Ja hem tingut força protagonistes d’aquesta sèrie que van nàixer entre cotons, inclosa una reina –Maria de Castella– o una filla del Papa –Lucrècia Borja–, precisament cunyada de la protagonista de hui.
Maria Enríquez y de Luna va nàixer a Valladolid el 1474, filla de Enrique Enríquez -sí, el iaio devia ser un gracioset- que era oncle ni més ni menys que de Ferran II el Catòlic. Per part de mare, María de Luna y Ayala, era neta d’un conestable de Castella, un càrrec que, per resumir, permetia substituir el rei en cas d’absència.
Així doncs, la menuda Maria va nàixer i créixer en un palau, acostumada als luxes més estrambòtics i refinats i amb accés a la formació humanista i cortesana que es portava a l’època, amb lliçons de música, llengües i arts, així com una extensa biblioteca.
Amb 14 anys, ja és tota una doneta, així que els pares decideixen buscar-li un bon marit que ajude a ampliar la xarxa de relacions polítiques i comercials que fan les famílies poderoses. I l’escollit no és ni més ni menys que Pere Lluís Borja i Cattanei, que llavors té 26 anys i és fill de Roderic de Borja, en aquell moment un dels cardenals més poderosos de Roma i ben prompte Papa, i d’una altra coneguda de la sèrie: la bella Vanozza Cattanei.
Per garantir un lloc on instal·lar-se, Roderic compra a la parelleta de tórtores un piset. Bé, qui diu un piset, diu un ducat. Concretament el de Gandia, a Ferran II, que com bon monarca peninsular sempre va curt de líquid. És així doncs, com els Borja arriben a Gandia amb la intenció de convertir-la en la capital glamurosa que el clan es mereix, compren les cases annexes i inicien les obres d’ampliació del palau.
El problema és que Pere Lluís torna a Itàlia pocs mesos després i mor l’any següent a Civitavvechia.
Mor un germà, en queda un altre
Pràctics com sempre, els Borja fan hereu el germà menut, Joan, que no només es queda amb el Ducat de Gandia, sinó també amb la cunyada. La nova boda se celebra a Barcelona el 1493 amb una fastuositat que impressiona els que ho van veure. Els regals per a la núvia inclouen joies, diamants i robins i el sogre mateix, ara ja nomenat Papa, escriu al seu fill esbroncant-lo pel dispendi i acusant-lo d’anar “de nit per la ciutat matant cans e gats”. Encara que he de reconèixer, que si és una metàfora, se m’escapa.
Passades les festes, la jove parella es desplaça a València, on és rebuda per una multitud entusiasta, que vol veure el fill del Papa, i finalment a Gandia, la jove núvia la descriu com una “tierra lynda”.
I els plors no triguen gaire a arribar. En concret els del recent nascut Joan de Borja i Enríquez, primer fill del matrimoni. Quatre anys després naixerà la seua germana, Isabel -qui rep el nom de la besiaia i fundadora del clan, Isabel de Borja-, i ací s’acabarà, perquè Joan pare tornarà a Itàlia per ordre del seu pare, on morirà poc després assassinat en estranyes circumstàncies. El seu cos va aparèixer flotant al riu Tíber, un crim sense resoldre que va ajudar a alimentar la famosa llegenda negra dels Borja.
Una dona de negocis
Malgrat que la família del marit sempre havia acusat la “pompa castellana” del desenfrenat nivell de vida del matrimoni, la veritat és que després d’enviudar per segona vegada, o potser és que ja amb 23 anys volia assentar el cap, María Enríquez va demostrar unes excel·lents dots com a duquessa una volta li va tocar administrar el patrimoni familiar. No li va resultar fàcil, ja que durant anys va haver de resistir als intents del sogre de recuperar el Ducat i fer-la fora de casa, però la seua etapa com a duquessa coincideix amb una època d’esplendor econòmica a la Safor.
Implanta nous sistemes de producció agrícola, opta pel cultiu de la molt lucrativa canya de sucre, estableix un millor control comercial i es refia del saber fer dels llauradors moriscs. Aprofita també per incrementar els seus dominis i s’annexiona Miramar, Castelló de Rugat, Reial de Gandia i Almoines.
I què en fa de tots aquests diners? Doncs en bona mesura, i seguint els patrons de l’època, mecenatge cultural i obres pies, i sovint les dues combinades. Enríquez contracte els millors arquitectes i pintors de l’època i els posa a treballar en monestirs com el de Sant Jeroni de Cotalba, Santa Maria de Valldigna i, sobretot, el de Santa Clara de Gandia, que esdevindria peça important del poder polític dels Borja durant les properes generacions. De fet, en aquesta barreja de foment de l’art, la religió i la promoció personal, la nostra protagonista es faria retratar com a Mare de Déu per Paolo de San Leocadio, un dels artistes més afamats.
Abadessa: el poder per altres mitjans
El 1511, amb 37 anys, María deixa la gestió del Ducat al seu fill, que ja té 17 anys i té edat suficient per posar-se a treballar i decideix ingressar com a monja al convent de Santa Clara que tan generosament havia finançat i on l’any anterior ja havia ingressat la seua filla Isabel i ara n’és l’abadessa.
De fet, el control del convent per part de les Borja és total i l’utilitzen com a plataforma per incrementar la seua influència política, i mare i filla es tornaran en la direcció del centre. La nostra protagonista, que ara es fa dir Sor Maria Gabriela, esdevindrà abadessa del convent el 1530 i ja mai l’abandonarà -amb l’excepció de quan fuig a Baza durant la revolta dels agermanats el 1521-, fins que mor el 1539, a l’edat de 65 anys.
