Hèctor Càmara i Sempere (Elx, Baix Vinalopó, 1981), és professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant i és especialista en investigació sobre literatura religiosa medieval. Per aquest motiu, és una de les persones que millor coneix i que més ha divulgat el Misteri d’Elx, que se celebra aquests dies a la capital del Vinalopó. Parlem amb ell sobre aquesta festa i sobre el moment que viu Elx amb el seu patrimoni.
-Primer de tot, quina és la seua relació personal amb el Misteri d’Elx? Com va començar a interessar-se per aquesta festa?
-De la manera més tradicional possible, que és a través de la família. És la que m’ha transmès l’estima pel Misteri i per la festa, sobretot la meua iaia i la meua mare. També és cert que aquesta era només una part de la meua vida com a il·licità, fins que a finals de la meua adolescència me’n vaig interessar molt a partir d’anar a conferències en què vaig conèixer Biel Sansano, Joan Castaño o Gaspar Jaén, cosa que em va fer apropar-me a la festa més des de l’estudi i la investigació.
-Han sigut molts els qui s’han interessat de manera molt destacada pel Misteri. El mateix Joan Fuster diferenciava Elx d’Alacant per l’autoestima pròpia dels il·licitans, visible en el manteniment d’aquesta tradició. No sé si és una visió que es té també dins d’Elx…
-L’interès de Joan Fuster el considere un descobriment, d’alguna manera, molt folklòric. Vicent Andrés Estellés també va fer poemes dedicats al Misteri. És cert que ells i d’altres veien el Misteri com un element clau per a diferenciar Elx d’Alacant, perquè la castellanització d’Alacant va ser molt anterior a la d’Elx, i alhora el Misteri és un referent valencià molt fort. I si ho és, és perquè gent com Fuster, Estellés o altres de posteriors com Gaspar Jaén l’han estudiat i l’han convertit en un referent. Però no deixa de ser un referent molt del sud, i queda molt lluny. Molta gent d’arreu del País Valencià, interessada en política i en cultura, em pregunta pel Misteri i el coneix, sap el que és, que existeix, però com que queda tan al sud queda molt lluny. Altres patrimonis immaterials de la humanitat que són valencians, com ara la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, o les Falles, com que estan molt més en el centre, són més accessibles. El Misteri el tenim al sud, i a més el celebrem a l’agost. I alhora, Elx no deixa de ser una cosa molt llunyana, coneguda, però molta gent, tot i conèixer els referents de la ciutat, no hi va o hi va poc. I això també es dona a la inversa: molta gent desconeix el Sexenni de Morella, que no queda a prop, però és una de les festes més boniques que queden al País Valencià. Molta gent s’ha apropat al Misteri al llarg de la història, com ara Teodor Llorente, Josep Maria Ruiz de Lihory o Felip Pedrell a finals del segle XIX, i també els intel·lectuals dels anys vuitanta del segle passat. Tots han convertit el Misteri en un gran referent, que ho és en si mateix, perquè és una cosa única i que ha perdurat. Jo sempre dic que som l’únic poble que hem mantingut una mateixa obra en cartell durant 500 anys, una cosa extraordinària. I més encara quan això ocorre a la zona més castellanitzada del País Valencià. És ací on s’ha mantingut aquest patrimoni valencià. Es parla molt de la castellanització d’Elx, però la mare de Déu a Elx només sap parlar una llengua, que és el valencià. Això indica també que els referents no només estan al centre o a les comarques de l’Horta, sinó que també en tenim al sud.
-El Misteri continua sent percebut com un element clar i diàfan de valencianitat a la resta del País Valencià?
-Jo crec que no. Hi va haver un moment en què sí, sobretot als vuitanta i als noranta, quan molts intel·lectuals s’apropaven a Elx per a retrobar-se entre ells i amb les festes. Evidentment el vincle no ha desaparegut, però s’ha diluït més. En el moment en què el Misteri es va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que va ser el primer patrimoni valencià, però també el primer patrimoni espanyol que va ser reconegut per la UNESCO, el Misteri es va incloure al currículum de l’ESO com una obra a estudiar, cosa que està molt bé, perquè el converteix en un referent cultural i literari.
-El Misteri continua sent la Festa d’Elx? O s’ha convertit en una atracció turística més?
-Eixa és la gran qüestió. Quan la UNESCO va declarar el Misteri Patrimoni de la Humanitat no es va fer perquè el Misteri estiguera en perill d’extinció, perquè té el finançament consolidat amb aportacions fixes de les institucions, però sí que va desaparèixer una mica el sentit tradicional. I aquest sentit va en retrocés. És un equilibri complicat. Parlem d’un referent cultural, valencià i mundial, que quan compta amb una etiqueta d’excepcionalitat o de referència cultural, això crida la gent a anar a veure’l, i això és normal. Passa amb moltes altres coses. Aleshores, hi ha un equilibri entre l’exposició pública i el sentit tradicional. Això passa amb totes les festes patrimonialitzades: arriba un punt en el qual si aquest equilibri no es pot mantindre, acaba sent un espectacle més dirigit al públic forà que no al consum intern. I cal recordar que si la festa persisteix no és perquè és coneguda per gent de fora, sinó perquè la gent d’Elx l’ha mantinguda viva, perquè és el seu senyal d’identitat. Ara mateix està guanyant més l’exposició pública, la consolidació estètica, a la consideració tradicional, identitària i cohesionadora de la comunitat. Això té a veure amb la patrimonialització i també amb el fet que, en mig segle, la població d’Elx s’ha multiplicat. Hem passat de tindre, als anys seixanta, uns 60.000 habitants, a tindre’n ara 230.000. Per tant, ha vingut molta immigració pel tema de la industrialització. I eixos nouvinguts arriben a un lloc que té unes tradicions que ells no coneixen. I moltes vegades no les assumeixen com a pròpies. Però cal dir que la gent que ve de fora no és culpable de desconèixer la tradició del poble o la ciutat en què hi viu. No és culpa seua. El desconeixement no és culpa de qui desconeix, sinó d’aquell que hauria de mostrar-lo, de fer-lo valdre i d’integrar eixes persones en eixa identitat i no ha sabut fer-ho o no ha volgut fer-ho.
-Quin paper fa, en aquest sentit, el Patronat del Misteri?
-El Patronat és l’ens organitzatiu del Misteri. La seua faena principal és mantindre la representació i organitzar-la tots els anys. I una de les seues grans missions és difondre’l. Però aquesta missió no correspon només al Patronat, també pertoca a l’Ajuntament i a la Generalitat. El Patronat del Misteri, al final, és un ens instrumental de la Generalitat Valenciana. Està el mateix nivell que l’IVAM o que l’Institut Valencià de Cultura. La Conselleria de Cultura és el paraigua del Patronat. Això és important, perquè és una forma de garantir que el Misteri es mantinga viu per part de l’administració pública. I això és molt important. El Patronat, en aquest sentit, fa un paper de difusió, i ara estem en un procés de reflexió, en el sentit de saber quines noves vies hem d’emprendre per a difondre el Misteri. No només fora d’Elx, on jo crec que està aconseguit per l’interès, entre més, dels mitjans de comunicació d’àmbit valencià i estatal. Però cal explotar l’interès per part de la població. De fet, ja s’estan fent coses en l’àmbit de les escoles i instituts per a despertar l’interès dels xiquets. A Elx, en molts centres s’està fent bona faena no només per a donar a conèixer el Misteri com a excepcionalitat, sinó com a element propi de la història d’Elx. Ara mateix tenim, dins del Patronat, diferents docents que s’hi han integrat, que fan de pont entre el Patronat i l’àmbit educatiu per no perdre precisament eixa transmissió generacional que jo sí que vaig tindre. I és fonamental, perquè la identitat també serveix per a integrar la ciutadania. Si tu no te sents part d’un lloc no et preocuparàs perquè eixe lloc vaja bé, perquè no el sentiràs teu. Per això és important que la ciutadania se senta part del seu lloc, i el Misteri ha de continuar formant part de la identitat d’Elx. Per això hem de canviar coses i actualitzar visions del Misteri. Si no, es convertirà en un quadre exposat.
-El Patronat és exemplar i respectuós amb el valencià?
-No tant com a mi m’agradaria. És cert. Com a membre del Patronat, crec que és fonamental que ja que el Patronat protegeix un Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que protegisca també la llengua, que és un altre bé immaterial, i forma part també de la protecció amb què ha de comptar el Misteri. A més, la llei del Misteri d’Elx, de l’any 2005, té un article dedicat específicament a l’especial protecció que s’ha de fer del valencià com a llengua que forma part del Misteri. Crec que és fonamental. Sí que és cert que el Patronat té molta cura d’això, però és un camí que moltes vegades es queda curt.
-Quan diu que es queda curt a què es refereix?
-Tal com passa amb moltes administracions públiques, no és que no es vulguen fer coses en valencià, però moltes vegades la gent no pensa que també s’han de fer coses en valencià, i aleshores s’ha d’anar insistint. I també és cert que al Patronat hi ha molta gent que és valencianoparlant i defensora del valencià, i això fa que pràcticament tot el material siga bilingüe i que la protecció de la nomenclatura siga en valencià, així com que el valencià estiga present als actes. Però el Patronat no deixa de ser una institució del sud, en una zona molt castellanitzada i amb un profund sentiment d’autoodi. És un treball que hem de fer i que esperem anar millorant.
-La pandèmia ha afectat el Misteri?
-D’una manera molt clara, perquè durant un any i mig no hi ha hagut Misteri. Això és molt evident. Però en principi no ha canviat res, tot i que caldrà fer aquesta valoració amb els anys sobre com ha afectat la pandèmia, en general, a tot. Encara és prompte per a fer aquesta valoració. La pandèmia ha fet veure que a vegades hi ha coses que no es tenen molt en compte i que al final són fonamentals en la vida. O que hi ha coses que estàs acostumat a tindre cada cert temps i que de sobte no les tens i les trobes a faltar. Ara estem començant a recuperar el Misteri amb normalitat. Hi ha hagut renovació en alguns equips. Hi ha un aprenentatge, sobretot de coses que calia corregir i que hem corregit. A això ha ajudat molt la pandèmia.
-Més enllà del Misteri, a Elx hi ha ara, coincidint amb el 125è aniversari de la troballa, la reivindicació de la tornada de la Dama d’Elx. El ministre de Cultura ja s’hi ha negat. Què en pensa?
-Seré sincer, perquè en aquest tema no m’he amagat mai. En el meu àmbit cultural, i també en el polític, no se sol pensar com pense jo. Crec que la reivindicació de la Dama és una reivindicació trampa. En primer lloc, no estem davant d’un espoli. En el seu moment es va fer una venda legal. Després és cert que l’intercanvi entre el Govern de Vichy i Franco es va fer en un context de guerra mundial i entre dos governs feixistes. El cas és que la Dama no està a Madrid perquè ens l’hagen llevat, sinó perquè ningú no va ser capaç d’entendre que s’havia de quedar a Elx. Això significa que el discurs no s’ha de centrar en el fet que si la Dama no està a Elx és fruit d’un espoli o d’una centralització, sinó que és així perquè una persona d’Elx va vendre eixa peça al Museu del Louvre. I això és important dir-ho. Les peces arqueològiques han d’estar en el lloc més pròxim possible a la seua troballa? Evidentment. Clar que sí. Ara, això amaga una altra qüestió: Elx és una de les ciutats valencianes amb una protecció patrimonial més fluixa i amb una escassa actualització dels museus. Per exemple, tenim el Museu d’Art Contemporani amb unes peces magnífiques d’autors valencians, entre ells alguns de locals, completament tancat fa dos anys i sense reformar. Tenim un catàleg d’edificis protegibles desfasat completament i s’han perdut edificis. Tenim l’Alcúdia amb la casa familiar Ramos a la venda, que està dins del parc arqueològic on es va trobar la Dama, i cap institució no vol comprar la casa i integrar-la en el jaciment, que és com hauria d’estar. I mentrestant volem que ens tornen la Dama? Bé, crec que el primer que hem de fer és respectar i protegir el patrimoni que ja tenim a Elx. La Dama ha d’estar a Elx, però abans hauríem de fer la faena nosaltres, i no la tenim feta. Hem de fer la nostra faena abans de demanar res. No podem demanar la Dama quan al museu en què hi hauria d’estar hi ha una plaga de coloms. No podem demanar la Dama quan en tenim una altra peça, aquesta gòtica, de l’any 1401, la creu del terme del camí d’Alacant, en un museu que té una plaga de coloms. És menys important que la Dama eixa peça? Fins no fa res es feien les mascletades damunt la col·lecció museogràfica on estarà la Dama d’Elx, que és Bé d’Interès Cultural. Enguany s’ha canviat la ubicació de la mascletada, supose que perquè ara que es reclama el retorn de la Dama no té massa sentit fer-la en el museu en què estava la Dama. Aleshores, tot allò de la Dama està molt bé, però per a mi és un discurs buit. Sense un discurs patrimonial al darrere demanar la Dama no té cap sentit. Demanar la Dama per no tindre-la ben conservada ni ben cuidada, o tenint oblidada la resta de la ciutat, quin sentit té? Hem de cuidar primer el que ja tenim.
-Fins a quin punt considera que el fet que un govern espanyol d’esquerres rebutge aquest retorn pot afectar electoralment el govern local d’Elx, integrat per PSPV i Compromís?
-Jo crec que no els afectarà, perquè crec que al final, dins de la ciutat, que estiga o que no estiga la Dama no és tan important. De fet, la Dama no és una de les problemàtiques de la ciutat. En termes patrimonials, el convent de la Mercè, l’edifici més important d’Elx, el tenim abandonat. I fins fa no res es parlava de construir un hotel dins d’aquest edifici. Algú es preguntava si afectaria això electoralment, però crec que el patrimoni no interessa. Al final, la ciutat es preocupa perquè els carrers estiguen nets, perquè es puga trobar aparcament i perquè hi haja bones festes. Ara, dins de la reclamació, reclamar sempre és un plus. El que hi ha darrere no és la protecció del patrimoni, sinó una reivindicació identitària, vincular la identitat amb la ciutat. És com quan en PP converteix la bandera d’Espanya no en el símbol de l’Estat, sinó del seu partit. Al final el que fan és atribuir un significat a un símbol. Els polítics saben que la Dama és un símbol d’Elx, per això se l’apropien i pretenen, amb això, arribar a la ciutadania. Però, i quan estiga a Elx? Si no hi ha una protecció, una difusió i una divulgació, que és el que passa sense un pla patrimonial al darrere, al final el que passa és que la gent no anirà més a veure la Dama a Elx pel fet que estiga a Elx.
-Per últim, pensa que el treball dels dos partits del govern local per la protecció de la ciutat a nivell patrimonial ha sigut el més correcte possible?
-Han millorat en algunes qüestions, però crec que per part de la part xicoteta del govern municipal, la de Compromís, hi ha hagut una gran reivindicació que ha evitat fer l’aparcament del Mercat o la construcció d’un hotel a les Clarisses, per posar dos exemples clars. Ara, per part del PSPV hi ha un alentiment de la protecció patrimonial. Arribem tard i malament sempre, i això no pot ser. Crec que en el fons no hi ha un interès gran pel patrimoni, i això és un perill. Perquè de cara a les pròximes generacions, o des del punt de vista turístic, si volem que la ciutat ens motive, amb una política de desprotecció patrimonial no fem res. I fiar-ho tot a que vinga la Dama crec que és una estratègia equivocada.
