La historiografia dominant sovint relega a les reines el paper de consorts mudes, meres mares dels futurs reis, sense cap paper polític rellevant. Les exempcions a aquesta norma, però, són tantes que de fet costaria fins i tot afirmar que és una norma. Un exemple paradigmàtic és el de Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim i reina consort de la Corona d’Aragó, sobirana de facto dels territoris davant la pràctica abdicació del rei.
Nascuda a Segòvia el 14 de novembre del 1401, primogènita del rei Enric III de Castella i la princesa Caterina de Lancaster, a l’any de vida ja va ser nomenada Princesa d’Astúries i hereva presumpta del Regne de Castella, per si al seu pare li succeïa alguna cosa. El naixement del seu germà Joan quatre anys després li faria perdre aquest títol que el recuperaria l’any vinent amb la mort del seu pare i l’entronització de Joan II.
A l’any de vida ja l’havien compromès amb el seu cosí germà Alfons, fill del seu oncle Ferran, i futur hereu de la Corona d’Aragó. En aquell moment la mateixa família, els Trastàmares, regnava en els dos principals regnes ibèrics, el que no suposava cap impediment per a les friccions i els enfrontaments.
La boda amb Alfons se celebra a la Catedral de València el 12 d’octubre del 1415, quan aquest ja havia sigut coronat rei. La cerimònia va ser oficiada per l’antipapa Benet XIII, qui va encarregar-se també d’atorgar la dispensa matrimonial per tal que ambdós cosins pogueren casar-se. Amb tot, el matrimoni no arribaria a consumar-se fins a dos anys més tard, ja que a Maria no li baixava la regla.
De fet, aquest va ser el primer senyal d’un estat de salut permanentment delicat. Els historiadors creuen que probablement patia epilèpsia i un brot de verola li va deixar nombroses cicatrius, excusa que va emprar Alfons per a evitar-hi les relacions sexuals.
El matrimoni naufraga definitivament –si és que mai va arribar a navegar- el 1423, quan Alfons torna del seu primer viatge a Nàpols, amb la seua amant Giraldona Carlino amb qui havia tingut un fill, únic descendent conegut del monarca.
De reina regent a governant
Amb el nou viatge d’Alfons a Nàpols el 1432, Maria acabaria assumint el govern efectiu dels territoris de la Corona d’Aragó, si bé la seua importància política ja és anterior. Va tenir un paper clau en l’aturada de la guerra entre el seu cunyat Joan –futur Joan II d’Aragó-, amb el suport del seu marit Alfons i el seu germà Joan II de Castella. En realitat, no sols tots els contendents eren cosins, sinó que el conflicte central era entre Joan d’Aragó i el seu fill Carles, Príncep de Viana, que tenia suport del seu oncle, monarca castellà. Maria va haver de traslladar-se al mateix camp de batalla, el 1429, per posar fi a la guerra intrafamiliar. Anys més tard tindria de nou un paper clau en la signatura de la Concòrdia de Valladolid que, en teoria havia de posar fi definitiu al conflicte entre el Príncep de Viana i el seu pare. Dic «en teoria» perquè l’Infant Carles moriria el 1461, presumptament enverinat pel seu pare i madrastra, fet que desencadenaria la Guerra Civil catalana, uns fets, però, que la nostra protagonista d’avui ja no veuria.
Com a governant, Maria hagué de de fer front a una època de crisi econòmica i fortes tensions polítiques i socials. A la primera respongué amb mesures proteccionistes, signant la Constitució Havents a cor, que prohibia la importació de draps de llana, seda o or, per a fomentar la indústria local.
Pel que fa a les segones qüestions, intentà sempre la via de la negociació i l’acord, marcant una clara diferència amb les polítiques militaristes i autoritàries vigents a l’època. I encara que no pogué evitar conflictes com la Guerra Civil catalana, les revoltes remences o la lluita entre forans i ciutadans a Mallorca, sí que aconseguí ajornar-los i, de fet, els enfrontaments més greus esclatarien després de la seua mort.
El paper del marit, a més, no sols va ser l’absència, sinó que Alfons reclamava constantment fons per a les guerres italianes, que Maria havia de negociar constantment a les corts dels diferents regnes. El cas més greu va ser el 1435, quan el monarca va ser fet presoner després de la batalla de Ponça i va caldre desembutxacar un substanciós rescat per alliberar-lo.
Malgrat que Alfons passà a la història com «el Magnànim» i com un gran mecenes i promotor de l’art i la cultura, Maria tampoc es quedà enrere en aquest camp. Malgrat disposar de molts menys recursos, acumulà una important biblioteca formada sobretot per obres de caràcter religiós, místiques i hagiogràfiques, majoritàriament publicada en català –incloses traduccions a aquesta llengua de clàssics com Epístoles de Sèneca o De les virtuts dels prínceps antichs Joan de Gal·les- i que es guardaria al seu palau a València. De fet, va ser íntima amiga de la gran escriptora valenciana de l’època, Isabel de Villena, abadessa del monestir de les Clarisses, on la reina passava molt de temps i hi tenia habitacions.
El seu humanisme i pietat –inspirada en l’espiritualitat franciscana de la qual era molt devota- la portà a promoure importants obres de caritat i promoció de la higiene i la medicina, inclosa la fundació del primer Col·legi de Farmacèutics de l’Europa moderna o l’organització i dignificació de la pràctica de la prostitució.
Maria de Castella va morir a València el 4 de setembre del 1458 –sols dos mesos després que el seu marit, a qui no havia vist en 26 anys- i va ser soterrada al monestir de les Clarisses.
