Fou un mite i ho continua sent, una font inesgotable d’inspiració per al món de la moda i de l’estil. Amb una melena rossa i suaument ondulada i el somriure càlid i elegant, Grace Kelly es convertí en l’epítom de la bellesa nord-americana, saludable i atlètica. Fresca com una tija i delicada com un cervatell, aquella actriu de posat regi bordà el paper de la seua vida molt lluny dels estudis de Hollywood, en el cor de la Côte d’Azur per a ser exactes, just en el palau principesc de Montecarlo.
La premsa del cor –i els seus mites i llegendes– ha acabat per eclipsar la carrera d’aquesta gran actriu de Philadelphia filla d’una família benestant. El pare tenia grans ambicions per als seus fills i filles i sembla que amb la tercera de quatre– ho aconseguí. Primer fou el cinema, amb la fascinació de la crítica i l’amor del públic; i després una casa reial europea, amb els fasts, les consideracions monàrquiques i les grans festes i les atencions reials. Però el cas és que Grace Kelly s’afanyà per donar el bo i millor en la seua carrera com a actriu, i bona mostra d’eixa diligència interpretativa ha quedat segellada en les onze pel·lícules en què hi participà.
L’èxit no se li va resistir ni es feu esperar, per això més prompte que tard va caure a les seues mans un guió ben lluït i, després de dos pel·lícules quasi com dos temptejos, es va posar a les ordres de John Ford per donar vida al mític trio de Mogambo, amb Clarck Gable i Ava Gardner. Plànols extensos de la sabana, safaris amb jeeps i un vestuari amb totes les games de verd oliva i tots els tons de color kakhi van ser teló de fons per a una cinta plena de romanços i gelosies que va recargolar el doblatge –amb la connivència de la censura franquista– per tal que la trama resultara acceptable en l’Espanya del règim.
El cas és que després de Mogambo, l’actriu aconseguí colar el seu nom entre els de primera fila, com Ava Gardner o Clarck Gable i allò –a més de la fama que duia implícita– volia dir que les portes del Hollywood daurat s’havien obert per a ella. Una altra fita va acabar de confirmar el seu estatus d’actriu rellevant quan va pujar a l’escenari del RKO Pantages Theatre a recollir el premi Oscar com a millor intèrpret femenina de l’any pel seu treball en la pel·lícula The Country Girl. Grace Kelly havia fet ple en la diana, i en un obrir i tancar d’ulls s’havia convertit en una actriu imprescindible amb una carrera imparable.
Fou gloriós, per a l’actriu, aquell 1954, perquè presentà algunes de les pel·lícules que han quedat gravades en la memòria del públic per sempre més. D’entrada, les dues primeres que rodà amb Alfred Hitchcock, Rear Window i Dial M for Murder –la Ventana indiscreta i Crimen Perfecto en la seua traducció al castellà. Ja se sap que el pare del MacGuffin va experimentar una mena de coup de foudre amb la bella Grace, i certament li va regalar infinits plànols tan bells com delicats a les seues produccions. Clar, per a una dona en la qual brollava la distinció, aquelles escenes tan elegants eren el marc idoni per exalçar el seu aire refinat.
L’any vinent va ser semblant, i Grace Kelly va estrenar The Swan i To catch a thief, la tercera cinta anb Alfred Hitcock. La primera narrava la història d’amor –embafosa de tan mel·líflua– d’una princesa que es debat entre l’amor que li convé i l’amor que li encén la flama de la passió. Al remat, la pel·lícula s’anomena The Swan –el cigne–, una analogia gens velada entre la protagonista i el rei dels estanys que no feia més que redundar en l’aire distingit i de classe alta que exsudava Grace Kelly. La següent –To catch a thief– és tota una premonició del que estava a venir: estilismes elegants, una bellesa que arribava al cim en la primera maduresa i una espectacular Côte d’Azur de fons. Coincidència o no, en això es va convertir la vida de l’actriu.
Encara va haver temps d’un última pel·lícula, i de nou –o per últim– més munició per a un missatge que, des del minuto zero, havia quedat ben clar: Grace Kelly encarava, com ningú, l’aura de la classe alta. Ves per on que l’última pel·lícula s’anomenava just així: High Society… Ja després, la història va canviar, o va seguir (segons com es mire) perquè l’actriu va deixar els afers professionals al estudis per passar als palaus de Mònaco i ser la protagonista d’un argument que havia brodat en tantes interpretacions: ser la bella i candorosa, l’elegant i distingida, l’afable i educada…. xica de la pel·lícula en la vida real. I en la reial.
