Deixeu-m’ho dir de bon començament: soc partidari d’escriure el nom de la capital del nostre País Valencià amb accent agut. Així ho vaig expressar fa ja vint anys en un informe presentat en la secció d’Onomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL: publicat en el diari Levante el dia 10 de juny del 2005): «l’adopció, d’ençà del segon terç del segle passat, de l’accent greu sobre la vocal tònica del nostre topònim més emblemàtic, feta amb la millor bona fe i pensant retornar-lo a una suposada puresa original, no ha aconseguit ser admesa per la majoria dels valencians; la divergència entre la realitat lingüística i la norma proposada ha afavorit l’aparició d’actituds contràries a una normativa suposadament i erròniament considerada per alguns submisa a un poder exogen; convindria que els defensors de la “unitat de la llengua” confiaren més en eixa unitat i no tingueren tanta por que la puga desfer el caràcter obert o tancat d’un simple accent. Els nostres germans de llengua de Catalunya i de les Illes Balears poden continuar pronunciant i, si volen escrivint, el nostre topònim amb e oberta, com nosaltres podem continuar pronunciant i, si volem escrivint, amb e tancada el seus i nostres (perquè són també llinatges valencians) Solsonés, Penedés o Vallés; l’adopció de la grafia Valéncia, coherent amb la pronunciació unànime valenciana, lluny d’afavorir tendències segregacionistes, enfortiria l’autoestima dels valencians envers la pròpia varietat i contribuiria a reforçar el prestigi de l’AVL com a institució representativa i garant de la sobirania lingüística dels valencians en procés de federació amb les altres institucions normatives de la resta de l’àmbit valencià-català-balear». Dissortadament, la majoria de membres de l’AVL es decantaren, en la votació feta al 2006, per mantindre la grafia València, però recomanant la pronúncia [valénsia].
Tinc el plaer de presentar hui un llibre sobre un aspecte fonamental per a la nostra llengua valenciana: quins criteris s’han de seguir per a accentuar gràficament les vocals mitjanes (especialment les de la série anterior, é i è).
El seu autor, Abelard Saragossà (Silla, 1954), és un dels nostres millors gramàtics. Ha desplegat, en una obra extensa i fecunda, un pensament gramatical coherent i original. Sotmet qualsevol tema a una anàlisi sistemàtica que té en compte no solament la teoria lingüística, el primer pilar de les seues recerques, sinó també la psicologia dels parlants i el benestar de la societat.
Una bona mostra del seu procedir el tenim en l’obra que presentem, que no és simplement una defensa raonada de la grafia Valéncia, sinó un intent d’explicació de l’evolució, des del segle XI fins a l’hora d’ara, de les dos vocals mitjanes anteriors (la é i la è), no solament en el País Valencià, sinó també en el Principat de Catalunya i en el Regne de Mallorca, feta partint dels dos treballs fonamentals de Manuel Sanchis Guarner i Joseph Gulsoy, que completa i exemplifica magistralment al llarg del llibre.
Abans de formular la seua proposta d’accentuar gràficament la nostra llengua seguint la pronúncia general valenciana, dedica uns capítols a criticar amb arguments sòlids alguns aspectes de les propostes de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Però la seua crítica, sistemàtica i implacable, es manté sempre en el terreny de l’equanimitat (ell mateix critica posicions anteriors seues) i sempre la fa pensant en millorar el nostre coneixement del valencià i d’arribar a unes normes gramaticals que vagen en favor de facilitar un aprenentatge de l’idioma que servixca per a estendre’n l’ús.
He de dir, finalment, que he gaudit i he aprés bona cosa llegint detingudament el nou treball d’Abelard, que esperona a seguir aprofundint en un tema tan apassionant que sorprén, que deixa sorprés pel seu rigor i amenitat, i amb ganes de continuar treballant pel futur del nostre País Valencià i de la nostra llengua valenciana.
Jordi Colomina és filòleg.
