La València del 1917 era una olla a pressió. Una vaga general revolucionària -de la que en va ser protagonista Rita Mas, antiga coneguda d’aquesta sèrie- va portar la ciutat al caire de la insurrecció. Precisament, també hi va tenir un paper destacat -i segons algunes fonts, un poc fosc- el pare de la nostra protagonista d’aquesta setmana, el periodista Fèlix Azzati, llavors diputat pel partit blasquista PURA i propietari i director del diari El Pueblo. (Obrim un incís: curiosa aquesta forma de relleu polític, que es feia mitjançant la venda de l’òrgan del partit al successor del líder, que així, comprava el mitjà de comunicació i la direcció política en el mateix moment).
És just aquell any, el 27 de juny, que naix a València una xiqueta a qui li posaran de nom Paz. Filla d’Esperanza Cutanda i el mateix Fèlix i en una casa amb sis germans més.
Malgrat la posició política del pare, Paz ja no ho viurà gaire a casa. Amb sols sis anyets, Primo de Rivera fa el seu colp d’estat i el blasquisme queda congelat. Fèlix Azzati es mantindrà inactiu durant el que li resta de vida, fins el el 1929, després de tornar a vendre El Pueblo -ara al fill de Blasco Ibáñez-, morirà, deixant a Paz sense pare amb sols 12 anys.
Malgrat tot, a casa es respira un ambient intel·lectualment sofisticat i intensament polititzat. Als fills, però, el republicanisme i anticlericalisme exaltat del pare els sap a poc. El 1931 s’ha proclamat la República i la societat valenciana es va polititzant més i més, tant cap a l’esquerra, com cap a la dreta (vegeu si voleu la història de Lluís Lúcia). Paz i els seus germans s’involucren al moviment estudiantil -la nostra protagonista ha comença a estudiar Comerç- fins que Francisco Franco decideix fer el seu colp d’Estat.
Ha arribat el moment de fer una reflexió, perquè ara sí que va de veres. Diversos dels germans Azzati s’afilien al Partit Comunista. Paz, a més, deixa els estudis i s’embranca de ple en la revolució. Treballa intensament pel partit i també a l’organització Dones Antifeixistes, on coincideix amb Manuela Ballester. Per a moltes dones de la seua generació -com una altra coneguda de la sèrie, Amèlia Jover– aquells temps van ser un doble alliberament. No sols estaven fent una revolució social, sinó també estaven assumint responsabilitats i conquerint uns espais impensables per les dones sols uns anys abans.
Però no tot és lluita, sinó que també hi ha temps per a l’amor. Paz, que s’ha convertit en periodista autodidacta, col·labora especialment amb Verdad, el diari del partit a València. Allí coneix a Andrea Familiari, un comunista italià que ha aconseguit fugir d’una presó de Mussolini i s’ha refugiat a València, on fa de director de Verdad. Després d’un breu festeig, la jove parella es va casar. Eren temps on tot anava molt ràpid i no hi havia massa temps per pensar-s’ho. Mai se sabia que podria passar.
L’infern de les presons franquistes
Malgrat que molta gent ja comença a fugir davant l’avenç de les tropes feixistes i el final inevitable de la guerra, Paz decideix quedar-se a València. Així, mentre el seu marit aconsegueix eixir de l’estat, ella queda atrapada. Davant del risc que corre, es trasllada a Madrid, on hi viu clandestinament i es guanya la vida motxant escales mentre continua militant al partit comunista. Finalment és capturada per la policia i tancada a la presó de Las Ventas, que llavors era l’única presó de dones de Madrid i que la mateixa Paz calcula que hi havia almenys 11.000 preses polítiques. L’espai, òbviament, no permetia aquesta concentració. Hi ha entre set i onze dones per cel·la i tot i així no hi caben i els passadissos, banys i patis també estan plens. La fam, les malalties i les plagues són quasi tan demolidores com les tortures i les les humiliacions dels carcellers.
Condemnada a mort per un tribunal militar, Azzati s’estarà a Las Ventas un any, fins que un nou judici li canvia la condemna per 30 anys de presó. Llavors serà traslladada a Segòvia.
Allí, al situació de les preses no és gaire millor que a Madrid, Només l’estricta organització de les preses permet sobreviure en aquelles condicions.
“Formàvem famílies en les que una presa feia de mare durant una temporada -explica la nostra protagonista al llibre Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas– i tots els paquets que es rebien es repartien exactament igual entre totes les que estàvem a la presó; passàvem totes la mateixa fam”.
Azzati, sense família a Segòvia pràcticament mai rebia cap paquet, però “jo no passí més fam que les altres perquè tots els paquets que arribaven es repartien”. Més tard, quan la familiar d’una companya es va responsabilitzar d’enviar-li un paquet al seu nom, el procediment va ser el mateix i també es va repartir.
L’organització de les preses, però, va més enllà del simple repartiment de menjar. Ben prompte s’adonen que no calia haver militat en cap organització d’esquerres que acabar en una presó franquista. Moltes xiques de poble han acabat tancades a causa de denúncies provocades per enveges o revenges familiars o veïnals i ni tan sols saben els delictes de les que s’acusa.
Azzati, juntament amb altres dones amb més formació organitzen una “oficina de penades” en una cel·la per assessorar les preses de cara als posteriors judicis. Amb caixes i llaunes buides arriben fins i tot a improvisar un despatxen amb sala d’espera i taula per escoltar els testimonis.
“Cada volta que venia una condemnada a mort, Matilde [Landa, presa ella mateixa condemnada a mort] parlava amb ella, li explicava tot el cas, el perquè l’havien condemnat, quines coses havia fet i com havia anat l’interrogatori i també si coneixia algú que poguera ajudar-la o poguera proporcionar-li cap aval”, explica Azzati, que continua: “nosaltres sabíem redactar una petició o una instància i teníem un arxiu amb els noms de totes aquestes dones”.
Una sorpresa en eixir de la presó
Acabada la guerra mundial la situació millora un poquet. El règim tem una intervenció aliada i intenta dissimular els seus tics més pronazis. Mentrestant, Andrea Familiari ha tornat a la Itàlia alliberada i reclama la seua esposa a l’ambaixada espanyola. Les gestions no són fàcils, però finalment, a l’agost del 1948 aconsegueix ser deportada a Itàlia amb la promesa formal de no tornar mai més a Espanya.
Les desventures del matrimoni, ara reunit, però, no acabarien ací. Familiari escriu un llibre amb la seua experiència a la URSS durant la guerra –Lo comunista en Rusia– que en realitat és un opuscle de propaganda anticomunista àmpliament difós per les editorials catòliques -i fins i tot publicat a l’Espanya franquista. La resposta dels comunistes italians és dura i Familiari arriba a témer per la seua seguretat. Però malgrat que la mateixa Azzati és també una comunista convençuda, posa l’amor per davant i la parella, unida, opta per exiliar-se un temps a Mèxic, a l’espera que les coses es calmen un poc.
Paz Azzati no tornaria a València, ja vídua, fins el 1971, breument, i el 1981, definitivament, gràcies a les gestions de la seua cunyada, Alejandra Soler.
Els darrers anys els dedicaria a cuida la seua germana Magda, molt malalta després de patir un sever alcoholisme, fins que moriria, a la seua València natal, el 12 d’agost del 1995.
El 2022, l’Ajuntament li donaria el seu nom a un carrer.
