Molts alcoians el recorden per haver treballat de professor de Filosofia al Pare Vitòria durant molt anys. El que no tants saben és que és un dels nostres novel·listes més reconeguts, exigents i premiats. El primer que vaig llegir de Paco Bodí va ser la novel·la amb què s’estrenà, Volves i olives (Premi Enric Valor, 1994).
Per aquella època jo feia el primer curs a la universitat i confesse que vaig llegir la novel·la amb la morbositat de l’antic alumne, per descobrir si escrivia bé o no aquell home que ens parlava de la revolució científica, Descartes, Plató, Aristòtil, Kant i Nietzsche. Volves i olives és una història peculiar i inoblidable, ambientada en un poblet imaginari de començaments del segle passat (molts l’identificareu, de seguida, amb el seu Agres natal).
Una història reblida de personatges caricaturescos i alhora ben definits, amb les seues manies, xacres i desficacis, amarada de tendresa i sentit de l’humor. Després vingueren altres títols i altres guardons, com ara Guerres perdudes (1997, Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica). Una obra a mitjan camí de la novel·la testimonial i la històrica, en recrear les vivències d’una dona durant la Guerra Civil. Ací descobrim el Francesc Bodí més autèntic, un autor que escriu pesant cada paraula i mesurant l’abast de cada adjectiu, per encaixar-los al seu lloc exacte, amb la precisió d’un rellotger.
Havanera és una obra que construeix un món ric i vastíssim, una novel·la coral, més que d’amor de passions desenfrenades i sovint voluptuoses. Et recorda l’abast de crear un univers total d’obres com Cien años de soledad o La casa de los espíritus i et submergeix en un realisme màgic sorprenent i de vegades aclaparador, en un mar de personatges i situacions inesperades que van envestint el lector com ones incansables.
