Entre les dècades dels 40 i els 50 del segle passat, els capitosts de Hollywood es van afanar per construir una indústria rendible amb el cinema. A les sales s’acudia amb deler per gaudir d’històries elaborades i amb bons guions, però n’hi havia més: qui li donava vida al personatge? Els productors s’adonaren que el públic volia una bona pel·lícula, sí; però més enllà de l’argument, hi havia interès pels actors que hi actuaven. I així començà l’estratègia per arrodonir el producte: dels intèrprets interessava tant el seu treball com la seua vida. I en eixos menesters, Liz Taylor va ser única, i l’última de les grans.
L’actriu anglesa, de pares nord-americans, nasqué el 27 de febrer de 1932 a Hampstead, però de ben menudeta i amb els tam-tams de la Segona Guerra Mundial de fons, marxaren tota la família als Estats Units. Allà, els Taylor s’instal·laren pels voltants de Hollywood i per oferiment d’un amic de son pare entrà a provar sort al cine. I tanta que en tingué, de sort. Els primers papers foren poc rellevants, però prompte li caigueren títols que confirmarien el seu èxit entre els espectadors: Donetes, Un lloc al sol o Gegant.
El fenomen «Taylor» havia engegat motors i ara no hi havia manera d’aturar-lo. La primera nominació als Oscars li arribà amb L’arbre de la vida, la segona amb La gata sobre el teulada de zinc, i la tercera amb De sobte, l’últim estiu. Però fou a la quarta, que li concediren el premi. Amb Una dona marcada, Elizabeth Taylor ja era tota una diva del cinema. Al seu voltant s’havia construït una aura de glamur, refinament i altivesa propi d’una deessa de la pantalla gran.
En paral·lel a la seua vida professional s’anà desenvolupant una vida conjugal igual de meteòrica. Cap dels matrimonis semblava quallar, fins que l’amor arribà en forma de company de feina. Richard Burton i el rodatge de Cleopatra; dues fites que quedaren, per sempre més, lligades al nom de l’actriu. L’actor britànic se li enganxà perquè fou dues vegades el seu marit i l’amor de la seua vida. I el biopic de la reina d’Egipte duu la seua empremta perquè fou el més car fins a la data i alhora un absolut fiasco en la taquilla.
Però la química de la parella desbordà la pantalla, i Burton i Taylor s’estimaren amb la passió de dues feres. Cada baralla era més punyent que l’anterior, i li seguia una reconciliació també més tendra que l’anterior. La parella signava l’armistici amb opulentes joies; i entre avinences i desavinences, l’actriu forjà la col·lecció de gemmes més fastuoses que s’haja vist mai a Hollywood.
Potser s’exagerà aquella idea de l’iris violeta, però unes celles grosses i una mutació rara d’un gen que li atorgà doble rastre de pestanyes, ajudaren a fabricar el mite de la seua mirada. Per bé que ella no se sentí mai bella, la mata de pèl –negra i abundant– i un bust generós, embadaliren els espectadors d’arreu del món. Fins i tot de major, quan les canes començaren a poblar la densa cabellera, Liz Taylor mantingué la seua sensualitat intacta.
Ja convertida en una respectable actriu de trajectòria incontestable, Elizabeth Taylor concedí una entrevista llarga i sincera a la revista Life i afirmà que se sabia un producte, un producte que feia –molts– diners, però del qual en desconeixia els ingredients que el feien tan interessant per al negoci. En la mesura en què s’anà fent una dona gran abandonà el cine i s’hi dedicà per complet a les causes humanitàries. Taylor acabà la seua vida com una defensora aferrissada per a la investigació del VIH. L’última estrella del cinema fou la primera celebritie bel·ligerant. Diuen que qui més té és qui més dona.
