Fa temps que pensem en la causa i l’efecte. Fa temps que pensem en l’absència de l’efecte. Fa temps que pensem en l’absència de la causa. Hem arribat a pensar que existeix un ningú culpable de tot això. I posats a opinar (amb més o menys serietat) és possible que vostés, que són ningú (per a nosaltres), tinguen quelcom a veure quan res passa, és a dir, quan res ocorre. A veure si ens aclarim; el que volem dir és que siguen vostés els culpables directes de la negació de l’acció, del no fer, ja que és evident que ningú l’únic que pot fer és res. I què passa quan algú està esperant que alguna cosa ocórrega i això no esdevé? Doncs que els culpables són vostés, els ningú, que no fan res. El no-res, evidentment, tan sols pot produir-lo vostés, els ningú. Comprenen?
Ens dirigim a vostés, senyors ningú, encara que sabem de bestreta que no ens faran cas, atés que no existeixen, però almenys la nostra consciència quedarà en pau.
No els fa vergonya no fer tantes coses? Nosaltres és que, la veritat, no comprenem tan gran insensatesa en algú que no existeix. Si poguérem els colpejaríem les natges repetides vegades. Sàpiguen vostés, senyors ningú, que els que som estem fins al capdamunt de vostés, que no els aguantem, ni crec que els aguantarem mai, jamai. Tenim un cosí a qui sa mare li diu que és un «don nadie», i aleshores nosaltres, cegament, ens acarnissem amb el pobre xicot i el colpegem fins que ens sagnen les mans; és una reacció injusta, ho sabem, però està produïda per l’odi que els tenim a tots vostés, senyors ningú. Hi ha vegades que el nostre germà (d.e.p.) es pixa en el llit de pura ràbia que té perquè se sent impotent davant les seues accions ningunes, però contínues; les quals, per mancar de forma (encara que no de temps) són gairebé més reprovables que les oposades, que són, evidentment, inexistents.
Crearem la Lliga de Caçadors dels Ningú, però abans haurem d’estudiar detingudament la manera de caçar-los, ja que és palés que una volta caçats deixen automàticament d’ésser ningú per a convertir-se en algú, i llavors deixen, naturalment, de ser culpables i perden immediatament tot l’interés.
La fulla d’afaitar va lliscar arterament pel tauler d’escacs, i amb un precís moviment, li tallà el cap al rei.
