Fado es coneix per una peculiaritat que, a priori, no sembla gaire positiva: una catàstrofe natural el sacseja cada deu anys. Les calamitats que pateixen són diverses (tsunamis, terratrèmols, huracans, plagues…), i la seva índole és tan difícil de predir, com fàcil ho és la seva sorprenent i esgarrifosa puntualitat. Científics i estudiosos de totes les matèries han estat incapaços de proposar una teoria que desvetlli el motiu, mentre que un exèrcit de presumptes experts en fets paranormals n’han defensat tantes, i tan contradictòries, que cap resulta creïble.
Tot plegat afecta d’una forma decisiva el caràcter dels fadians, que ho viuen amb certa normalitat, cadascú a la seva manera, sovint en funció de l’any de naixement. L’any següent a la catàstrofe esdevenen un poble unit, centrat a llepar-se les ferides, amb una sobrietat, i fins i tot elegància, que és l’admiració de la resta del món. L’any abans, suporten estoicament i amb indiferència, l’allau de predicadors i falsos apòstols de totes les religions i creences –algunes inventades sobre la marxa- que els animen a practicar sacrificis per a calmar uns déus que, en cas d’existir, serien maliciosament vanitosos.
I els altres vuit anys? El món els oblida, i practiquen amb els cinc o sis sentits, un cant a la vida que s’hauria d’escoltar més.
Viatjar a Fado és una experiència inoblidable; vosaltres decidiu quan.
