-Celebren l’edició número 36 d’aquest curs. En quin context es va crear?
-Les jornades van nàixer just en el moment en què s’havia aprovat la LUEV i començaven els primers cursos d’ensenyament en valencià. En aquell moment de necessitat de referents sobre la sociolingüística en valencià, Josep i Vicent Martines van posar en marxa aquests cursos des del Departament de Filologia Catalana com a excusa per a convidar referents de la sociolingüística catalana a les comarques del sud. Aleshores van trobar el suport de l’Ajuntament de la Nucia, i des de llavors s’ha anat celebrant la jornada.
-El curs servirà per a fer balanç dels 40 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Quin balanç en fa vostè?
-No és casual que dediquem aquesta edició a l’aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Cada any, aquest curs canvia de temàtica, i les últimes edicions les hem dedicades a l’ús de la llengua a la literatura, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, etc. Aquest any la nostra intenció era tornar a tocar algun tema relacionat amb el foment de l’ús del valencià. Però enguany han passat moltes coses. Una, que celebrem el quarantè aniversari de la LUEV, que precisament es va aprovar a Alacant, i hem viscut recentment un episodi en què un partit d’extrema dreta ha intentat treure la ciutat de la zona de predomini lingüístic valencià, establerta per la mateixa LUEV. Aquest esdeveniment ens va fer repensar la idea inicial de la temàtica del curs. A banda, l’any passat es va publicar l’enquesta de coneixement i ús del valencià, amb les dades del 2021, i comprovem que estem en una situació d’emergència lingüística.
-Les dades no són favorables.
-No ho són. La gent que diu que parla sempre valencià a casa ha passat a ser el 19,5% del total de la població valenciana només a la zona de predomini lingüístic valencià. És una situació dramàtica que no havíem vist mai. En l’anterior enquesta, la de l’any 2015, el percentatge era del 23,5%. La situació, torne a dir, és dramàtica. I no sols això, sinó que veiem una paradoxa apuntada per molts sociolingüistes, i és que les dades de coneixement de la llengua més o menys creixen o són elevades, però el fet que la gent aprenga valencià no vol dir que el faça servir. Per això, hem de desplegar una política lingüística que en potencie l’ús, i aquest curs ha de servir per a analitzar la situació sociolingüística en general del valencià.
-També se centraran en el sistema educatiu.
-Per descomptat. Al País Valencià, la principal finestra que té la població per arribar a la llengua, concretament al valencià estàndard, és el sistema educatiu. Els mitjans en valencià no arriben a la major part de la població, no tenim tampoc productes etiquetats en valencià… la principal finestra per a democratitzar el valencià en la societat valenciana són les aules. Em sap greu, però la política lingüística que hem tingut i, en concret, la Llei 4/2018, ha resultat insuficient. D’una banda, no hem resolt problemes pendents com l’exempció de l’assignatura de valencià a les comarques castellanoparlants, ni tampoc la presència del valencià com a llengua vehicular als centres concertats i privats. I no sols això: el fet que s’eliminen les línies és considerat per molta gent com un problema, particularment a les zones on la llengua al carrer és poc present, i la desaparició de les línies ha comportat la desaparició, també, d’unes bambolles de normalitat per a la llengua. I el percentatge de valencià com a llengua vehicular al batxillerat i a secundària tampoc no és el necessari si volem garantir la competència de l’alumnat en la llengua històrica i oficial del país. En resum, el panorama que tenim al sistema educatiu, la principal finestra que tenim per a fer arribar el valencià a la major part de la població, no ha tingut el resultat desitjat. I les notícies que ens arriben, les reformes que es faran des de l’administració educativa, van justament en la direcció contrària. Per això, cal fer un diagnòstic de l’estat de salut del valencià en aquest 2023.
-Des d’un àmbit com l’universitari, que possiblement és el que més es preocupa pel valencià, com pensa que es pot establir una mena de barrera de contenció contra aquestes polítiques regressives?
-La Universitat, moltes vegades, sembla allunyada de la realitat del carrer. És un retret que se’ns fa molt sovint. Però estic convençut que, si més no des del Departament de Filologia Catalana de la UA, del qual soc subdirector, tenim tota la intenció d’estar pendents de les novetats que hi haja en aquest sentit i de donar a conèixer, també, el nostre criteri a la societat i a la classe política, perquè al capdavall representem la comunitat científica. Tenim la intenció de donar resposta a totes aquelles iniciatives que vagen en el sentit contrari de la normalització de la llengua. Per això, ens hem posicionat, per exemple, contra l’acreditació del C1 i del B2 per homologació d’estudis a través d’un manifest. I recentment, amb la proposta de retirar Alacant de la seua zona de predomini lingüístic, també vam fer córrer un altre comunicat i vam intervenir en mitjans de comunicació per crear un estat d’opinió en contra d’aquelles iniciatives que, com sabem, van en contra de la normalització de la llengua.
-D’altra banda, tenint en compte l’actitud que està tenint el conseller d’Educació, que vol incorporar al valencià formes alienes a la normativa, pensa que això pot ser possible?
-Més enllà de les declaracions, en aquest punt qui té l’autoritat és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), i això, a la pràctica, no s’han atrevit a discutir-ho. Tots reconeixem l’autoritat de l’AVL, i qualsevol cosa que escape d’aquesta autoritat està fora de la llei.
-El mateix conseller va qüestionar per què s’havia d’estudiar Filologia Catalana al País Valencià, suggerint un canvi de nom als departaments d’aquesta matèria a les universitats valencianes. Això és possible?
-No sé fins a quin punt tenen capacitat per a fer-ho, però hi ha diverses resolucions judicials que reconeixen la unitat de la llengua i, alhora, l’AVL també ho reconeix. Per tant, dubte que qualsevol proposta com aquesta puga tindre més recorregut que el que té un titular de premsa.
-Per últim, pel que fa al programa del curs, hi ha gent jove com Aitor Muñoz, hi ha l’editor del Diari La Veu, hi ha Pau Alabajos, que procedeix del món de la cultura, o acadèmics com Lluís Català i Avel·lí Flors. Han volgut donar transversalitat al curs?
-Volem fer una avaluació de quina és la situació del valencià en 2023 en un context com aquest. I, per fer-ho, necessitem comptar amb acadèmics de prestigi com Miquel Àngel Pradilla, membre de l’IEC, que impartirà la conferència inaugural, però també amb tot tipus de professionals combinant conferències, entrevistes i taules redones, que tenen un component més dinàmic i les fa, per tant, més atractives per al públic. Efectivament, és un programa molt transversal que pretén donar una visió al més ampla possible de quina és la situació i contribuir a crear un estat de consciència sobre quin és el punt crític en què ens trobem. I, en aquest sentit estem contents, perquè al curs s’han inscrit més de 140 persones, entre alumnat de la UA i professorat en actiu dels nivells educatius no universitaris.
-Hi ha alguna cosa més que vulga dir i que potser no li he preguntat?
-Que el preu de la matrícula per a fer aquest curs és pràcticament irrisori, i això és gràcies a les institucions que han aportat el seu granet d’arena per fer-ho possible i no les puc deixar d’esmentar: el Departament de Filologia Catalana, la Càtedra de Multilingüisme, la Facultat de Filosofia i Lletres, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana… i moltes més institucions que han contribuït, igual que els ponents, perquè el curs siga possible.
