Josep Llinares Beltran va nàixer a la pobla Llarga (Ribera Alta) el 29 de març del 1909 però com ens passa sovint en aquesta secció -recordeu la bruixa Ezme o L’Encobert– hi ha força dades de la seua vida que es troben entre la història i la llegenda, amb capítols que no han pogut documentar-se i que tenen diverses versions.
El que se sap segur és que Josep va nàixer en una família treballadora, segurament llauradors sense terra que depenien de la collita de la taronja o la sega de l’arròs per a sobreviure amb condicions molt precàries, inclosos períodes de fam. Probablement, durant part de la seua infància va estar a càrrec d’un familiar un poc més benestant, el que li va permetre accedir a una educació bàsica, però ja extraordinària en aquella època per a la classe obrera.
La consciència política li va arribar ben jove. En sols deu anys va participar en una manifestació a la Pobla Llarga contra la detenció i maltractaments d’un obrer sindicalista per part de la Guàrdia Civil. Les denúncies per part dels treballadors pels abusos i violència del cos militar se sumaven al malestar per unes condicions de vida miserables i una creixent conflictivitat social. Aquell dia, els cacics van decidir tallar pel dret les protestes obreres i van disparar contra la gentada que es concentrava pacíficament amb un balanç de sis morts i un nombre indeterminat de ferits que no volien anar al metge per por a les represàlies. Aquell dia, el jove Josep va entendre que la resposta dels rics a les reclamacions justes era la violència i que les primeres bales havien eixit de la casa del rector, el que volia dir que ell hi estava implicat. Des de llavors, l’odi als capellans va ser tan fort com als cacics que els explotaven.
Aquest compromís el portaria a filiar-se, de ben jove, al PSOE i a la UGT, però també hi havia temps per al festeig, ja que el nostre protagonista tenia prou èxit entre les xiques. Finalment es casà amb Conxa Ferrer, amb qui tindrien un fill, Pepet.
I tot es torça
Llinares, però, no va tindre temps de conèixer el seu fill. Mentre Conxa estava encara embarassada, Franco inicia el seu colp d’estat. Al poble, els obrers s’organitzen i prenen el control: s’armen, alcen barricades i controlen les entrades i eixides de la Pobla. És el moment de passar comptes per tants anys d’injustícies, humiliacions i violència. Una persona filtra als milicians que el rector del poble es troba amagat a Paiporta. Llinares, juntament amb tres companys requisen un camió i es dirigeixen cap a la direcció que els han donat. Allí troben l’home, amagat en una pallissa tot ple de palla. El carreguen al camió i se l’endugueren cap a l’horta de Picassent, allí, en un caminet prop de la Torre Espioca el fan baixar. Li recorden que va ser ell qui va deixar sa casa perquè dispararen contra la manifestació del 1919 que va deixar sis morts, però la història no dura massa. El rector acaba amb un tret al cap i el seu cos deixat al marge. Més tard, els tribunals franquistes acusarien Llinares d’haver disparat, un fet que no ha pogut ser contrastat per cap font independent.
Poc després, Josep s’allista a l’exèrcit republicà i és enviat al front. Algunes investigacions, com la que va fer Ramon Torres al llibre “Entre gossos i llops” expliquen que allí va dedicar-se als serveis d’intel·ligència i a les accions encobertes darrere les línies enemigues, una experiència que li seria molt útil en el futur.
En algunes ocasions, fins i tot podria haver estat capturat i torturat pels feixistes, però sempre hauria aconseguit fugir. La història més increïble -fins al punt d’estar més propera a la llegenda que a una història real- explica que quan estava escorcollant l’oficina d’una oficials franquistes, Josep va ser descobert… pel seu propi germà! Salvador Llinares era voluntari a les tropes feixistes, però va deixar fugir el seu germà a canvi que abandonara la seua missió. Josep li va fer creure que sí, però de nit va tornar al despatx per seguir buscant els documents que volia. Quan estava en plena recerca va obrir-se el llum i van aparèixer diversos oficials franquistes acompanyats del seu germà. Josep seria torturat i interrogat, però més tard, aprofitant un atac d’artilleria, el seu germà l’alliberaria abans que fora executat.
Fugitiu!
Amb la fi de la guerra, el nostre protagonista intenta arribar a Alacant per agafar un dels últims vaixells que permetien eixir de l’estat espanyol, tal com va fer un vell conegut de la sèrie: Amado Granell. Assabentat, però, dels bombardeigs feixistes va canviar de direcció i va enfilar cap a la Pobla Llarga. Volia conèixer el seu fill.
La trobada amb Pepet va ser curta. Només posar un peu al poble, el sometent el va detenir i, de nou, el van sotmetre a brutals tortures. Totalment desfet pels colps i amb les mans lligades a l’esquena van deixar-lo tirat al terra vigilat només per un recluta sense experiència. Total, què podia fer ja aquest home? Doncs la història de Llinares no havia fet més que començar. Segons les versions, va aconseguir desfer-se les mans i reduir al guàrdia o va ser aquest mateix qui s’hi va apiadar i el va deixar marxar. Una tercera versió, encara més rocambolesca assegura que quan Conxa va vindre a veure’l i li va deixar agafar el xiquet, Josep el llençaria al guàrdia, que per instint l’empomaria, gest que aprofitaria per desarmar-lo. Siga com siga, el nostre protagonista començava a convertir-se en llegenda.
Impossible quedar-se a la Ribera, on era massa conegut, i descartat marxar a França -com faria Amèlia Jover i tant d’altres- per no allunyar-se tant de la família, el nostre protagonista s’amagaria per les muntanyes de la zona del Maestrat i els Ports. Allí viu els pròxims anys, evitant els pobles i relacionant-se només amb els masovers dels masos aïllats, on els ajuda en moments de molta faena a canvi de menjar i refugi. Però no soles. Estableix una densa xarxa d’amistats i complicitats. Encara que ell no explica res -o precisament per açò- tothom entén els motius d’aquesta dèria per amagar-se. Comença a ser conegut llavors com el “Valencià” o també “l’Orellut”. Molt millor que dir el seu nom.
Reprenem el combat
El 1944 la Segona Guerra Mundial està acabant i el règim franquista està preocupat. Ningú sap quina serà l’actitud dels Aliats amb aquest col·laborador dels nazis. Des del Partit Comunista -no queda clar si Llinares s’hi arribaria a afiliar mai, però en tot cas hi estava ja molt proper- a França es comença a preparar la recuperació de la República i s’anuncia la infiltració de guerrillers arreu de l’estat espanyol.
El “Valencià” ha fet quadrilla amb Josep Borràs, un anarquista de Cinctorres (Ports) que fa poc que ha tornat de França i també té experiència en la lluita guerrillera contra els nazis. Junts escolten Ràdio Pirenaica i comencen a preparar la seua pròpia xarxa clandestina. “Armats” amb un gramòfon van pels masos muntant sarau i aprofiten per reclutar futurs col·laboradors. També organitzen classes d’alfabetització i cultura general entre els masos més aïllats.
Quan finalment s’organitze l’Agrupació Guerrillera del Llevant i l’Aragó (AGLA), amb una escola de formació política i militar a La Cerollera (Teruel), el “Valencià” i el “Cinctorrà” seran alumnes de la primera promoció.
Més tard organitzaran les seues bases a la Vall de Cèrvol, a la Serra del Turmell, on s’instal·la el 23è sector de l’AGLA. Les primeres accions són sobretot per aconseguir recursos, però també per donar-se a conèixer entre la població i aconseguir reclutes. I realment ho aconsegueixen. L’espectacularitat d’algunes operacions, com l’assalt a una mina de Castell de Cabres, on aconsegueixen un botí de 20.000 pessetes o els controls de carretera que aprofitaven per desplomar els camions de les empreses estatals o els autobusos de línia converteixen els maquis en pràcticament éssers llegendaris, capaços de venjar les humiliacions diàries dels cacics de tota la vida que ara han tornat com a vencedors. La seua acció més destacada és quan, en plena celebració del 18 de juliol -recordeu el festiu del “Glorioso Alzamiento Nacional”-, ocupen el poble de Canet lo Roig, saquegen l’ajuntament i després de reunir tots els veïns hissen la bandera republicana al consistori i fan un míting explicant les raons de la lluita.
La seua activitat, però, també crida l’atenció del règim. Es reforcen les unitats de la Guàrdia Civil i del sometent i s’inicia una brutal ofensiva per totes les muntanyes. Els masovers són identificats com a col·laboradors dels maquis de forma sistemàtica i molts d’ells són detinguts, torturats i fins i tot assassinats per la Guàrdia Civil. Finalment s’imposa l’obligació d’anar a dormir als pobles, el que redueix les hores útils de treball dels masovers, arruïnant la seua forma de vida. molts optaran per emigrar a Barcelona o València, iniciant una despoblació del territori que encara dura.
L’augment de la repressió i les delacions també rep una resposta dura dels guerrillers, que maten, entre altres, els alcaldes franquistes de poblets com la Llàcua o Ortells (Ports). Accions sangants que els lleven l’àuria de Robin Hood entre part de la població.
La fi de la fi
A poc a poc el cercle va tancant-se. El nuclis centrals de l’AGLA han estat arrasats després d’una brutal ofensiva que ha involucrat unitats senceres de l’exèrcit i les seccions del Maestrat i els Ports queden cada volta més aïllades. El 1949, després d’uns controls de carretera a Benifallet (Baix Ebre), la partida es troba rodejada per la Guàrdia Civil i ha de dispersar-se i fugir a trets.
Tothom ja veu clar que els Aliats no atacaran Franco i que les forces guerrilleres seran incapaces de derrotar-lo per si soles. Les desercions s’incrementen, inclosa la del “Cinctorrà”. I finalment, el Partit Comunista dona l’ordre d’abandonar la lluita armada i fugir a França.
El “Valencià” i alguns companys, però, es neguen a obeir. La guerra encara no ha acabat i no pensen deixar-la a mitges. Rebutgen també les ofertes de la Guàrdia Civil de rendir-se a canvi de salvar la vida i poder reunir-se amb la família.
Però malgrat la seua persistència, la veritat és que cada cop hi ha menys eixides. Informats que “Valencià” i “Lucas”, els maquis més buscats, es troben al Mas de Fabra al terme de Llucena (Alcalatén), el 25 de maig del 1950 una columna de 70 homes armats, entre guàrdies civils, sometents i masovers reclutats a la força, s’hi dirigeixen.
Allí, de nou, les versions són diverses i contradictòries. El que queda clar és que comença el tiroteig on cauen un dels guerrillers i un suboficial de la Guàrdia Civil, mentre que l’altre maqui, ferit, aconsegueix trencar el setge i fugir. Si aquest va ser “Lucas” o “Valencià”, no queda gens clar, però siga com siga, aquest segon seria localitzat i assassinat l’endemà al Molí de Torrosselles. Una altra versió, encara assegura que Llinares havia pactat amb un masover amic, obligat per la Guàrdia Civil a anar davant la columna -una pràctica habitual aquesta d’usar els masovers com a escuts humans- que el matara ell mateix, en una espècie de suïcidi assistit per tal de deslliurar-lo de les sospites i futures represàlies de la Guàrdia Civil. Ja sabia que, per a ell, no hi havia escapatòria possible.
