El tema és d’un desvergonyiment absolut. Ara, els valencians d’Elx no podem més que sentir la vergonya d’una llengua que amaguem —quasi tots— a pesar que un 50% afirma saber «parlar-la» i més d’un 80% afirma que «l’entén».
Si els nostres pares, iaios o besavis d’Elx alçaren el cap, la vergonya i la incredulitat que sentirien seria absoluta.
«Tot siga i dir» que el Nou Reglament Lingüístic d’Elx va ser aprovat amb els vots del PP, de Vox i l’abstenció del PSOE.
Sense comentaris! Per a què?
La regidora de Compromís votà en contra.
Els qui més haurien de parlar-la, però, en fan un ús més polític que de normalitat lingüística diària i així ens va.
Entre tots la mataren i ella es va morir soletes. Me n’he «enrecordat» de ma tia-àvia Tona Osona i Sanç —sa germana de ma iaia— a sa casa del carrer Bufart del Raval d’Elx—en morir son marit l’any 1974: «Ai Ginés, que soletes m’has deixat!»
Aquesta nit els meus morts estan remoguts i em fan «vesita» d’escarni. Els he posat una espelmeta —en rigor, una animeta— i plore el que els valencians d’Elx no hem sabut ni sabem defendre com cal.
Els il·licitans dels darrers huit segles fan la «roà» [rodada] per la Vila d’Elx a la primeria de l’estiu de 2024.
L’editorial de Diari La Veu d’aquest dijous m’esmenta com a estudiós d’Elx. No tinc cap mèrit. Deu ser tot a la bibliografia.
Encara som a temps! Som a temps encara?
Joan-Carles Martí i Casanova és escriptor i activista lingüístic.
