L’escriptora Elvira Cambrils assegura que «no hi ha una edat per a començar a escriure, com no hi ha una edat per a enamorar-se». «I, encara que no triem el moment, és preferible que l’enamorament sorgisca al més prompte possible per a poder gaudir-lo en les diverses fases i convertir-ho en una experiència total».
Així ho ha expressat l’autora, que ha protagonitzat una nova sessió amb estudiants de la Trobada d’Escriptors de la Biblioteca Valenciana.
Cambrils ha afegit que «el plaer de l’escriptura, com el de totes les activitats creatives, radica en el procés i no en el resultat». «De manera que no ens ha d’allunyar de l’escriptura l’edat ni l’opinió dels altres, sinó l’aprovació o no del nostre jo més íntim», ha incidit.
Elvira Cambrils és escriptora en valencià de títols com ara Vestida de lluna, Mira’m, Amor, El bes de l’aigua, Tot el que tinc per ballar amb tu, A la platja de Camus o Aire.
Reconeix que l’ofici requereix un llarg període d’aprenentatge, en què ens enfrontem al text amb «respecte i temor, alguna satisfacció i moltes frustracions, per a recollir al final el fruit». «No obstant això, no crec en les autolimitacions. Cadascú ha de començar els camins que li marque el seu desig, afrontar els reptes amb il·lusió i no escatimar esforços ni treball per a arribar el més lluny possible», apunta.
Cambrils ha compartit amb l’alumnat els seus inicis en l’escriptura: «La meua aventura comença als 27 anys amb una terra i un llibre. La terra és Grècia i el llibre, El colós de Marussi, d’Henry Miller. De seguida vaig saber que jo formava part d’aquella terra i em vaig sentir arrossegada per la mateixa passió que havia revelat a l’escriptor».
Ha explicat que durant molts anys va ser «una escriptora que no escrivia» fins que, arran d’un viatge per les illes Cíclades, poc després de la mort del seu pare, «es va produir el desencadenant: l’escriptura es va presentar com la millor manera d’apaivagar el desassossec que sentia aleshores i les històries que havien quedat en silenci van començar a fluir».
Les seues novel·les aborden diferents temàtiques, però moltes d’aquestes tenen escenaris i referències comunes com ara el Mediterrani i Grècia, perquè, segons diu, sent una especial predilecció pels pobles que hi habiten. «Entre altres raons, per la vida oberta al carrer, l’exaltació festiva, la gastronomia de subsistència, la música i el politeisme del santoral, que no deixa de ser una manera de festejar la vida. Trets que els emparenten amb els valencians», ha matisat.
Escriu sobre el que desconeix, li preocupa o l’interessa, però també sobre el que la fa volar, li reconforta i li acaricia l’esperit. En qualsevol cas sempre busca la bellesa del text que suscite una experiència estètica en el lector.
«Les meues novel·les contenen una visió crítica de les idees i els valors que regeixen la societat en què vivim. Quan m’enfronte amb els problemes inherents a la condició humana en un temps determinat, l’objectiu és assajar mitjançant la ficció maneres d’il·luminar-los i buscar eixides per a sostreure’ns o, almenys, pal·liar-los. En aquest sentit, les novel·les que he escrit fins ara tenen un fort component ètic», ha conclòs.
