Jorge Oteiza deia que l’art és com una trampa; una gàbia d’animals, amb un espai suficient al seu interior per atrapar el no-pensat. Espai en negatiu. Aquest estiu he aprofitat per fer un viatge de quatre dies al País Basc: la ruta sagrada de l’art abstracte. He visitat el museu Artium de Vitòria, el Guggenheim de Bilbao, el Chillida-Leku d’Hernani, “La Pinta del Vent” als penya-segats de Sant Sebastià i la l’Oteiza de Pamplona. Quatre dies al buit, és a dir, al buit de l’obra d’art, a l’espai negatiu de la gàbia.
Una de les coses que m’haguera agradat ser és artista plàstic. Fer obres d’art que foren palpables sempre ha estat un somni per a mi. Desestabilitzar el límit entre realitat i ficció. L’obra d’art, en si, té un cos que es caracteritza, a priori, per estar fet de material fictici; indica un tipus de realitat que no és fàctica, sinó hipotètica. L’art abstracte dels escultors bascs tendeix cap a aquest exercici. Chillida i Oteiza creaven les obres d’art per tal que actuaren com si foren dits que assenyalaren allò que al món és abstracte. És l’exemple de “La pinta del vent” de Chillida o les “Caixes buides” d’Oteiza. “La Pinta del Vent” són tres mans de ferro clavades al penya-segat de la badia de la Concha (Sant Sebastià) amb l’objectiu que l’espectador imagine el vent com un material filós que travessa les seues articulacions. Ací l’obra d’art és allò que abans no podia ser vist sense l’existència de l’obra. D’altra banda, Oteiza creava formes geomètriques en tres dimensions, com grans caixes buides de ferro per hipotetitzar un espai buit. “És una trampa per atrapar Déu”, deia Oteiza.
Després d’haver acabat aquest viatge al País Basc he entés que l’únic art plàstic que puc desenvolupar és l’Estiuvers, el festival de Poesia de Gandia. De fa temps algunes persones em diuen que l’Estiuvers els agrada perquè el veuen diferent. Diferent en quin sentit? Diferent a la resta dels festivals de poesia, em contesten. Consisteix en tres jornades poètiques realitzades a tres espais diferents de Gandia, els quals tenen una peculiaritat des del punt de vista patrimonial. La meua tasca és pensar quins espais es poden triar i quins poetes o quin espectacle artístic es pot contractar que siga capaç de generar un ambient poètic nou. Per ficar un exemple, enguany el MAGA (Museu d’Arqueologia de Gandia, antic hospital de Sant Marc) ha estat seu del segon espectacle de l’Estiuvers, concretament l’antiga sala de post-paritori, anomenada Sala de dones. Després d’una visita guiada d’uns 30 minuts va començar l’espectacle. En aquest espai, envoltats de falcates iberes, puntes de fletxa i botiges prehistòriques, van actuar Maria Sevilla, Anna Pantinat i Carlos Martorell, amb una mena d’espectacle artròpode (“Palpar, provar, intentar”) entre l’electrònica i la poesia, basat en La nit ovípara de Maria Sevilla. Els poemes, que entrellaçaven l’origen familiar de la violència amb la matriu d’un ou, amb el concepte d’horror, de futur, ressonaven en aquelles parets on s’havien allotjat i patit tantes dones després dels paritoris de Gandia. Era gairebé un espectacle de terror i lucidesa.
Després del recorregut pels principals museus d’art abstracte del País Basc, he entés que m’agrada dissenyar l’Estiuvers perquè en si consisteix a fer una mena d’instal·lacions, o intervencions, i quasi que és una mena d’art plàstic. Una instal·lació artística és un tipus d’art contemporani al qual s’utilitza l’espai d’exposició (públic o privat) per crear un ambient o una experiència estètica des de diferents sentits, o des del cos sencer de l’espectador. Sovint l’espectador pot transitar per l’obra o bé interaccionar amb alguns objectes o elements de tecnologia. Per tant, la instal·lació supera els límits convencionals propis de les disciplines clàssiques, (pintura i escultura) i pot incorporar tot tipus d’elements, tècniques i mitjans tecnològics. Per una altra banda, una intervenció artística és una acció artística original i diferenciada, que modifica alguna o diverses propietats d’un espai, que passa a ser un espai artístic pel simple fet que un artista decideixi desenvolupar-hi la seva activitat. El motiu pel qual l’Estiuvers no és un festival de poesia a l’ús és la combinació del relat històric del lloc i el relat poètic, els quals, entrelligats, re-signifiquen durant una hora i mitja l’experiència estètica de l’espectador. La meua tasca ja no consisteix només a dir que Gandia no és la “Platja de Madrid”, sinó a crear trampes: a crear el vent de Chillida i fer dels espais patrimonials de Gandia un ambient poètic. La clau és obrir una finestra nova perquè l’espectador veja què hi ha a l’altra banda, en termes de Cortázar. Una gàbia per atrapar Déu, en termes d’Oteiza.
Així entenc que la meua tasca no és només triar una nòmina potent de poetes per a un festival convencional, sinó realitzar-me en la meua faceta d’escultor frustrat. Recorde ara edicions anteriors, quan vaig fer alçar muixerangues a La Torre dels Pares, al ritme dels poemes de Josep Lluís Roig i Christelle Enguix; o com es va fer de nit a al cova del Parpalló, entre acords jazzístics de Peter Connolly i la veu amb ressò prehistòric de la jove Cecília Navarro; recorde Manuel Forcano i Juma B. Barratxina, entre el català i el persa, recitar poemes propis i antics a les dunes de l’Auir, amb Margarida Castells i Encarna Sant-Celoni que recitaven poetes àrabs andalusines, entre la Safor i l’Al-Àndalus. Enguany, a banda del MAGA i Maria Sevilla, han estat protagonistes del cicle de recitals Alba Camarasa, Carla Fajardo, Isabel Garcia Canet, Àngels Gregori i Adrià Targa, els quals han intervingut sobre l’Antiga Universitat de Gandia i l’Ullal de la perla de l’Alqueria del Duc.
N’acabe esgotat després de tot el procés (un procés que comença sempre l’endemà d’una edició, perquè ja pense en la de l’any que ve). És per això el viatge al País Basc, una eixida que m’ha permés comprendre tot el que ha passat, aquesta tasca que m’encomana cada any la vice-alcaldesa i regidora de patrimoni i medi ambient de Gandia, Alícia Izquierdo. Ha sigut el premi de la vida per a mi, una feina que em permet realitzar-me cada any en aquesta mena d’art abstracte que és l’Estiuvers, una instal·lació artística anual.
