Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940), cardiòleg, escriptor i poeta, rebrà a l’octubre la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha reconegut la seua trajectòria. Parlem amb ell de tot el que ha viscut i de la situació política actual, amb la inquietud del món cultural davant el futur govern del PP-Vox al País Valencià.
-En primer lloc, què va pensar quan li van anunciar que rebria la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Ho esperava?
-No, no ho esperava. Ha sigut una sorpresa. Em va cridar la presidenta, Verònica Cantó, per a dir-m’ho fa unes setmanes, i ha sigut un goig.
-Quina és la seua relació amb l’AVL? L’entitat va ser creada durant l’època zaplanista, i no tothom veia amb bons ulls la creació d’una acadèmia diferenciada dins del domini lingüístic.
-Jo pràcticament no he tingut relació amb l’AVL. Fa uns mesos em van fer una entrevista visual preguntant-me algunes coses, vaig llegir alguns poemes i vaig contar algunes coses de la meua vida literària. Conec molta gent de l’AVL, però jo no en tinc cap relació acadèmica o professional. Per això el reconeixement m’ha sorprès encara més.
-L’evolució de l’AVL ha convençut bona part dels crítics inicials.
-L’AVL va nàixer en un moment delicat, i era normal que hi haguera escepticisme o fins i tot crítiques. Per sort, això ha minvat. I ara, si no és per l’extrema dreta, continuarà sense haver-hi cap animadversió contra l’AVL.
-Tem ara un nou retrocés?
-Clar, sí. Vox ja va dir que volia eliminar l’AVL, i no se n’ha parlat massa perquè no sembla factible que la puguen eliminar. Caldrien dues terceres parts de Les Corts per fer-ho, i eixa majoria no existeix. Ara, retrocessos hi poden haver, clar. Bona part de les ajudes econòmiques que rep desapareixeran, segurament.
-Possiblement sí que demanaran el reconeixement d’una ortografia secessionista que l’academicisme ha rebutjat sempre. S’imagina l’AVL cedint davant aquestes demandes?
-No, jo crec que no. Això no passarà, almenys si depèn de la gent que a hores d’ara hi ha a dins de l’AVL. És cert que s’han acceptat algunes formes verbals genuïnes, però no pense que l’ortografia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana puga ser acceptada. Tot i que no ho sé, atès que la política, hui, és molt imprevisible.
-Esperava el resultat electoral?
-Jo pensava que podia seguir el Botànic, però no ha sigut possible. No sé si per desmobilització o per altres motius.
-Pensa que el que està per arribar serà desastrós o que PP i Vox no arribaran tan lluny com volen?
-Pense que no podran arribar tan lluny com volen.
-Com valora la gestió del Botànic?
-Crec que ha sigut correcta. Sorprèn que hagen perdut, de fet, però les coses són com són.
-I pel que fa a vostè, continuarà escrivint?
-Sí, clar. Mentre puga.
-Té al cap algun projecte?
-Algunes coses tinc, sí. He escrit un poemari, en tinc un altre d’inèdit, una novel·la també inèdita… Sempre hi ha projectes. I des de fa temps pense en fer unes memòries, perquè hi ha coses que caldria contar, coses del passat que expliquen el que ocorre hui, encerts i errors. Però això s’ha d’escriure molt lentament.
-Em posaria algun exemple de les coses que vol explicar?
-En positiu o en negatiu?
-En positiu.
-Cal explicar bé què va passar a partir dels seixanta amb el reviscolament de la nostra literatura, amb la seua projecció i amb el naixement de grups que defensaven la llengua, malgrat la Batalla de València, el franquisme, etc. Va ser terrible, i alhora extraordinari. La literatura, hui, al País Valencià, és una literatura potent. I caldria saber quanta gent l’ha descobert i la valora, perquè hi ha un munt d’autors que no sempre són tan coneguts com mereixen. Però cal tindre en compte els precedents d’aquesta cultura tan seriosa i reconeguda, a l’alçada de qualsevol altra literatura moderna i del món occidental, perquè els precedents per impulsar-la no van ser gens fàcils, però van existir i el resultat ha sigut molt bo.
-I algun exemple en negatiu?
-Probablement ha faltat una mica de coordinació. El País Valencià és un país molt llarg, tal com deia Alfons Cucó, i en totes les accions hi ha una preponderància de les zones centrals del país: de València ciutat, de l’Horta i tot el que hi ha fins arribar a la Marina Alta, que ja queda una mica allunyada d’eixa òrbita.
-Com ho ha viscut això, com a alacantí?
-Moltes vegades ens hem sentit abandonats. Hi va haver un moment en què Acció Cultural no funcionava bé a Alacant, i ara ha reviscolat amb actes i activitats. Però massa vegades s’ha volgut organitzar el sud des de fora, i per això vam muntar la Fundació Jaume Roig a Elx o el Col·lectiu Arrels a Alacant, per a redactar articles d’informació en una època en què semblava que tot estava perdut, i vam aconseguir coses.
-Amb tants anys viscuts, si gira la mirada enrere, fa cinquanta anys s’imaginava una Alacant millor o pitjor que la que hi ha ara?
-Sociolingüísticament no la imaginava millor. Quan era jove la ciutat tenia uns 100.000 habitants, que ara s’han multiplicat per quatre. O Mutxamel, per exemple, una ciutat adjacent a Alacant, en aquell moment era camp i ara ha multiplicat la població per set. L’arribada de persones de fora havia d’afectar, sí o sí, la situació lingüística, però s’han fet avanços, i cal valorar-los.
-Ja té 83 anys. Encara té forces?
-Sí. Em trobe bé físicament i mental, així que continuarem fent faena.
