Habitem en una vida esferoide, és a dir, evolucionem al voltant d’un cercle congènit tres vegades per dia, que ens ocasiona trastorns psíquics i econoplastes en la medul·la extrasensorial dels nervis hepàtics i ecoloides .
Opinem que els atributs encefalòpodes assignats a la ment humana, encara que per causes no precisades, però sí programades, són constants en les seues variants ètniques, i expliquen aquesta característica perquè són aconseguits a força d’expressions el·líptiques i baixa remuneració tendra. De tal manera que ens fan veure la curvatura de la corba i la idiosincràsia de la raça (d’una manera genèrica i autèntica, sense menysprear, clar està, les mescles circumstancials i essencials per al millorament de l’espècie), les quals constitueixen (fent un panegíric als seus progenitors, la qual cosa és desmesuradament lloable i plausible) un format al·legòric dels inconnexos coracoides.
Tot això ens ofereix, a canvi, una estructura molecular que, acoblada a la conjuntura establerta pels cànons prussians, obeeixen a un sinònim ocult i particular deslligat per complet dels albors de la humanitat, la qual cosa, fins ara, sense arribar a estranyar-nos, ens ha sigut impossible desxifrar (categòricament parlant) d’una manera exacta i perdurable.
Ara bé, tractant de veure les coses sense mires a entendre-ho, podríem creure, i de fet ho creiem, que tantes coses com ens ensenyen aparellades al pragmatisme endèmic de persones estancades en creences i mites polítics, les mirarem amb recel i angoixa, i les mirarem amb recel i angoixa perquè, per vici o herència, som pensadors febles i, per tant, desconfiats i subtilment ambidextres. A tot estirar, el que sí que podem assegurar és que tot això, ocasiona una pèrdua irreparable de leucocits a l’aixella esquerra.
Remuntant-nos a estudis realitzats no fa gaire temps enrere, podem adonar-nos de la importància de la bòbilis reabsorbida per l’aurèola matutina i edificant dels dies calorífics a ultrança i per gasos monoxidats, que si bé són tòxics, no ho són fins a extrems de mortalitat. Això ens trau, com a conseqüència, una transverberació dels òbols bivalents que constitueixen el patrimoni atàvic dels zootrops trifàsics, que, junt amb els músculs radials, són els únics que conserven una equanimitat única en l’aportació de metaplasma als distints dipòsits convexos que agrupen wolframi.
Amb tot això, volem donar a entendre que…, la reacció de l’obreptici suposa una mutació parasitària dels colontocets que es juxtaposen, a poc a poc, en les capes abdominals de l’àuria humana, i per tant animal i vegetal; i, no obstant això, vitrifiquen les urticàcies bicòncaves i bifàsiques, malgrat que la perifèria és ignota.
Després de deixar ben clar aquest punt, hem de tocar, encara que tan sols siga d’una manera agressiva i bel·ligerant, el tema del NIHILISME en la còrnia binofringent. Així, doncs, afirmem (i no per molt afirmar es fa de dia més enjorn) que tal còrnia, igual que les seues germanes escandinaves, són produïdes per obturació premeditada de les lleis relegades o oblidades i, alhora, preexistents en els principis mal·leables de la mucilaginosi dels clatells de les cames.
Una altra causa comuna que afecta aquestes còrnies és la hipòfisi vincladissa, ocasionada per la manca de maturrangues, les quals haurien d’estar adherides a les mucoses existents en la fibrina pisiforme, però no en la fibrina superior, ni en la inferior, sinó en la mitjana. Fibrines que, vistes a través del fotoscopi, ens adonem que tenen una espècie de cap anomenat “piçpitill” o “pixidi”; cap que acuradament estudiat ens demostra que la hipocresia no tan sols s’ubica en les rajoles del pensament.
Garbellant tots aquests matisos que hem exposat, traiem la conclusió següent: que la inèrcia resultant de l’encreuament de mesozoics i equisetàcees eruptants, és dirigida als òrgans epicuris que es troben en les àrees volitives de l’ostrògod pleonàstic, element més conegut com: “botija flàccida”.
Així doncs, traiem en net que el pixidi és un apèndix trivalent, encara que únic, quant a la seua funció irrigadora dels membres esquerres del frontal resplendit, i obté d’aquesta trivalència grans descomptes de salicicats en els desmugronaments (continus, però regulars) del fototropisme.
No es podia resumir millor la relació bidireccional de dos pensaments confrontats per la incompatibilitat d’un pro genitor i d’un contra genitor.
