El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) ofereix des d’aquest dimecres i fins al 29 de setembre la primera exposició al País Valencià d’Esther Ferrer (Donostia, 1937), pionera de la performance a l’estat espanyol i Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Una mostra en la qual empra el propi cos com una arma crítica contra l’ideal femení de bellesa imposat per la societat i reflexiona sobre el pas del temps, l’espai i el gènere.
«Durant segles d’art pintors i escultors ens han despullat i han reflectit totes les seues misèries i rebaixat el cos de la dona d’una manera horrible. Quan les dones van començar a fer performance i ensenyar el seu cos, en el moment en què no ens despullaven i ens despullàvem, érem unes narcisistes», ha assenyalat l’artista durant la roda de premsa que ha oferit amb motiu de la inauguració de «Esther Ferrer: el cos travessat pel gènere, l’espai i el temps».
Per part seua, la curadora de l’exposició, Margarita Aizpuru, ha explicat que Ferrer ja havia dut a terme performances a València i que el CCCC en tornarà a acollir una altra. A continuació, el conjunt s’exhibirà al Museu d’Art Contemporani d’Alacant, MACA
En la mostra, Ferrer centra el seu discurs en la idea de la dona i del seu cos confrontat amb el temps i amb l’espai. Un cos, el d’ella mateixa, que li serveix de lloc d’experimentació per a visualitzar com la petjada del temps va perforant inexorablement l’ideal de l’eterna joventut femenina.
Per exemple, Ferrer recrea amb una sèrie d’imatges del seu pubis tota la història de l’expulsió d’Adam i Eva de l’Edén, aquella que les monges li ensenyaven de xiqueta. També reflexiona sobre el pas del temps en el seu rostre mesclant autoretrats fotogràfics en els quals mitja cara pertany a una època i l’altra meitat a una altra.
L’artista pensa que «la percepció del temps és totalment personal». «Si jo treballe amb el temps és perquè quan era xiqueta els meus pares anaven molt al teatre i quan venien deien que semblava que havia durat dues hores i en realitat havia sigut més curt o més llarg. I a mi això em deixava pensant… Com pot ser? Una hora i mitja és una hora i mitja per a tothom? Això ja ocorria sense tecnologia ni intel·ligència artificial. La percepció del temps ara resulta que no existeix», ha comentat.
«Pot algú definir l’art feminista?»
A Ferrer li agrada llançar preguntes perquè el públic les responga, i aquestes estan escrites en les parets de la renovada Sala Carlos Pérez: «Pot algú definir-me què és l’art feminista?»; «¿creuen vostés que els crítics, conservadors i comissaris d’art són imparcials a l’hora de jutjar el treball de les artistes?»; «quantes artistes coneixen vostés que hagen nascut en mitjans desfavorits?»; «pensa vosté que la lluita feminista, en general i de les artistes en particular, ha portat l’art a territoris desconeguts, introduint en la seua pràctica altres temes, valors i esquemes de pensament?».
«Propose preguntes perquè me’n faig moltíssimes en la meua vida. Vaig començar a fer accions amb preguntes i en tinc cinc o sis. Si jo m’ho pregunte, potser uns altres s’ho pregunten i poden trobar una resposta en la qual no he pensat», ha explicat l’artista.
En aquesta línia, ha admés: «Intente entendre tot el que visc, però en realitat no aconseguisc entendre pràcticament res». Per a ella, l’art i en particular la performance «és una via de coneixement» amb la qual aprendre -«perquè no sé fer quasi res», ha fet broma-. Per això, el que li interessa és «el procés». «Jo podria viure perfectament sense fer exposicions. Estan molt bé, les faig i estic molt contenta, però això és la fi d’un procés i a mi el que m’interessa és el recorregut», ha assegurat.
La curadora de l’exposició considera Esther Ferrer una artista emmarcada en el «conceptualisme calent», encara que l’autora ha indicat que ella no es definieix mai a si mateixa perquè no té necessitat. «Sempre et defineixen els altres» i «totes les interpretacions són vàlides, aquesta també».
