A València va fer eclosió el millor moment de la literatura catalana, el nostre «Segle d’Or», i a València viu el major expert en literatura medieval catalana, fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, directiu de la l’Anglo-Catalan Society i de l’IEC. Acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Traductor d’anglès, francès i alemany, investigador, professor i divulgador, autor d’una enorme obra.
Vostè vivia a Cardiff, on tenia una plaça de professor universitari, però després s’instal·la a València. Per què a València?
Vaig dubtar entre Mallorca, Barcelona i València. Jo preferia Mallorca, però m’hi vaig trobar un rector que em va dir que no en volia de medievalistes, que volia ordinadors. Llavors vam vindre a València i ens vam enamorar de la ciutat. La dona em va dir que per viure com a València, a Barcelona hauria de cobrar el doble. I tenia tota la raó. València és una de les ciutats on millor s’hi viu d’Europa. I conec Europa.
I també hi ha, és clar, que jo estava fent la tesi sobre [Francesc] Eiximenis i la seua bibliografia es troba a València.
Per a un especialista en literatura medieval catalana, potser València no està mal escollit.
Els clàssics valencians medievals són els millors de la literatura catalana. Qui supera Àusias March? És únic a nivell europeu. Eiximenis, Joan Roís de Corella, Isabel de Villena, la gran desconeguda, però impressionant. Vaig fer una tesi sobre la seua Vita Christi. Jo la volia fer sobre Costa i Llobera, però Martí de Riquer em va dir que això era molt conegut i que per què no em dedicava a la Vita Christi, que està inèdita. I clar que està inèdita! Té 800 capítols. Allò és un món, t’hi pots passar deu vides.
Per què creu que en aquell moment es produeix aquesta explosió creativa a València?
Per què? Doncs no ho sé, una conjunció de casualitats. És un moment d’expansió. Alfons el Magnànim conquereix Nàpols i s’hi instal·la. Això provoca que tota la intel·ligència valenciana –notaris, metges…- vagi i torni d’Itàlia, en un moment en què la cultura italiana estava al seu màxim nivell. I el contacte amb tota aquesta gent els va esperonar
Sempre es diu que va ser el màxim moment de potència econòmica i política de València, però no és veritat. Tots els diners se n’anaven a Nàpols, on hi havia la Cort i els valencians es queixaven que no els quedava res, que tenien males collites, pirates, impostos… La reina Maria passava misèries ací.
I segurament també hi ha una coincidència. Van confluir una sèrie de personalitats com Joan Roís de Corella, que tenia una prosa bonica, [Joanot] Martorell, un cavaller podrit de necessitat que va morir en la misèria però que escriu Tirant. Amb quins mitjans? Com s’ho inventa allò? No se sap.
En aquella època va col·laborar molt amb els Premis Octubre
Sí, hi vaig tenir molta relació amb l’Eliseu [Climent]. Aprofitava els premis per a fer congressos internacionals de literatura medieval catalana. Ho vam fer durant deu o dotze anys, portant els millors experts internacionals. Ací s’han fet congressos d’un gran nivell. Però després ens vam distanciar pel tema del Max Cahner.
Per?
L’Eliseu tenia un projecte de partit polític amb Max Cahner i va intentar colar-lo per a una càtedra. Però si Cahner no és un expert, és un polític! No ha fet res, tot el que ha presentat ho havia fet la seua dona. Després, quan ja s’havien divorciat m’ho va confessar que ho feia ella. Llavors jo vaig guanyar la càtedra i ell va recórrer als tribunals. En primera instància em van donar la raó, però va anar a Madrid i em van tenir sis anys esperant fins que finalment la sentència em va donar la raó. L’experiència hispànica va ser molt dura en aquest sentit, però ho vaig passar treballant i va ser l’època més prolífica de la meua carrera.
