La nostra personatge d’aquesta setmana també és -com la de la setmana passada, NarcisaTorres-, una escriptora del segle XVIII, però a diferència d’aquella, ara n’ha quedat més informació. Clar que Ana María Egual, Marquesa de Castellfort, ni era de classe baixa ni escrivia en valencià. I és que en açò del patriarcat, com en la resta de temes, encara hi ha classes.
Ana Maria Josepa Dorotea Egual i Miguel -el nom ja dona alguna pista- va nàixer a Castelló de la Plana el 6 de gener del 1655, filla de José Egual Borrás i de Basilia Miguel, família d’ascendència noble i amb abundants possessions agrícoles d’hortes, cereals, oliveres i vinyes i era la major de quatre germans.
Com qualsevol filla de bona família de l’època, des de menuda va ser preparada per a ser una bona esposa i accedir a un matrimoni beneficiós, que arribaria el 31 de juliol del 1676 amb Crisóstomo Peris de Perey i Algarra, baró de Xinguer, a qui anys més tard Carles II va concedir el títol de Marqués de Castellfort.
El jove matrimoni es trasllada a València, on el marit té un càrrec a la cort de Carles II i on la nostra protagonista comença a desenvolupar la seua afició per les lletres. Al barri de Santa Caterina floreixen les tertúlies i les acadèmies i les cases més nobles competeixen en la mida de les seues biblioteques. A la ciutat, a més, hi ha una llarga tradició de poetesses i “justes poètiques”, evolució del “Joc de Mandar” del segle XV on va excel·lir una altra de les nostres protagonistes, Tecla Borja.
Ana María impulsa la seua pròpia tertúlia, on “era escoltada amb aplaudiment de les persones més distingides i de bon gust d’aquesta ciutat; florí en la poesia espanyola”, escrigué d’ella el bibliògraf contemporani, Vicente Ximeno. I la ubicació no era casual, en aquella època, aquestes coses de gent fina començaven a fer-se en castellà.
Obra extensa, però qualitat normaleta
La marquesa, però, no es limita a escoltar o llegir. També escriu, i molt. La seua producció és tan gran que es deia que “tenia una arca plena de papers i s’hagueren pogut enquadernar molts volums”. Si no va publicar mai res, diuen que va ser per “modèstia”, encara que els crítics posteriors que han llegit la seua obra la qualifiquen de “valor discutible” i “escassa qualitat”, “excessivament barroquistes per la seua acumulació d’imatges i recursos literaris”, “poc polits i abundants reiteracions”.
També és cert, però, que Egual, en la seua obra crea un subjecte femení que trenca el silenci i qüestiona l’autoritat patriarcal, identifica l’home com a objecte de desig i expressa el desengany de ser dona, convertint el diàleg entre dones -a “Relación de mujer”- en un espai literari.
Cultiva tots els gèneres, especialment la poesia, però també el teatre i la novel·la, i hi ha de tot, des de sonets burlescs i de contingut frívol i amorós, a altres de temàtica religiosa o de caràcter pessimista.
I encara que no va publicar mai, sí que va estrenar, i molt. Les seues obres de teatre són també una ferramenta de propaganda de l’ordre social i tenen molt èxit en els palaus nobiliaris. “También se ama en el abismo”, escrita el 1670 en motiu de l’aniversari de Carles II va representar-se contínuament durant dècades, fins ja entrat el segle XVIII. A “Loa”, celebra l’onomàstica de la reina María Luisa de Saboya, de qui recorda, entre altres, el viatge que feu el 1701 a Figueres per casar-se amb Felip V.
Guanyadors d’Almansa
I la qüestió de Felip V és important, perquè tant els Egual com els Peris militen al bàndol botifler. La guerra, doncs, no representa pas gaires maldecaps i, una volta finalitzada, es tradueix en més beneficis i propietats, en part provinents de les confiscacions als austriacistes. Més o menys llavors és quan el Marqués de Castellfort -qui es va assenyalar en la persecució als guerrillers resistents a Catalunya- es construiria el reconegut hort del Santíssim, o de les Fraules, un dels espais preferits de solatge de la burgesia de la ciutat fins ben entrat el segle XX.
La marquesa, així doncs, torna a València i reprén les tertúlies com si res haguera passat.
Amb tot, una llarga malaltia la manté reclosa a casa en temporades cada cop més i més llargues. La seua producció literària s’incrementa, possiblement com a teràpia davant el dolor i l’aïllament. La seua obra mostra “una visió pessimista, melancòlica, per la qual la poetessa confessa els seus dubtes i remordiments, assumint la vivència angoixant de la temporalitat, tan freqüent en tot l’art barroc”.
“Cremeu-ho tot”
Ana María Egual, Marquesa de Castellfort, moriria a València el 23 d’abril del 1735, casualment un Dia del Llibre, a l’edat de 80 anys. Abans, però, va ordenar que cremaren tota la seua obra. L’ordre, però, va ser complerta només a mitges, no se sap si per incompetència de qui l’havia de complir o si perquè ella mateixa va posar excepcions a l’ordre o el seu fill va decidir salvar alguns manuscrits. El cas és que se sap que el 1749 el seu net posseïa un manuscrit, una novel·la breu, quatre peces teatrals i algunes poesies.
Poc després el llibre -encara inèdit- l’adquiriria un lord anglés, que el donaria a la biblioteca d’un amic seu, a Londres, on descansaria fins al 1976, quan el subhastaria la famosa casa Sotheby’s. Seria llavors quan l’adquirira la Biblioteca Nacional d’Espanya i, des de llavors, l’obra coneguda de la Marquesa de Castellfort, continua a Madrid.
