Dos dels estudiosos que més ressò s’han fet ací, al nostre país, de la nova estratègia creacionista que estic comentant a les darreres peces són el catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la UV, Juli Peretó i el professor del departament de Lògica i Filosofia de la ciència de la UV, Vicente M. Claramonte.
De Peretó enllace 4 articles publicats poc després de concloure el conegut com el judici del panda, a l’estat nord-americà de Pensylvania, on un jutge decidí que el disseny intel·ligent no és ciència i és improcedent el seu ensenyament en les classes de biologia a l’ensenyament públic. Un article (2006) a la revista L’Espill: «El disseny intel·ligent i l’assalt a la ciència»(1) i tres articles (2007) a la revista Mètode: (a)«L’enganyifa del disseny intel·ligent», (b)«El ojo con designio de Paley» i (c)«El creacionisme esdevingué global i habità entre nosaltres». De Claramonte en destacaré dos llibres (La cientificidad del diseño inteligente, Tirant lo Blanch (2009), i Diseño inteligente: la pseudociencia del siglo XXI. Editorial Académica española (2011). També un article en aquest número d’Evolución (pàg. 31-42), la revista de la Sociedad Española de Biologia Evolutiva, on analitza amb detall el judici del panda i la seua sentència.
En «Creacionisme versus evolucionisme» vaig citar l’article (b) de Peretó, en què parla del clergue anglicà William Paley, i el seu llibre de 1802 (Teologia natural) que anticipa en dos-cents anys l’actual disseny intel·ligent defés pels sectors més fonamentalistes dels cristians evangelistes nord-americans. L’article que vull destacar hui és el (c), en el qual el bioquímic valencià, parafrasejant l’enunciat de l’evangeli de Joan «I el Verb es feu carn i habità entre nosaltres», ens fa saber que l’autoproclamada ciència de la creació s’estén també entre els devots de les religions catòlica i islamista, amb pretensions de combatre la teoria de l’evolució. Hui parlarem un poc de l’islamisme.
L’Islam (submissió a Déu) és la religió fundada per Mahoma. Musulmà (sotmés a Déu) és el practicant de l’Islam. Si el cristianisme és una escissió reformada del judaisme, l’Islam és una prolongació d’aquell, amb un Jesucrist mortal –que no és el fill de Déu–, precursor i nunci de l’últim i definitiu profeta, Mahoma. Les tres religions comparteixen moltes coses que evidencien el seu origen comú. Molts patriarques, el relat (amb matisos) de la creació del món i els seus habitants, la fi dels temps i l’establiment a la Terra del regne de Déu… Com en el cristianisme, i el judaisme, l’Islam té ramificacions. Als països islamistes (confessionals o de majoria musulmana) l’agnosticisme i l’ateisme hi està present, però en molts d’ells hi sofreixen persecució o discriminació.
L’Islam també té el seu Darwin, al-Jahiz, que un mil·lenni abans que el naturaliste anglés, anticipà una teoria de l’evolució considerant els factors ambientals i la selecció natural, que afavoreix la supervivència dels més aptes, com a mecanismes de la transformació de les espècies. En el número d’Evolución enllaçat abans (pàg. 25-29) hi ha un article sobre al-Jahiz i el seu text evolucioniste El llibre dels animals. Igualment, hi ha científics musulmans testimonis que poden viure la seua ciència i la seua fe, simultàniament, com dos camps independents de l’experiència humana. Per exemple, la biòloga molecular jordana Rana Dajani.
La reacció antimodernista de la jerarquia catòlica i l’aparició del modern creacionisme militant entre els evangelistes nord-americans responien al creixement del materialisme durant el segle XIX, en part degut als èxits de la ciència trobant explicacions naturals, mecanicistes, als fenòmens naturals; materialisme que facilita l’aparició de l’agnosticisme i l’ateisme i li treu, a la religió, capacitat de controlar i sotmetre la ciència. En el cas de l’Islam, Rana Dajani destaca en un article la revista Nature (2015) («Perquè ensenye evolució als estudiants musulmans») que, a més de lligar-se a l’ateisme i el materialisme, «l’aparent controvèrsia sobre l’evolució i l’Islam, solament sorgí al segle XX, quan les idees de Darwin s’associaren al colonialisme, l’imperialisme, Occident, (…) i el racisme». Els erudits musulmans, diu, «usaren els arguments creacionistes cristians per a sostindre la seua postura, transferint a l’Islam la guerra occidental entre ciència i religió». Hui en dia l’acceptació de la teoria de l’evolució i, per tant, l’actitud científica està sofrint retrocés, tal com diu Juli Peretó en l’article «I el creacionisme esdevingué global…» citat abans.
En «I el creacionisme evolucionà» citava un estudi de 2006 en la revista Science destacant solament les dades dels Estats Units. Els enquestats havien de respondre (veritat/fals/no ho sé) a l’enunciat «Els éssers humans, tal com els coneixem, es desenvoluparen a partir d’espècies anteriors d’animals». El minso 40% dels Estats Units, està superat, però, per l’esquifit 25% de Turquia, un país de tradició laica des que aconseguí la independència en 1923; laïcitat atacada pel partit islamista que governa des de 2007. Als Estats Units, el creacionisme pretén tindre la consideració de ciència i rebre el mateix tracte que l’evolucionisme. A Turquia, han anat molt més lluny. En 2017, ja amb l’actual president Erdogan, la teoria de l’evolució desaparegué del currículum d’educació nacional. I recentment, en el curs 2024-25 la noció de creacionisme ha estat introduïda en el currículum de biologia.
Un segon estudi de 2007 citat en aquest article del Servicio de Información y Noticias Científicas (SINC) (depenent del Ministeri de Ciència i Innovació) analitzava les respostes en uns quants països musulmans a la pregunta: «Està d’acord o en desacord amb la teoria de l’evolució de Darwin?». Sols el 22% de turcs, el 16% d’indonesis, el 14% de pakistanesos, l’11% de malaisis i el 8% d’egipcis responien que era el més probable o cert.
En aquest entorn floreixen escriptors com el turc Adnan Oktar, autor de textos contra la teoria de l’evolució, líder del moviment creacionista en el món islàmic, i que manté una certa coordinació amb Discovery Institute, l’organització nord-americana que defensa el disseny intel·ligent. En 2006, Oktar publica Atles de la Creació, (signat com Harun Yahya) un llibre en què el rigor científic està totalment absent i en què presenta el darwinisme com «l’escàndol més gran en la història de les idees, ja que es fonamenta totalment en mentides, en estafes i en afirmacions il·lògiques i absurdes». Com Donald Trump, vaja, com més grossa la diu potser més adeptes incondicionals, i irreflexius, té.
