Almenys soc l’únic amo dels meus fracassos. Tan sols d’ells puc vanagloriar-me, ja que tot i ser una cosa negativa, fa que em senta posseïdor d’alguna cosa totalment inabastable per a la resta. És el primer títol que puc penjar a la paret de la meua estima: «EXPERT EN FRACASSOS!» (entenc, naturalment, els que de mi es desprenen, perquè no intente, és obvi, ser un expert en fracassos aliens, encara que, aquests i les seues circumstàncies i conseqüències, són ben similars als meus possibles fracassos).
Subtilment, les riuades costumistes m’han impel·lit a assolir els meus fracassos, sense deixar temps ni llocs als meus èxits com a ésser, senzillament perquè eixos èxits no ho eren per a aquesta mena d’éssers lacais de mimetismes ximples i duplicats fins a l’eternitat; ells (i jo, en el major dels casos, per haver seguit les seues arteres instruccions) m’han abocat al fracàs continu.
Molts han tractat d’eixir-se’n d’eixos corrents, no comptar per èxits els seus intents, però, i encara així, si algú ho aconseguia, el problema reciclava, és a dir, tornava a començar de nou, perquè immediatament era acompanyat d’una plèiade d’admiradors, provocant, tot seguit, altres «fracassos» semblants als originaris.
Davant d’aquest espectacle he optat per la recerca del camí desconegut i, presumptivament, intransitable del gambirol mental impossible de repetir-lo dues vegades, d’un canvi intern sencer i absolut, en què oblide per complet el meu raonament, i el deixe abandonat en el desguàs. Malgrat tot, el fracàs, com si fora la meua segona pell, s’adhereix cada vegada més a la meua essència fins que aconseguisc ser jo mateix, i no em deixarà tranquil fins que accepte el meu lloc i funció en l’engranatge circular i definitiu.
Així porte uns quants anys, però no hi ha manera d’assolir l’1,90 m. d’alçada.
