Febrer és un mes curt i gèlid, però també és quan comencem a percebre millor que el dia s’allarga i que el sol comença a escalfar una mica més. Aquest febrer, a més, si fem una ullada a l’escena musical valenciana, sembla que ve on fire, amb propostes i discos nous i actuacions de luxe.
Després de l’adeu de Zoo, de Smoking Souls o de Marala, així com els últims concerts de La Fúmiga aquest 2026, sembla que donem pas a una nova etapa musical i escènica, carregada de noves propostes que aniran desgranant-se en els pròxims mesos.
D’un costat, bandes que es reestructuren, segones etapes d’alguns grups i, molt especialment, l’auge de les veus femenines, algunes ja més consolidades, com ara Esther, o la potència musical de Sandra Monfort i La Maria, i d’altres, ben joves, acabades d’arribar i amb una molt bona acollida, com són Abril, Naina, i la sorpresa d’aquest hivern: La Xica.
Darrere d’aquest nom tan valencià i proper, La Xica, hi ha Marina Bolea (Benimaclet, 1997), fundadora i excomponent de Maluks, i que ara, després d’un temps pegant-li voltes a la idea, llança el seu primer treball musical en solitari, Alabatre.
Fa ja un temps que alguns dels temes més emblemàtics del disc circulen per les xarxes, “Tarongina”, “L’amor és un accident” i “Un núvol”, però ha estat ben recentment quan la cantant valenciana ha desvetllat el nom del disc, Alabatre, i ha donat a conèixer les dotze cançons que el componen. Un disc que arriba amb dos videoclips i amb molts altres treballs visuals ambiciosos i atractius. I és que Bolea és una artista de cap a peus, i quan s’hi posa, s’hi deixa la pell.
Primer concert de La Xica i Alabatre al Club 16 Toneladas
El Rock Club 16 Toneladas, a València, serà l’espai que acollirà aquest dijous dia 5 de febrer el primer concert de La Xica per presentar Alabatre. Un disc amb un nom ple d’intensitat: una imatge poètica que marca l’inici d’un vol, les ales batent i una paraula que ens evoca l’albatros, capaç d’enlairar-se cel enllà. I és que Marina Bolea — com ella mateix assegura— tenia ganes de volar alt i experimentar amb noves sonoritats. Ganes de sentir-se també com un núvol, etèria, despreocupada, “per què no puc ser un núvol, tocar lentament el cel”?, diu en la seua cançó Núvol.
Marina Bolea du anys i quilòmetres en el món de la música i dels escenaris, tant en la música clàssica com en el pop. És música de formació clàssica, violinista, i des de fa uns anys forma part de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València. Però, inquieta de mena, es va llançar fa uns anys al pop, amb mescles electròniques i ressons de música d’arrel. Així va nàixer Maluks, un grup femení que llançava el seu primer disc el 5 de febrer del 2021, just ara fa 5 anys. Sembla que tot gira al voltant del número 5.
Coincidències a banda, més madura, amb taules a l’escenari, immersa en recerques musicals, l’artista valenciana arrenca ara un projecte musical en solitari força ben diferent. Un disc on La Xica —nom artístic divertit, elèctric i molt valencià— ha volgut donar un pas important i investigar amb un pop electrònic ple de contrastos, amb propostes com ara “Tarongina” o “Amagatall”:
Alabatre és un disc amb dotze temes, molt diversos, que van variant de ritmes, amb cançons molt dinàmiques, altres més tranquil·les, algunes amb sons més foscos i, tot plegat, amb les lletres molt treballades, cançons com “L’amor és un accident” està plena de vida i ens parla de l’amor com un accident fortuït i la idea de formar un equip, la unió de “ser brigada”. “És una cançó moderna amb una connexió subtil amb l’arrel valenciana i la música tradicional, una connexió elegant i subtil: són els tocs valencians d’un amor valencià”, apunta Marina.
Tabú, un tema especial
Un dels temes del disc amb més sentiment i que més li ha costat de traure de dins seu —explica la cantant— és Tabú, una cançó que té de rerefons els abusos sexuals, un tema que la literatura ha abordat en diverses ocasions, també la literatura catalana, però que, potser, sorprèn quan el trobem en les lletres del pop, si bé la cantant Zahara ho va fer amb molta valencià en el seu disc Puta, el 2021: “Feia temps que volia escriure una cançó sobre aquest tema, però volia enfocar-ho des de la poètica i les metàfores perquè si no, podia fer mal i, justament estava llegint el llibre de Raquel Ricart, El dit de Déu, quan algunes frases em van inspirar i el tema musical va nàixer així, de les imatges i idees que vaig trobar en el llibre. En acabar-lo de llegir, em vaig posar al piano i va eixir la cançó tot d’una i, la veritat, ha canviat ben poca cosa des del principi fins al que ha acabat sent”.
Marina Bolea explica que li ha dut molt de temps parlar d’un tema tan delicat i que va viure en primera persona: “Per a mi és una victòria poder haver fet aquesta cançó perquè els abusos, sobretot en la infantesa i en un entorn segur, són més comuns del que imaginem. El secret i la culpa que arrossega aquest infant després de tota la seua vida, això és el pitjor, per això es diu Tabú, perquè per deixar d’arrossegar aquests patiments, han de deixar de ser tabú”.
Darrere d’aquesta cançó hi ha, com Marina Bolea apunta, “un procés bonic”: “a principi era jo sola, amb el piano, sense producció ni res, per això vaig contactar amb Ariana Abecasis, a Barcelona, volia que fos una dona qui treballés amb mi, i l’hem produïda juntes. Així que vaig anar allà amb la maqueta feta amb el piano i poc més. No ens coneixíem de res i va ser parlar-ho i posar-nos a treballar i en dos o tres dies va eixir tot, va ser molt bonic. Jo volia que fora una cançó molt acurada”.
La Xica compon, canta, fa arranjaments, s’ocupa dels visuals, de la promoció, de posar els diners per a la producció, de tot plegat, però té al darrere persones properes, professionals de la música que treballen amb ella i amb les quals ha creat equip i harmonia. Un altre tema és d’on ixen els calés per gravar i produir un disc: “ningú de fora m’ha posat diners en la promoció del disc i tot el que vaig aconseguint, la promoció i la difusió, és a través de les xarxes i dels mitjans de comunicació. No són banals les xarxes, és una esclavitud i són cansades, però hi has d’estar perquè hi crees seguidors. Tota pedra fa paret, sobretot quan comences amb un projecte nou, uns moments a À Punt, un podcast, una entrevista, tot ajuda!”
Com a amant de la música, Marina Bolea assegura que escolta molta música i que li agradaria fer coses ben diverses: “quan m’hi pose és sobretot pop electrònic el que ix, però també experimentació, explorar sons i coses diferents, que potser l’oient no ho copsa, però jo sí, un so profund, més fosc, però melòdic, intente treballar molt les melodies i anar a llocs poc reconeixibles, menys populars, perquè si escolte una melodia que he escoltat moltes vegades em causa rebuig”.
És difícil quedar-se amb una de les cançons, perquè totes tenen una història al darrere, però la seua favorita —diu— és Santa Paciència, tant el vídeo clip com el tema: “té de tot, força, sensibilitat, és èpica, i ha eixit sense voler buscar-ho. No m’agrada fer himnes, però aquesta cançó ho té, té eixe aire èpic. Comença en singular i acaba en col·lectiu, i m’ho deixe tot ací, la ràbia, el dolor. Trobe que és un tema que defineix el disc, té de tot, vulnerabilitat, ràbia, positivitat”.
Aquests tres ingredients i tota l’energia i il·lusió que ha posat La Xica en Alabatre us esperen al seu primer concert, a la sala 16 Toneladas en un febrer que comença fort i que acabarà fort també, amb dos grans concerts de tres cantants valencianes: La Maria, que presentarà Robina al Palau de les Arts de València el proper dia 27, i Esther i Sandra Monfort, que actuaran juntes el 29 dins de la Prèvia, a La Pèrgola de la Marina del port de València. Un febrer que ve on fire.
