Nascuda a Castellfort (els Ports) el 4 d’octubre del 1857 al si d’una família llauradora profundament religiosa, Francesca Guarch i Folch va decidir desobeir els mandats de gènere en el pitjor dels contexts possibles.
Imbuïda d’una sòlida ideologia política tradicionalista –el seu pare havia combatut en aquest mateix bàndol als alçaments carlins de les dècades del 1830 i 1840-, amb 15 anys va decidir escapar de casa i unir-se a les partides guerrilleres durant la tercera guerra carlina, el desembre del 1872.
Per a fer-ho va creuar Catalunya a peu i sense diners, vivint de la caritat de la gent dels pobles per on passava. Vestida d’home –els exèrcits no acceptaven dones en aquella època- conta la llegenda que va tallar-se la trena i la va donar en ofrena a la Mare de Déu en una església de Girona. Més tard arribaria al llogaret de Sant Esteve de Llémena (la Garrotxa) on s’enrolaria a la partida comandada per Francesc Savalls, on seria coneguda amb el malnom de “Lo Valencianet”.
Amb tot, la nostra protagonista canviaria sovint de partida, la precarietat innata de la lluita guerrillera i la por a ser descoberta, la faria canviar sovint i lluitaria també al Segon batalló de Girona, comandat per Francesc Auguet i finalment a la partida comandada per Miquel Cambó “Barrancot” [per cert, tiet avi del famós polític català Francesc Cambó] amb qui participaria a la batalla d’Alpens, el 9 i 10 de juliol del 1873, una de les principals victòries del bàndol carlista en tota la guerra, quan aconseguirien emboscar una columna isabelina, matant un centenar de soldats, inclòs el seu comandant, i fent més de 900 presoners.
També prendria part de la batalla d’Oristà i la conquesta d’Igualada i seria condecorada pel mateix Alfons Carles de Borbó amb la Creu del Mèrit Militar de Plata de Primera Classe per l’atac a un comboi enemic a Puigreig el 23 i 24 de setembre d’aquell any.
“Rescatada” pel pare
L’aventura militar de Guarch acabaria pocs dies després, set mesos després del seu inici, quan el seu pare es presentà a la guarnició als Prats del Lluçanès després de rebre una carta de la filla, indicant-li la seua situació i les penúries que passava.
Maria de les Neus de Bragança, esposa d’Alfons, recorda l’incident a les seues memòries: “Un dia se’ns presentà un home del Maestrat i ens va demanar, amb molta insistència, que li retornàrem a la seua filla, que servia, deia ell, en les nostres files. Al principi el prenguérem boig i li assegurem que no hi havia dones en les nostres tropes, però ell va insistir.
(…) Alfons va dir a aquell home que manaria formar la força, i que llavors [el pare] podia passar la revista, i si trobava allí a la xica, endur-se-la. Així es va fer, i va veure el feliç pare la seua Francesca convertida en voluntari carlista. (…) Estava desconsolada, perquè ara, adeu files! Adeu batre’s per la Religió! Únic motiu pel qual deixà sa casa”.
L’incident va provocar una commoció a ambdós bàndols i els mateixos carlins no veien amb bons ulls que se’ls haguera “colat” una dona al seu “exèrcit”.
De fet, la defensa i reconeixement que en va fer Maria de Bragança va ser l’excepció. Potser el fet que ella mateixa també patira nombrosos actes de menyspreu dels altres comandants carlins, que consideraven que intentava “manar massa”, provocara aquesta empatia. “Els seus companys d’armes no podien creure que el mosso que tan valerosament es batia, fora una dona”, va deixar escrit.
Després de l’incident, pare i filla van refugiar-se a Perpinyà, tement la repressió de les autoritats espanyoles, després de la notorietat que va obtindre la història.
L’heroïna de Castellfort
Amb tot, més tard començaria a convertir-se en una llegenda i se li van començar a atribuir diferents accions heroiques, cada una més increïble que l’anterior, com per exemple, la que assegura que, perseguida per la cavalleria liberal i aïllada del seu grup, va emboscar-se rere uns arbusts i va aconseguir matar un dels seus perseguidors, tirar l’altre del cavall i tornar al seu campament a cavall i amb un presoner.
A Amer, hauria sigut l’encarregada d’arrencar l’arbre de la llibertat –que els liberals plantaven a tots els pobles i els carlins talaven amb la mateixa sistematització- i hauria festejat la majordoma del cafeter i a una dona casada.
Més enllà de la llegenda, però, l’escriptor i pintor Marià Vayreda, voluntari a la mateixa guerra carlista, li dedica un capítol a les seues memòries on la descriu com un soldadet de “caràcter retret i poc accessible” que “sempre defugia els companys” i “solia fer un moviment imperceptible, com d’esglai” encara que en valora “la magnitud del sacrifici de la noia”.
Vayreda la cita en dues anècdotes. La primera quan en una marxa la va veure tan cansada que va oferir-li a pujar-la al seu cavall, i la segona quan en una masia “pobra com un mal any”, va quedar-se sense sopar i Guarch va tumbar-se a plorar en silenci. “Em feu tanta pena que em vaig veure obligat a animar-lo oferint un rosegó de pà”.
L’Alçament de Badalona
Es tenen poques dades més de Francesca després de la seua aventura guerrillera. Se sap que el 1885, després de la mort de la seua germana Gracia, va traslladar-se a Sabadell, on treballava a la casa del sacerdot tradicionalista Terrelles i que amb 43 anys participaria en el fallit alçament de Badalona, el darrer intent de sublevació carlina, que acabaria més com una farsa que com una amenaça.
El 1903 moriria al seu poble natal de Castellfort, mantenint intactes els seus ideals, on se la recorda com “un soldat exemplar” que va “lluitar amb les armes en les batalles per Déu”.
