La companyia La Dependent és un referent en el món teatral del País Valencià. Repassem la seua trajectòria i conversem amb el director, Joanfran Rozalén. Enguany, la seua carrera va estar reconeguda amb el Premi Enric Valor a la promoció del valencià, que atorga la Coordinadora pel valencià de l’Alcoià i el Comtat. I també amb el Premi 9 d’Octubre del Consell de Cultura d’Alcoi,
Quan naix La Dependent?
La Dependent naix l’any 1991, a Alcoi, però és hereva de La Cassola, que ve de La Cazuela, de l’any 83. La Cazuela representava, sobretot, en castellà, però també en valencià. Pep Cortés va tornar a Alcoi, després de treballar molts anys fora, i va plantejar a La Cazuela obrir una línia de teatre professional. Va ser a finals dels huitanta. Considerà que era viable una companyia professional. La Cazuela continuaria existint, com a grup de teatre burgés, de comerciants, aficionats però amb molta qualitat. I creà La Cassolà com a companyia de teatre professional.
Alcoi va conéixer molts grups de teatre, per aquells anys…
Era el temps del teatre independent. Evoé, La Cazuela… després vingué el Teatre Circ. Amb Pep Cortés es crea una companyia per a representar a tot el País Valencià. Hi col·laboren Juli Cantó, Neus Agulló… Cortés aposta per Miraclets, de Darío Fo, i la fa rodar. Després vingué Cadiram. Es crea l’empresa, La Cassola, i l’any 1991, es transforma en La Dependent, per seguir una línia de treball diferent.
Quines obres estreneu, els primers anys?
Les rondalles valencianes d’Enric Valor, “El rei Astoret” i “L’envejós d’Alcalà”, al teatre Ecalante. I una revisió del teatre bufo de Darío Fo, Els miraclets. Amb nosaltres col·laboren molts actors, Neus Agulló, Xavi Castillo, Joan Gadea… La Dependent s’estrena amb Ai, mare de Déu. Hi participa Ximo Llorens, que afig una rondalla. Joan Gadea, Rosanna Espinós, Pepa Miralles, Pep Sellés… estan des del principi amb La Dependent. Xavi Castillo creà la seua pròpia companyia, Pot de Plom.
Quines obres destacaries?
Depén del punt de vista. Cal valorar les coses des de la dimensió artística del projecte, des de l’economia, des de la capacitat que et permet continuar treballant. Per exemple, Ai mare de Déu són 10 persones. Les dones de Loquerville o els guions de Pasqual Alapont són més complexos.
Quines són les obres més representades?
Hem girat pel País Valencià i Catalunya, però ara és molt difícil eixir. Còmplices, un monòleg d’Isabel-Clara Simó, L’infern de Marta… els vam rodar molt, amb vora quaranta representacions.
Quanta gent sou?
El moll de l’os, en som tres: Pepa Miralles, Pep Sellés i jo mateix. I quan muntem projectes ja contractem la gent que necessitem.
I Pasqual Alapont?
Hi tenim una magnífica relació. Ell va començar d’actor. Actuà en La cantant calba, trobe que a Moma teatre. Des de l’any 94 estem treballant junts. Dins i fora de La Dependent. Hem representat més de deu textos seus. La majoria de la seua obra, l’hem duta a escena nosaltres. El projecte actual en què treballem, per exemple, és seu.
I ara com ara, que porteu entre mans?
Comencem la gira de l’obra Consciència. Obrí la Mostra de Teatre d’Alcoi de l’any passat. I venim del teatre Rialto. Alguns dels actors treballen en altres muntatges i hem hagut de fer un parèntesi. A partir de setembre, continuem fent-la rodar, amb actuacions tancades (Sagunt, Ibi, Paiporta…). Són tres intèrprets i volem estrenar-la a la Mostra de Teatre d’Alcoi. A més dels teatres on proposem actuar, estem pendents de les ajudes teatrals, molt necessàries.
La Dependent va estat molt unida a un teatre emblemàtic d’Alcoi, des de fa uns anys tancat i amb molt poc ús, el Teatre Principal.
Hi vam treballar des del 2006. Vam presentar un projecte molt ambiciós per a ser un centre de formació (Escola Municipal de Teatre) i de representació. El 2018, l’Ajuntament d’Alcoi ens va fer fora, i el Principal està tancat, la major part de l’any. Sense cap projecte. Va ser preciós ser la companyia resident d’El Principal, amb obres pròpies i obert a presentacions o actes diversos. Per exemple, les presentacions de llibres que fèiem amb Jordi Raül Verdú o amb Francesc Gisbert, en què omplíem de gom a gom. Els teatres són espais vius, on es fa màgia amb la paraula, i si no els cuides, queden tancats i crien pols. Com El Principal, que a pesar del que diuen alguns, està tancat i és un niu de teranyines. Llevat de quan representem el Betlem de Tirisiti.
Des de quan representeu el Betlem del Tirisiti?
L’any 89-90, La Dependent es fa càrrec del Betlem de Tirisiti. Primer a l’edifici de l’antiga escola de Ribera, després al Cup que plantaven a La Glorieta, finalment al teatre Principal. Va ser l’època en què l’ajuntament s’adonà del valor del Tirisiti, amb Pep Sou de regidor.
Com el prepareu?
Coordinar el Tirisiti ens duu dos mesos de preparació. Poca broma. A finals d’agost ja comencem. Són 32.000 espectadors i 200 representacions en una sola temporada, d’un mes, si arriba, entre les escolars concertades i les que fem per al públic general. Això és el teatre més multitudinari dels que es fan al País Valencià, a l’estat i fins tot a Europa.
Els actors manipuladors són diversos. Sis persones (cinc manipuladors i la narradora). I quatre persones a la porta. Tot ha de funcionar a l’uníson. Es desmunta El Principal, per fer teatre dins del teatre, i col·loquem unes grades i un escenari especials.
La pressió sobre la taquilla és fortíssima. Quan s’obre la venda per internet, en unes poques hores, es venen deu mil entrades. Per això sempre deixem uns dies per col·laborar amb associacions o entitats locals que tenen interès d’assistir a una representació. Venem entrades arreu del món, a molta gent que viu fora, als cinc continents, però sap que vindrà a Alcoi al Nadal i vol assistir.
Quines obres teniu ara en cartell?
Tenim Ibers, històries de reines, abelles i abellots, a partir d’un guió de Pasqual Alapont; Consciència, amb text de Gemma Miralles i Irene Pérez; i d’anys anteriors, El professor Lazhar, Pau, Fem i desfem, Lletraferida…
I Júlia, l’adaptació teatral d’Isabel-Clara Simó?
Férem el que teníem previst. Teatre Principal de València, dues setmanes (un fet inusual, cap espectacle dura tant), Castelló, Principal d’Alacant… No vam poder eixir fora, a Catalunya no ens van fer cas. Les coses com són. L’adaptació la va elaborar Gemma Miralles. És un espectacle molt agosarat, amb un pressupost elevant, per la quantitat d’actors, d’espais… A Alcoi vam omplir dos dies. L’espectacle és per a teatres grans, amb dimensions considerables. També teníem clar que el projecte l’editara Bromera, a la col·lecció de teatre. Després, férem una producció radiofònica, a Ràdio Alcoi, que es pot escoltar en podcast si la busqueu per les xarxes. També va ser emesa per la ràdio d’À Punt.
Llarga vida al teatre?
Llarga vida al teatre, si aconseguim que els espectadors vinguen i òmpliguen les sales. Necessitem ajudes, és clar, i un bon circuit teatral valencià, ací s’ha d’implicar l’administració, ha d’invertir en cultura. Però, sobretot, necessitem públic, mantindre viva la màgia i el gust per assistir al teatre. Això, ja depén de tots nosaltres.
