A l’acte d’obertura del curs acadèmic 2023-2024 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), celebrat al monestir de Sant Miquel dels Reis de València, es va fer entrega de la Medalla d’aquesta institució de l’any 2023 al poeta alacantí Emili Rodríguez-Bernabeu, sumant-se així a la nòmina de persones guardonades amb aquesta alta distinció. Nascut a Alacant l’any 1940, de professió metge cardiòleg, ha fet compatible el seu exercici laboral amb una prolífica i reconeguda producció d’obra poètica, novel·la, assaig i crítica literària, per la qual ha rebut nombrosos premis i distincions. El reconeixement atorgat per l’AVL pels seus mèrits acumulats ve a referendar el valor intel·lectual i l’aportació literària d’un dels poetes més destacats de les terres meridionals valencianes.
Des del seu primer llibre de poemes, editat allà per l’any 1964, Poemes a la fi, fins la imminent publicació d’un altre que n’acaba d’escriure, donen com a resultat 17 llibres de poesia que configuren el seu recorregut líric, perfilant una singular trajectòria poètica. Les paraules del mateix autor en el seu parlament en l’acte referit mostren el seu posicionament creatiu: «He procurat sempre que la meua creació literària fora rigorosa i disciplinada, allunyada d’improvisacions i ocurrències precipitades. Cal repensar les paraules per donar-los la significació escaient que expresse o, almenys, entreveja la sensació essencial –sovint inefable– que volem comunicar».
Certament, el rigor en l’abordatge de la cardiologia potser li haja influït a l’hora d’escriure aplicant paràmetres lingüístics ben acurats i precisos. Les paraules d’Emili són ben clarificadores en aquest sentit: «L’aventura literària que vaig empènyer en paral·lel amb la medicina ha sigut extraordinàriament fructífera per a mi, m’ha obert horitzons inesperats i coneixements valuosos. He aprofundit en totes dues activitats. I encara que he tractat d’oblidar-me conscientment de la medicina en escriure i de la literatura en fer medicina, no he pogut evitar vasos comunicants entre elles. I aquesta comunicació ha estat sempre fructífera i saludable».
En una visió panoràmica de l’obra poètica d’Emili es poden diferenciar tres grans etapes. Una primera època amb els poemaris Poemes a la fi (1964) i la trilogia formada per La platja (1968), La ciutat de la platja (1972) i La catacumba (1974), llibres amb el quals fa un recorregut per l’anomenat «realisme socialista», conjunt caracteritzat per la meditació existencial. La transició democràtica, però, va suposar un cavi en el paradigma poètic d’aquest autor que, en una segona etapa, s’endinsa en la experimentació amb el llenguatge poètic figuratiu, el·líptic, de caire surrealista, amb l’evolució cap recreació de l’inefable. En aquest període publica els llibres Viatge al teu nom (1982), Teoria del somni (1987), Domini del sol (1990), El rostre de l’amant (1992), Escandinàvia (1996), Alacant (1998) i Dring (2000). En un tercer moment segueix aprofundint en la poètica de les seues pròpies vivències, del món que l’envolta, les tradicions, la fraternitat, amb reflexions sobre la vida, el temps, les petites coses que l’envolten, fent orfebreria i experimentació amb el llenguatge poètic. En eixe context se situen els llibres El país d’Amy (2007), Talismans (2013) i Poesia científica (2018). Cal esmentar, així mateix, un volum imprescindible d’aquest autor com és l’Obra poètica completa (2017).
Emili Rodríguez-Bernabeu començà a escriure poesia de ben jove, però el fet de traslladar-se a València a cursar els estudis de Medicina li va obrir nous horitzons, oferint-li la descoberta d’un univers de relacions personals molt enriquidores. Amb figures tan destacades com Xavier Casp, Miquel Adlert Noguerol, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Miquel Dolç, Jaume Bru Vidal, Joan Valls, Alfons Cucó, Joan Riera, Francesc Codonyer, Joan Fuster i tants altres, va compartir tertúlies i inquietuds al voltat de la llengua i de la identitat valenciana. En eixe període també va trobar a la seua companya de vida, Maria Virgilia Peris, suport i motivació d’un llarg camí.
De regrés cap a Alacant va continuar amb el seu compromís cívic i amb la creació literària constant que, a hores d’ara, segueix fructificant. Són nombroses les iniciatives en les quals ha anat participant per la defensa i la promoció de la cultura alacantina, establint relacions amb el teixit cultural de la terreta, i amb una altra figura literària indispensable com és Lluís Alpera, amb qui va mantenir una llarga i productiva amistat.
L’acadèmica Maria Àngels Francés Díez, en la seua exhaustiva laudatio, destacava que parlar de l’obra d’Emili Rodríguez-Bernabeu és embarcar-nos en un viatge per la llum, la mar i el silenci, per un paisatge d’arena i aigua, a la recerca de la paraula precisa, en un profund compromís amb la simplificació expressiva, una fidelitat imprescindible que s’autoimposa. Per la seua part, Verònica Cantó Doménech, presidenta de l’Acadèmia, en el seu discurs de cloenda remarcava que el valencià ha estat històricament present i continua estant a la ciutat d’Alacant. No es pot imaginar Alacant ni entendre la seua història, les seues tradicions ni la seua aportació literària sense la presència de la nostra llengua.
Precisament, si hi ha una constant en l’obra d’Emili Rodríguez-Bernabeu al llarg dels seus seixanta anys de producció literària és Alacant, la ciutat on va néixer, on viu, l’entorn inspirador, els carrers, la mar, el paisatge i el paisanatge consubstancial a la seua vida. I també la llengua, l’estima i el compromís vital amb el valencià. El testimoni d’aquest poeta, la seua perseverança i dedicació alimenta la consciència que ens uneix: “Soc d’aquest món, / d’aquesta terra, o poble, / d’una engruna de pàtria / que defensaré per sempre”. Aquest país allargassat no pot prescindir de la riquesa de les comarques del sud, ni de veus poètiques que són un ric patrimoni per a la cultura i la convivència: “Vaixells del món / a favor de l’oratge, / ens duran la paraula: germanor.” Eixe esperit és viu, necessari i perdurable a Alacant, encara.
