Mai s’havia trobat tan sola en ella mateixa. Quieta, com un moble vell, oblidada, va passar la vesprada sencera; una vesprada que semblava no tenia ni principi ni fi. El seu mirar es perdia per la finestra de l’espai, per a mullar-se indefugiblement sota la persistent pluja de temps que queia de manera torrencial i inacabable. No va saber quantes hores estigué sola, el cas és que va comprendre totalment la inutilitat dels seus fets, dels seus pensaments, de les seues penes, dels seus goigs, tot, tot el que haguera fet o pensara fer hauria estat i seria inútil, ja que malauradament no serien nous. Per això la seua negativa a continuar movent-se; morir en eixe moment era una cosa bella, gairebé tan bella com viure abans d’abans.
De què servirien les llàgrimes, si no hi havia penes per a plorar? Per què les rialles, si no hi havia alegries per a riure?
La vida eren sentiments i ella ja no els tenia, en conclusió…, estava morta, però el seu cos físic es negava a deixar-la marxar.
Així i tot, com que era una dona amb determinació, un dia que estava distreta mirant un quadre fauvista, se n’anà deixant-se el cos assegut en una cadira.
