent. Abans d’acabar la seua carrera tornà al cinema per ser el capità Ahab de Moby Dick i feu un passeig per la televisió i encara pels escenaris, on repassava en companyia del públic la seua trajectòria; una de ben lliure i diversa, com poques vegades es donen a la meca del cinema.
