Així s’anunciava aquella estranya companyia de titellaires. Havien arribat a un poble menut al capvespre, i immediatament començaren a aixecar la gran carpa portàtil on, en els dies subsegüents, pensaven oferir al públic el seu espectacle. En unes poques hores acabaren el muntatge. L’habitacle era prou gran, encara que bastant senzill, ja que constava d’un gran pal central en el qual convergien uns cables gruixuts que naixien, circularment, del terra. Tot això constituïa l’estructura que mantenia ferma una gran lona que ho cobria tot.
A continuació, gairebé tots els membres del circ es dispersaren per tot arreu, endinsant-se per les petites artèries del poble, apegant els cartells anunciadors de la seua pròxima funció. El més sorprenent de l’anunci era que l’esmentada sessió era completament debades, i en ella es prometien exhibicions i escenes espectaculars mai vistes i terriblement violentes. El cartell mostrava una lluita ferotge entre gladiadors experts en l’art de matar. S’anunciava, també, que per ser fi de temporada, els lluitadors anaven a combatre a mort, tan sols un de cada combat quedaria viu, i després tots els guanyadors de cada baralla junts s’embrancarien en una lluita definitiva fins que quedara un sol triomfador.
Prompte varen fer efecte els reclams. El poble, content amb la seua sort per haver coincidit amb el tancament de temporada de la companyia, estaven molt joiosos amb un espectacle tan grandiós. Tots, sense excepció, estaven desitjant que arribara el dia de la funció.
Mentrestant, el membres de la companyia feien els preparatius pertinents.
Feia anys que representaven la mateixa funció. La tenien ben apresa i per res del món canviarien d’obra. Era connatural en ells. El seu director els havia inculcat, de manera admirable, els seus papers, però no solament la lletra, sinó també l’esperit que, fet i fet, era el que els donava credibilitat davant del públic. Estaven convençuts d’allò que feien, i a més creien que el que feien, com a pacifistes actius que eren, era el millor per al món, perquè la humanitat fora més sensata i generosa, i, al mateix temps, i gràcies al seu treball, més coherent amb els seus principis teòrics.
Arribada la data de la presentació de la companyia, l’estrena de l’espectacle, el poble denotava certa alegria i intranquil·litat alhora. Nervis desbordats per l’espera. Eixa espera que a tots ens obsessiona en un moment de la nostra vida, perquè la vida, en si, no és més que això, una contínua espera.
La companyia sencera actuava i pensava com un ens individual, compacte, sense cap indici de dubte, de deserció. Tots els membres de la partida, consideraven que si la mort no haguera existit caldria haver-la inventat per poder compadir els homes; perquè el sentiment de compassió cap a l’home que va a la mort, subsistia, estava allí! Molt abans que la mateixa mort fora concebuda. I això volia dir, per a ells, que no tot el món porta un ordre lògic i preestablert. Les mateixes circumstàncies es tornen totalment oposades segons allò que condicionen. És a dir, ells no tenien més remei que valdre’s d’allò que, paradoxalment, perseguien i odiaven.
Per tot això ells estaven convençuts que les seues accions eren justificades i encertades. Això era el que verdaderament importava: uns fets concrets per un futur venturós, just i sa.
Els voltants de la carpa presentaven un aspecte magnífic, de festa gran. La gent s’amuntegava a les entrades de l’estructura efímera. S’endevinava, ja des del principi, una saturació d’espectadors, i tenien por que aquesta circumstància desllustrara una mica l’espectacle. A la fi, i després d’un dificultós treball per part de les persones encarregades de col·locar el públic en els seus seients, es va poder donar començament a la funció.
En primer lloc el director de la cerimònia, des del mateix centre de la pista, va saludar a la gentada, enlairant amb la seua mà un barret de copa de diversos colors. El públic va respondre aplaudint d’allò més les primeres paraules del que, a continuació, dirigiria i coordinaria les accions d’un espectable tan excitant.
Els llums anaren apagant-se lentament, fins a deixar quasi en tenebres el local. De sobte, i davant la sorpresa del públic assistent, un feix de llum intens va il·luminar el centre de la pista, on, degudament uniformats, es trobaven la quasi totalitat dels actors. Aquests, situats fent un cercle, presentaven una faç totalment blanquinosa, destacant-hi un somriure pintat, però exageradament ridícul, i un ulls banyats en llàgrimes. La gentada va quedar, al principi, una mica desconcertada, ja que evidentment esperaven la primera baralla a mort, àmpliament anunciada, entre dos dels més terrorífics gladiadors. A les seues mans, els actors, portaven uns fusells metralladors d’aspecte contundent i poc tranquil·litzadors. A poc a poc, va començar a donar voltes la roda formada per ells, i ajudats per uns compassos melòdics i tristament alegres, començaren a disparar indiscriminadament sobre el públic. La multitud, esbojarradament insensata, intentava escapolir-se per tots el mitjans d’aquella massacre; tant xiquets com adults es disputaven les portes d’eixida, fet que produïa, en aquestes boques, un apilotament desmesurat de persones que provocà la mort per asfixia o aixafament. Els pares, en la seua carrera boja per sobreviure, enderrocaven els seus propis fills, per a xafar-los immediatament i deixar-los trencats sobre els esglaons de l’aforament. Es presenciaven escenes horriblement punyents. Aquells que no morien per les bales, eren destrossats pels seus mateixos amics i familiars, amb eixe afany boig per fugir de la mort (esforç inútil, atés que tot estava llargament estudiat i preparat). Aquells que per sort pogueren assolir les eixides, eren esperats per la resta d’actors que s’encruelien amb ells de la mateixa manera que en l’interior.
Diverses hores va durar l’horror. Quan el rumor de laments anà apagant-se i la pestilència de la mort es va ensenyorir del fatídic indret, els actors començaren a arreplegar l’horrible marc portàtil de tan incomprensible extermini.
El director, netejant-se la suor del front, es va dirigir a tot l’elenc d’actors per felicitar-los pel treball realitzat. També els va comminar a rebutjar tota classe de culpabilitat i penediment, i els va repetir el que sistemàticament i al final de cada funció els deia: “Som un grup de pacifistes actius triats per nosaltres mateixos. La nostra tasca és desagradable, però algú ha de netejar de porcs el món, perquè torne a nàixer la pau i la felicitat”.
