L’escriptora Elvira Cambrils va rebre dijous passat, 23 de novembre, el Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià 2023, que convoca la Diputació d’Alacant, en una gala celebrada a l’Auditori de Castalla (l’Alcoià). L’obra guanyadora, Argila i calç (Bromera), narra l’odissea de dues dones, una jove refugiada d’Àfrica, Amina Houdan, i una autora valenciana, Amina Houdan i Blanca Miralles, que forgen una història d’amor i complicitat.
En l’acte, l’autora de Pego (la Marina Alta) hi va dur a terme un discurs en què va reivindicar la importància dels premis literaris en valencià i tot el que es genera al seu voltant i, per això, va agrair a l’escriptor Jovi Lozano Seser «la denúncia per l’absència de la gala de concessió del premi en la darrera edició, en què va resultar guardonada la seua obra Després de maig, abans de l’estiu.»
Així mateix, va recordar que «una literatura no se salva amb la producció voluntarista d’escriptors i editors, sinó que cal una planificació i suport de tot el procés, en l’àmbit institucional, perquè arribe a quotes altes de mercat i de prestigi». En aquest sentit, va remarcar, «la retallada dràstica actual de les ajudes a entitats com la Fundació Bromera o la Fundació Full, promotores de la lectura en valencià, perjudiquen els i les escriptores valencians».
Cambrils va continuar fent un elogi de la figura d’Enric Valor, de qui se sent hereva, ja que li va donar «un model lingüístic literari capaç d’expressar amb elegància i correcció qualsevol tema» i un altre element de la seua narrativa: «la contemplació virgiliana del paisatge».
Discurs d’Elvira Cambrils
Reproduïm íntegrament el discurs d’Elvira Cambrils en la gala de lliurament del Premi Enric Valor:
«Senyor Jesús López Blanco, alcalde de Castalla; senyor Juan de Dios Navarro, diputat de cultura de la Diputació d’Alacant; senyores i senyors regidors; senyores vicerectores de les Universitats d’Alacant i d’Elx; veïns i veïnes de Castalla; estimada família i estimats amics i amigues.
Les primeres paraules són d’agraïment a la Diputació d’Alacant per la convocatòria del Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià i a l’Ajuntament de Castalla i a la mateixa Diputació per l’organització de la gala de concessió del premi en l’edició d’enguany. També de felicitació per un premi literari que honora el nostre gran novel·lista, gramàtic i activista cultural, que tan sols amb la seua obra situa la narrativa valenciana a l’altura de les grans narratives europees. Honora, a més, les escriptores i els escriptors valencians, que, seguint el seu mestratge, conreem amb gust el valencià literari per embellir-lo i mostrar la pròpia visió del món. El premi Enric Valor de Novel·la en Valencià ha estat assumit des de 1995 per les diverses corporacions provincials, fidels a la idea que el va impulsar: recuperar la llengua dels valencians i estimular la creativitat literària. Perquè un poble sense narradors que conten la seua història està condemnat al fracàs i l’oblit. Ens preguntem què seria del mite inaugural de la Mediterrània i el seu heroi Ulisses sense un Homer que ho haguera contat. Ningú no ignora que les grans gestes no són obra dels herois sinó dels poetes que les canten.
Vull agrair a Kairós, el deu de l’oportunitat, que decantara la balança cap a Argila i calç, que inspirara els membres del jurat a elegir la meua novel·la, perquè estic segura que n’hi havia d’altres tan mereixedores del guardó com la meua. Moltes gràcies, senyores i senyors del jurat.
Els premis literaris en valencià ens són necessaris, com a societat, per a donar ales a la creació que genera civilitat, concòrdia i gust per la bellesa. Tenen per objectiu reconéixer la qualitat de les obres guardonades i, a més, convertir-se en altaveus dirigits a la ciutadania perquè arriben al nombre més gran possible de lectors. És per això que el ritual que es genera al seu voltant —elecció de jurats, rodes de premsa, gales…— no és gratuït. Ben al contrari és una expressió del valor que els organitzadors atorguen a la llengua i a la literatura que genera. En definitiva, l’assumpció d’un premi com l’Enric Valor de Novel·la en Valencià constitueix tota una declaració de principis. I és digne d’elogi. Perquè les novel·les són el mirall en què es reflecteix la societat. I els miralls són necessaris per a saber qui som, reflexionar i dissenyar canvis en la direcció que desitgem. Un país ric en cultura gaudeix de ciutadans crítics que contribueixen amb les seues iniciatives al benestar econòmic i espiritual de la comunitat.
És el moment, també, d’agrair a l’escriptor Jovi Lozano Seser la denúncia per l’absència de la gala de concessió del premi en la darrera edició, en què va resultar guardonada la seua obra Després de maig, abans de l’estiu. Perquè la ciutadania ha de recordar als polítics que partim d’una tradició que ens estimem, que els nostres fills i nets miren el futur amb determinació i que esperem que la política cultural del país estiga a l’altura d’una literatura viva que configura la gran literatura mediterrània. Cal recordar, a més, que una literatura no se salva amb la producció voluntarista d’escriptors i editors sinó que cal una planificació i suport de tot el procés, en l’àmbit institucional, perquè arribe a quotes altes de mercat i de prestigi. De manera que la retallada dràstica actual de les ajudes a entitats com la Fundació Bromera o la Fundació Full, promotores de la lectura en valencià, perjudiquen els i les escriptores valencians, en eliminar o reduir la possibilitat de recórrer la geografia valenciana amb els nostres llibres, i, per consegüent, la societat en general. Tots els valencians, de parla valenciana o castellana, ens sentim hereus d’Enric Valor i deutors de la nova generació de la narrativa en valencià, l’obra dels quals és una eina democràtica al servei de l’entesa entre les diferents maneres de sentir i de pensar que habitem aquesta terra.
Castalla se sent orgullosa de l’il·lustre escriptor que ha immortalitzat els seus carrers i edificis emblemàtics, els masos i les eres, els camps, Planisses i la serra de Maigmó. Enric Valor ha col·locat Castalla en la nòmina dels personatges imaginaris capaços de transcendir el personatge real. Sense la terra promesa s’obri amb el to èpic de la calma que precedeix la tempesta de les grans narracions: “El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Maurí i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals”.
El mes d’agost passat vam ascendir per la serra de Castalla a l’Alt de Guisop, l’alt dels Eriçons de Temps de batuda, quan la nit tèbia, presa d’una emoció sobtada, acaronava la filera de llumenetes sota les estreles que titil·laven en la llunyania. I és que els castalluts i les castalludes honren el seu gran escriptor de moltes maneres: l’interés de l’actual corporació municipal per la rehabilitació de la casa-museu d’Enric Valor i l’acollida del lliurament del premi de novel·la en són una mostra. També ho és L’alba de Valor, una iniciativa cívica promoguda pel Centre Cultural Castallut i l’Ateneu Cultural Republicà de Petrer, que se celebra cada 22 d’agost, dia del naixement d’Enric Valor, des de 2011.
Aquella ascensió s’ha quedat dins de mi. Recorde l’emoció pel nou dia que lentament s’escolava en la nit, les pedres blanques del camí i els romers i les frígoles que exhalaven el seu perfum al nostre pas. Un rere l’altre o en petits grups, com una processó mistèrica, ascendírem cap a l’alt de Guisop. Quan les primeres clarors retallaren els pins majestuosos, van esclatar els somriures i les salutacions, mentre alguns conteníem les paraules per abordar la darrera pujada. Allà dalt, amb el primer raig de sol, sonaren les dolçaines i els tabals i el silenci va planar sobre el centenar de persones que ens hi havíem aplegat. Primer amb timidesa, després amb força, la llum daurada es va ensenyorir del cim mentre les castelleres, els músics i les paraules cercaven el cel. Allà mateix, abans del brindis ritual, vaig agrair a Enric Valor davant dels presents que m’haguera permés escriure Argila i calç, la novel·la que hui m’ha dut ací. Una història d’amor i confiança entre dues dones, Amina Houdan i Blanca Miralles, que, com l’argila i la calç, construiran una nova llar per sobre de les diferències generacionals i culturals.
He aprés molt d’Enric Valor. Ell va ser el mestre que em va ensenyar a escriure amb correcció la llengua materna amb l’obra que du per títol Curs Mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, publicada per 3i4 el 1977 i que va arribar a mi el desembre de 1978 a través dels cursos de Valencià Carles Salvador, quan ja era llicenciada en Filosofia Pura. Em va fer sentir l’orgull de la tradició lingüística de què formaven part la meua família, els meus amics i el meu poble. Per primera volta em reconciliava amb la llengua materna que fins aleshores havia patit un irracional complex d’inferioritat.
Molts anys després em sentiria atreta per la dèria de contar històries. I va ser també ell, Enric Valor, qui em donaria un model lingüístic literari capaç d’expressar amb elegància i correcció qualsevol tema, evitar deliberadament els col·loquialismes i usar els registres adients amb els personatges locals. Em va encomanar, a més, la voluntat de contar el nostre passat. Vaig fer meua l’afirmació de Josep Pla «la literatura és un esforç contra l’oblit». I així em vaig capbussar en Maria Cambrils Sendra, la feminista oblidada, i l’aventura de la Segona República en la novel·la El bes de l’aigua. Vaig indagar sobre els valencians d’Algèria, la guerra d’independència algeriana i l’èxode i exili dels valencians en A la platja de Camus. Ara, amb Argila i calç, he bussejat de nou per mars ignots a la cerca d’una genealogia literària femenina on ancorar la meua condició de dona, novel·lista i en valencià. He pogut recuperar, doncs, a través de la ficció, tres parcel·les de la nostra història recent, que m’havia negat el relat oficial: el feminisme de la Segona República, l’èxode dels valencians d’Algèria i les escriptores valencianes de postguerra.
Encara vull citar un altre element de la meua narrativa deutor de l’obra d’Enric Valor: la contemplació virgiliana del paisatge. Ara bé, lluny de la visió idíl·lica del món rural del cicle de Cassana, la bellesa de les valls i les muntanyes de la Marina, que apareix en les meues novel·les, és un recurs per a cridar l’atenció sobre els abusos que permetem: l’especulació urbanística, el despoblament dels pobles menuts i l’abandó del paisatge agrícola. La meua visió del món rural, però, no és ingènua. Sé que es necessiten molts recursos per a viure dignament, que l’agricultura no és suficient, que les ofertes laborals escassegen als pobles menuts, que els serveis assistencials i d’oci se’n ressenten de la llunyania de les ciutats. Sé, també, que el que no es coneix no s’estima i que, si no s’estima, es pot malbaratar sense consciència de fer el mal. El retorn a un món rural revisat es fa necessari quan entenem que les grans urbs han esdevingut gegants devoradors, que la mesura dels humans és a xicoteta escala, que no pot haver-hi vertadera humanitat en espais deshumanitzats.
És indiscutible el llegat d’Enric Valor dins de la tradició novel·lística valenciana, però és injust negar l’aportació de les novel·listes de postguerra, com Beatriu Civera i Maria Beneyto, a la producció literària en valencià. Argila i calç vol contribuir al reconeixement de les escriptores valencianes, que ens han precedit, i a elles va dedicada la meua novel·la. La vida de Blanca Miralles, l’escriptora protagonista, transcorre en paral·lel a la de Beatriu Civera, autora de nou novel·les en valencià i injustament relegada per la crítica androcèntrica com a escriptora de novel·la sentimental. Argila i calç narra, a més, l’odissea d’Amina Houdan, una adolescent que fuig de Djibouti i recorre mitja Àfrica fins arribar a la Vall de la Marina on viu l’escriptora. Dedique, també, la novel·la a les Amines que no em llegiran, les Amines condemnades a malviure o desterrades del saber, o, el que és pitjor, les Amines que s’han quedat en la fossa comuna de la Mediterrània.
Acabe fent meues, en un joc de miralls, les paraules de Praxítela de Leontins, la sofista apòcrifa germana de Gòrgies, en el Discurs que escriu Blanca Miralles:
“No soc cap fetillera ni conec l’art dels encanteris, tampoc no he rebut cap il·luminació dels déus ni he baixat a l’Hades per poder anticipar el demà. I, tanmateix, posseïsc opinions verdaderes sobre els temps que vindran i els mals que assotaran les ciutats a causa de la malvada avarícia d’uns i la mísera ignorància dels altres. Potser us pregunteu qui gosa parlar amb tanta gravetat sense ser un déu ni tan sols un missatger de les divinitats. Us diré que una dona que ha dedicat la seua dilatada existència a la recerca d’allò que hom anomena la justícia, la bellesa, el coneixement i altres coses d’aquesta mena. Una dona que pensa que és un deure dir correctament el que cal i confutar l’error i l’engany. M’adrece a vosaltres, doncs, homes i dones de l’avenir, per encoratjar-vos a continuar per aquest camí. Tant de bo, tots plegats puguem bastir un món il·luminat per la raó, la concòrdia i la bellesa. No debades els déus ens han atorgat sentiments per a odiar les cadenes i intel·ligència per a alliberar-nos-en i guanyar-nos la felicitat.”
Moltes gràcies.»
