Fa anys, al meu país, hi va haver una època de gran mancança d’habitatges. Els perquè mai arribaren a descobrir-se. Els organismes oficials opinaven que era producte d’una planificació familiar dolenta de l’antic règim, la qual repercutia sensiblement sobre els programes actuals orquestrats pel govern. Per altra banda, les associacions de veïns, així com altres que s’hi crearen a l’empara de les necessitats del moment, arguïen raonaments que atacaven obertament els sistemes ideats pels polítics de torn, mentre que aquests defenien que els vertaders culpables eren els anteriors polítics. Tant els uns com els altres, pense que tenien raó. El cas és que ambdues acusacions convergien per a cabrejar més el desgraciat que patia les conseqüències perverses d’una situació tan greu.
El govern, amb un mal criteri, va ordenar el desnonament d’aquelles vivendes que estigueren habitades per només una persona, per a, d’aquesta manera, col·locar aquelles famílies que, segons el nombre de membres (mai inferior a tres), ho necessitaren. Això comportava, conseqüentment, molts problemes. Més d’una vegada va haver d’intervindre-hi la policia per a expulsar els inquilins que, mostrant (ingènuament) drets inviolables, es negaven a deixar els seus estatges. Veritablement, i des del punt de vista de l’afectat, havia de ser una situació extraordinàriament incòmoda i àdhuc desesperant; encara més, va produir situacions, com més tard exposaré, exagerades i lamentables.
Immediatament, s’hi va crear un tribunal que estudiés els casos concrets. Aquest jurat estava format per individus aliens al problema, és a dir, que no pertanyien ni a un bàndol ni a l’altre; si bé és veritat que, com més tard es va poder comprovar, en infinitud d’expedients van ser obligats a afavorir una part determinada.
Molts ciutadans que vivien sols se solidaritzaren immediatament formant lligues o aliances que ràpidament foren avortades per la legalitat vigent, que llavors ja donava mostres de vertadera il·legalitat.
Tots aquells que, d’una manera o altra, anaren perdent la seua llar per no tindre amb qui compartir-la, no tingueren més remei que enginyar-se-les per a poder obtindre un sostre. Molts d’ells s’organitzaren en xicotetes comunes, emperò la majoria d’elles fracassaren. Eren persones habituades a viure a soles, sense companyia, i de sobte se’ls obligava, per les circumstàncies arbitràriament creades, a conviure amb altres éssers. La majoria va preferir cercar-se un altre mitjà per allotjar-se. Aleshores fou quan la imaginació de les persones va donar una bolcada envers el més absurd (o, almenys, és el que pensàvem la majoria de tots els afectats que vivíem aquest tràfec tan desenraonat). Uns pocs (als quals després, i lentament, van seguir vertaderes legions d’afectats) començaren a instal·lar la seua llar en les copes dels arbres; malgrat això, procuraven que aquests arbres foren el més cèntrics possible. No volien perdre la proximitat al voltant d’origen. Amb fet de no anar-se’n als arbres de la perifèria o ja a la rodalia de la ciutat obtenien dos avantatges: no perdre totalment el medi ambient en què habitaven amb anterioritat, i, per altra banda (i al meu juí la més poderosa), oferir contínuament, i sense desmai, la visió potent del seu problema a la resta de la societat. Els parcs, així com els carrers amples, transitats, i pletòrics d’arbres als seus costats, exposaven, davant els ulls del ciutadà, una qüestió altament patètica, injusta i alienant. En certa manera, les autoritats podrien haver evitat aquest espectacle prohibint-lo d’arrel, però, sorprenentment per a tots, els seus legisladors no trobaven motius legals per a defenestrar (en aquest cas tan singular «desarbrar») els incòmodes inquilins d’aquestes zones verdes.
Així anaren passant els anys, i aquests homes i dones s’adaptaren amb tal soltesa i facilitat al seu nou microambient, que no tardaren a conformar-se en una petita comunitat marginada dins de la mateixa societat. S’hi crearen les seues pròpies lleis, costums, les seues pròpies festes, celebracions i necessitats; noves famílies creixien sense necessitat de l’organització que els rodejava i que els havia expulsat del seu si. Eren conscients, tanmateix, de les seues limitacions (així s’havien expressat moltes voltes els seus representats); emperò la felicitat cada volta més els empastifava, no els importaven les mancances que ara assumien i que abans eren inadmissibles i insuportables, no els importava no tenir metes a llarg termini.
També, a causa, en un principi, de la seua manca de recursos, van decidir alimentar-se de fulles i petits fruits que els oferia el seu aixopluc (amb aquest estil de vida, s’hi tornaren pacífics i condescendents, desaparegué per complet tota l’agressivitat; al contrari, el respecte i la solidaritat eren part consubstancial de la seua relació). Passades unes generacions, la seua pell es va tornar verda i brillant, com les fulles dels arbres que els acaronaven diàriament. A poc a poc, es convertiren en una altra raça. Hui, encara que el govern ha canviat, encara que associacions d’ajuda al necessitat, encara que la Societat Protectora d’Animals i Plantes, així com importants grups ecologistes, s’han interessat seriosament per ells, per trobar una solució i que puguen tornar a la societat de la qual fa temps els van arrancar, i crear els camins adients per una reincorporació justa i sense entrebancs, aquests s’hi neguen en rodó. Es troben plenament identificats amb la seua manera de viure.
Tinc por que el govern i les societats que el sustenten s’encaboten una altra volta a «salvar» els «necessitats» i actuen de la mateixa manera injusta, abusiva i capritxosa que temps enrere feren. Esperem que això no torne a passar.
