L’activisme per a la transformació social es recolza en una base de persones molt formades i polititzades, sovint amb estudis universitaris i, massa sovint, està dirigit cap a persones similars. Però això, no ha estat sempre així.
La nostra protagonista d’avui és un exemple d’aquests d’autosuperació que tant agraden per Nadal, però no en clau individual –acadèmica o professional- sinó sobretot social i col·lectiva.
Amparo Arce va nàixer al barri valencià de Benimaclet –que llavors era una pedania pràcticament rural- el 7 de maig del 1940, en plena postguerra i en una família de classe obrera. I en tota la vida no es va menejar del barri.
Com era habitual a l’època, i més sent dona, als nou anys Arce ja va deixar l’escola i va posar-se a treballar. Primer com a «jaquetera», un ofici que en aquella època es desenvolupava a tots els baixos del barri, a les cases particulars o en xicotets tallers, sempre en l’economia submergida i desenvolupat per dones, convertint-se en una autèntica indústria benimacletera. Llavors, la vida d’aquestes xiquetes «jaqueteres» era molt limitada, treballant al mateix menjador de casa i passant de la màquina de cosir a fer les faenes de la llar. Podien estar tot el dia tancades sense eixir pràcticament al carrer, tal com s’explica en un documental que en va recuperar la memòria ara fa uns pocs anys i on participa també la nostra protagonista. Després encara va treballar netejant oficines i cases i també en un obrador especialitzat en pastissets de moniato.
Amb el matrimoni i els quatre fills –Amparo, Estrella, Juanjo i Maria- va passar a ser allò que llavors es coneixia com una «ama de casa», i les faenes ocasionals que podia fer sols eren un «complement» al sou principal, que era el del marit, treballador en una fàbrica. Era una vida tradicional, on la dona havia de demanar permís al marit per moltíssimes coses, algunes, com obrir un compte bancari o comprar un immoble, per imperatiu legal.
Els fills, però, ho canviarien tot. A mitjans de la dècada del 1970 a Benimaclet es lluitava per aconseguir una nova escola pública més digna i Arce va implicar-se a fons en aquesta reivindicació, formant part de la primera associació de famílies d’alumnes de l’escola, que llavors es denominava APA: Associació de PARES d’Alumnes, del CEIP Pare Català.
La seua iniciativa i capacitat organitzativa ben prompte la van fer destacar. Malgrat els recels del marit, la seua activitat associativa no va quedar-se a l’escola, sinó que més tard fundaria l’Equip de Bàsquet Femení del barri, s’implicaria en el d’handbol i, sobretot, entraria a formar part de l’Associació de Veïns de Benimaclet, des d’on deixaria la seua empremta a pràcticament tots els equipaments públics del barri: des de l’institut Ferrer i Guàrdia, els parcs o el centre de salut.
Organitzar les dones
Amb tot, l’obsessió d’Arce era buscar fórmules per organitzar les dones com ella i que l’associacionisme servira com a perxa per a saltar les dificultats d’aquelles sense accés a educació, faena ni independència i «rescatar-les de la televisió», segons una expressió que ella mateixa gastava.
Com a responsable de la Vocalia de Dones de l’AV va organitzar moltes activitats sense èxit, fins que el 1993 va canviar d’estratègia i va fundar l’Associació de Dones Veïnals de Benimaclet. Una entitat independent encara que agermanada amb l’AV –compartien local- que servia com a punt de trobada de moltes dones sense espai social més enllà de la famílies o algunes veïnes.
La idea inicial era més similar a un grup d’amigues que a un col·lectiu reivindicatiu: organitzaven excursions, pícnics, tallers o anaven al cinema i feien sopars, a més d’actes més públics, com el carnestoltes infantil de Benimaclet, que encara se celebra, o la participació a la manifestació del 8 de març. De fet, el seu modus operandi era donar-se a conèixer a base del boca-orella, més que per cartells o pamflets. I per a molts dels seus companys més reivindicatius, l’associació de dones sempre va ser un espai sospitós, no de «poc polític», sinó de reaccionari.
Però darrere d’aquesta façana lúdica i innocent, Arce va desenvolupar un veritable centre de sororitat –paraula que segurament mai faria servir- i de formació feminista per a moltes dones que mai els hauria arribat el missatge de cap altra forma. Des de cursos d’alfabetització fins a debats sobre la violència masclista, l’associació esdevingué un espai de creació de comunitat que arribà a tenir unes 200 sòcies, amb unes assemblees setmanals on acudien entre 30 i 40 dones, triplicant els assistents a la reunió de l’associació de veïns.
La capacitat logística d’aquestes dones es notava especialment quan tocava fer coses pràctiques. Com vendre loteria o organitzar un sopar, el que va provocar que tingueren una capacitat de finançament superior a moltes altres entitats més «serioses».
Una anècdota il·lustra el paper que tenia Amparo Arce per a moltes d’aquestes dones: una dia va saludar pel carrer una de les associades que anava amb la seua neta. Quan la xiqueta li va preguntar qui era, li va explicar que, de la mateixa forma que a l’escola tenia mestres, ella també en tenia. Arce era una mestra per a moltes d’aquelles mestresses de casa a qui s’havia negat el dret a educar-se o emancipar-se i havien descobert, en molts casos ja majors, moltes noves oportunitats.
El seu compromís feminista la portaria a presentar-se, en un lloc simbòlic, a la llista del Partit Feminista de Lidia Falcón a les eleccions europees del 1999.
El cuquet de la formació
Tot i haver hagut de deixar l’escola amb soles 9 anys, Arce sempre va tenir inquietuds intel·lectuals. Va escriure articles a les revistes del barri, però també poesia, un gènere que va cultivar tota la vida, guanyant diferents premis i distribuint un recull que ella mateixa havia mecanografiat.
I ja amb 60 anys va matricular-se al programa per a gent major de la Universitat de València en els graus de psicologia, humanitats i ciències socials i econòmiques, per tal de superar el que considerava la seua «assignatura pendent».
Afectada per un càncer, Amparo Arce va morir al Benimaclet que tant havia ajudat a millorar el 25 de juny del 2014. Hui en dia, una plaça porta el seu nom.
