Soc l’etern visitant. Durant tota la meua vida, des que jo recorde, tots els dies de l’any intente visitar els meus estimats cognats. Ells, per diversos conductes, em conviden a passar per la seua llar i, amb la seua companyia, deixar transcórrer unes hores d’alegria i convivència. Això em reconforta momentàniament i fins i tot de vegades pense que ho aconseguiré, però immediatament que em pose en camí, els dubtes m’assalten i torne a ser l’home dubitatiu i vacil·lant que marca el meu esdevenir.
Tan prompte arribe als voltants de la casa en qüestió, comence a pegar grans rodeigs, faig infinitat de voltes fins que, estrenyent progressivament els cercles i formant una espiral amb el meu rumb, aconseguisc, no sense grans esforços, arribar a la casa. Una vegada davant de la porta principal, em pregunte: “la meua arribada serà ben rebuda, o tal volta la invitació ha estat forçada pel protocol familiar? En tot cas, em convé participar de la calor de la seua llar? No dec ser per a ells, un intrús entremetedor a qui somriure i atendre indefugiblement?”. Quan passats un minuts, em convenç que el protocol pot motivar una invitació anual com a molt, decidisc picar a la porta, i és aleshores, tan sols aleshores, quan m’adone que els meus estimats familiars no viuen en eixa casa. Per consegüent, torne capficat i derrotat al meu habitatge. Així, una volta i una altra, sense saber per quins designis del destí mai aconseguisc fer aquesta visita.
