Si Ramon Gener, en l’episodi «Wagner i els catalans» del programa Òpera en Texans, diu que els catalans són wagnerians, València no es queda arrere. D’uns anys ençà, l’interés de la programació pel compositor alemany s’ha anat refermant. La sonada producció de la tetralogia (2006-2009) amb la col·laboració de La Fura dels Baus va dur uns anys de sequera que un nou disseny de La Fura va avivar amb el Tristany i Isolda (2023). De fet, sols enguany podem escoltar Wagner en diversos concerts: al Palau de la Música, l’Orquestra de València tocarà l’obertura de Rienzi el 21 de febrer, li dediquen un concert exclusiu a l’Idil·li de Siegfried el 4 d’abril, i, al Palau de les Arts, des del 2 al 14 de març, podrem escoltar L’holandés errant, amb una preestrena per a joves a 10€ que encara no s’ha esgotat.
En este mateix Palau de les Arts, però en la sala simfònica, el dia 7 de febrer l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va tocar un programa compost per Mort i transfiguració de Strauss i l’adaptació simfònica de la tetralogia wagneriana feta per Lorin Maazel, un dels fundadors de l’orquestra. L’actuació de l’obra de Strauss, d’una notable complexitat, fou resolutiva. En gran part de l’obra es van demostrar els anys de treball d’un conjunt ben equilibrat, compensat. En altres moments, però, i tal vegada degut a la riquesa de matisos i plànols sonors de l’obra, podria haver-hi hagut més control de l’orquestra. Sempre és la mateixa història, amb els tutti, les cordes se’n ressentixen. Inclús intercanviant de lloc els contrabaixos amb les trompes, i els violoncels amb les violes, el so del metall cau directe a l’orella del públic. Hom sospita que l’acústica de la sala juga un paper més rellevant del que li pertoca. I sembla que urgeix una solució.
Després d’un breu descans, en què confirmem les impressions de la sala amb les persones contigües, mamprenen els violoncels els arpegis de mi bemol que marquen l’inici d’un món nou, del món. Prompte es contagia la resta de l’orquestra i, quasi sense adonar-nos-en, ens trobem completament endinsats en L’or del Rin. L’adaptació de Maazel – que podríem considerar una antologia – fila un discurs coherent, triant els moments més emblemàtics alhora que no deixa de perdre la consistència d’obra orquestral. L’actuació va comptar amb un trombó puntual i un metall a l’altura del que es demana: amplària de so, però que no vesse el got. El vent fusta fou compacte, amb un destacat clarinet baix que va saber marcar el seu terreny quan calia. La percussió, capitanejada pels timbals, va destriar a la perfecció quan havia de ser protagonista i quan havia de quedar en un segon pla. I les cordes, implicades i primmirades, van comptar amb un violoncel que deixà l’auditori esmaperdut amb el seu solo.
Ara bé, l’adaptació de Maazel, com tota antologia, és inherentment insatisfactòria, incompleta. Els episodis se succeïxen frenèticament, la memòria reconeix massa espais buits, i els leitmotivs evolucionen massa ràpid. L’únic que pot apaivagar esta sensació és tornar a veure les òperes. Tal vegada, tenim massa recent la producció de la Fura dels Baus per com de visualment colpidora fou. Però, alhora, tenim moltes altres opcions del compositor alemany que poden matar el cuc del públic. Al cap i a la fi, no hi ha dubte que els valencians són wagnerians.
