El protagonista d’aquesta setmana es deia Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, i només per la llargària del nom ja indica que mai va passar fam. Si a més ens fixem amb el cognom Borja i afegim que va nàixer a Gandia, net d’una altra protagonista, Maria Enríquez, i nebot d’una altra Isabel Borja [de fet, amb ell ja serien set Borja en la sèrie, comptant Vanozza i Lucrècia, a més de la primera Isabel i Tecla. Si trobeu que són massa, digueu-ho als comentaris]. També va ser un (el desè) dels 19 fills -sense comptar il·legítims- del duc de Gandia, Joan Borja II, concretament de la seua segona dona, Francesca de Castre-Pinós.
La seua biografia oficial és un reguitzell de títols nobiliaris, càrrecs polítics i intrigues pel poder des de ben menut, els quals passarem un poc per sobre perquè ens interessa un capítol més concret de la seua vida. El cas és que, malgrat ser el sisè en l’ordre de successió del Ducat de Gandia, amb només 15 anys ja es trobava al capdavant d’aquest territori i dos anys més tard era escollit mestre de l’Orde de Montesa, una estructura religiosa-militar, hereva dels destruïts Templers i amb moltíssimes propietats per tot el Regne de València. En una operació típicament borgiana, Galceran va ser escollit després d’un conclau trufat de pràctiques sospitoses i amb una dispensa papal especial per ser menor d’edat.
El soldat asturià Diego Suárez, coetani seu el va descriure com un “home de cos gran”, fort, altiu, dominador, desenfrenat, viciós, alegre, valerós, bon amfitrió, cordial, devot i “encara que potser un poc avariciós a l’hora de repartir el botí”, molt caritatiu.
També sembla que era un home culte, fins i tot bon poeta i a qui Cervantes cita a la seua primera novel·la, dedicant-li un poema elogiós:
“Aquel en cuyo pecho abunda y llueve
siempre una fuente que es por él divina,
y a quien el coro de sus lumbres mueve
como a señor con gran razón se inclina,
a quien único nombre se le debe
de la etíope hasta la gente austrina,
don Luis Garcerán es sin segundo,
maestre de Montesa y bien del mundo”.
Pietós però amb caràcter
La història comença a posar-se interessant uns deu anys després quan les famílies nobles valencianes dels Figuerola i els Pardo de la Casta s’enfronten en un conflicte enconat i sagnant que inclouria traïcions, assassinats i execucions, amb els Borja donant suport als primers i altres poderoses nissagues als segons. De fet, el nostre protagonista no eixirà indemne de la contesa, i el seu germà Diego serà executat en secret i per ordre de Felip II al castell de Xàtiva. Malgrat la seua tirada a les vocacions religioses -el mateix Galceran era religiós per ser Mestre de l’Orde, el seu germà seria Sant Francesc i tenia diverses familiars monges-, els Borja no escatimaven mala llet a l’hora de defensar el que consideraven els seus drets familiars.
És en aquella època quan comença a complicar-se la relació entre els Borja i la monarquia hispànica, que va passar per fases més turbulentes -quan arribaria a estar semi-empresonat a Castella- i altres més calmades, quan seria recompensat amb nous títols nobiliaris. En el fons del conflicte, però, els historiadors creuen que hi havia l’interés de Felip II en posar les ordes religioso-militars -i les seues immenses possessions- sota control directe de la Corona.
En un d’aquests moments de tensió amb el monarca, el nostre protagonista seria ascendit -o exiliat, segons la interpretació- a Governador i Capità General d’Orà, a Algèria.
I quan menys ho esperés: la Inquisició!
Els seus problemes de veres començarien, però, en tornar. El 1572 el noble Joan de Gurrea i Ribagorça és enxampat al llit amb un jove prostitut, Martín de Castro, per la seua dona. Malgrat que Gurrea l’assassina per intentar tapar l’escàndol, al final tot s’acaba sabent i ambdós cauen en mans de la Inquisició -per on van passar altres antics protagonistes com Beatriu Guimerà o Margarida Borràs.
Però no ens desviem. El cas és que Gurrea seria executats al garrot, destí força extrem pel fet de ser noble, però a Castro encara li aniria pitjor. El procés -i les tortures-, s’allarguen fins a fer-se insuportable. Malgrat que el destí final és la foguera, abans ha de delatar la resta dels seus clients/amants.
Un dels noms de la llista va ser Galceran de Borja. Hi ha historiadors que dubten de la veracitat de les acusacions i que tot va ser una venjança, bé dels seus antics enemics dels Pardo de la Casta, bé del mateix Felip II. El cert és que el nostre protagonista no només estava casat amb la noble portuguesa Leonor Manuel -per a la qual cosa havia necessitat una butlla papal especial, ja que recordem que sobre el paper era eclesiàstic- amb qui havia tingut un fill, Joan de Borja Manuel; sinó que també tenia un altre fill il·legítim, Pere-Lluís de Borja, fruit de la seua relació amb Mencia Jofré, germana d’un altre cavaller de Montesa.
Ara, una cosa no treu l’altra i també és cert que el soldat asturià el va descriure com a “desenfrenat” i “viciós”, així que cadascú trega les conjectures que vulga.
El cas és que Galceran en va eixir prou ben parat de tot el procés. Malgrat ser trobat culpable, va ser condemnat a deu anys de reclusió en un dels castells de l’orde. Gens malament si ho comparem amb el destí del citat Joan de Gurrea o d’un altre noble “sodomita” de l’època, Antonio Cardomenutto, comte d’Aitona, a qui abans de cremar-lo el van fer seure sobre unes graelles roents, com a càstig a la part del cos que més havia pecat.
L’última batalla
Malgrat la situació de feblesa en què es trobava, Galceran va intentar imposar el seu fill com a successor al capdavant de l’orde, el que va ser rotundament rebutjat per la resta de cavallers, que començaven a estar un poc farts de les excentricitats del Mestre.
Potser per això, el nostre protagonista va obrir-se a la possibilitat de cedir i negociar la incorporació de l’orde de Montesa a la Corona com ambicionava Felip II. Això sí, la seua condició és que el traspàs es fera després de la seua mort.
Els darrers anys són especialment tristos per a Galceran. Moren el seu fill legítim, la seua esposa i l’únic dels seus tres nets que havia sobreviscut els primers mesos.
Amb 62 anys i amb mala salut rebria el que potser era el premi per haver cedit el control de l’orde de Montesa: ser nomenat Virrei i Capità General de Catalunya, Rosselló i la Cerdanya. Un càrrec, però, del que gaudiria poc temps, ja que moriria només un any més tard, el 20 de març del 1592.
