Abans de començar l’article cal avisar que aquesta setmana s’ha fet un poquet de trampa. Si bé el nostre protagonista va nàixer a València el 1971, la veritat és que va marxar a Madrid als cinc anys i després als Estats Units i ja mai ha tornat a viure ací, així que si fora un escriptor en valencià difícilment passaria els estrictes controls de la conselleria per a ser estudiat al Batxillerat. Però bé, si en aquesta secció hi va entrar Lucrècia de Borja, que probablement mai va trepitjar terres valencianes, podem tornar a fer la vista grossa.
Com dèiem, Eduardo Garcia Llama va nàixer a València per traslladar-se amb la família a Madrid quan tenia cinc anys i somiava, un poc com tots els xiquets, en “comandar una nau espacial”. Finalment la família s’acabaria instal·lant al municipi d’Alcobendas a uns 13 quilòmetres al nord de la capital espanyola, on estudiaria a l’institut públic i s’aficionaria al frontó. Més tard estudiaria Físiques a la Universitat Autònoma de Madrid i entraria després al departament de vehicles espacials de la Universitat Politècnica.
La seua vida començaria a canviar a partir de finals dels 1990, quan guanyaria una de les set beques del Centre per al Desenvolupament Tecnològic i la Innovació (Cedeti) del ministeri espanyol de Ciència per formar-se durant dos anys a la seu de l’Agència Espacial Europea (ESA, per les sigles en anglés) als Països Baixos.
“Houston, Houston…”
Des dels Països Baixos, i quan ja s’acabava la beca, va ser seleccionat per a un projecte conjunt entre l’ESA i la NASA per desenvolupar una nau de rescat d’astronautes de l’Estació Espacial Internacional, així que va fer les maletes i va marxar a Houston, per un període, en principi, de tres anys. El programa, però, s’acabaria cancel·lant el 2003 sense arribar a finalitzar-se.
Semblava doncs la fi de “l’aventura americana”, però en realitat tot just acabava de començar. Mentre la resta d’enginyers europeus empaquetaven les seues coses, a Eduardo li va arribar una proposta que no va poder rebutjar: incorporar-se a l’equip de la NASA per als pròxims programes de viatges tripulats. “Quan m’ho van proposar els vaig dir que primer havia de parlar amb la família, vaig telefonar i els vaig dir: ‘Hola, us cride des de la NASA'”, recordaria anys després en diverses entrevistes. En realitat, el nostre protagonista ja feia tres anys que treballava al Centre Espacial Johnson, però sí que és cert que era la primera volta que estava en nòmina directa de la mítica agència nord-americana.
Dels 26 anys que està ja vivint a Texas explica que fa “una vida normal” de “la faena a casa i de casa a la faena” i explica alguna anècdota que, almenys a ell, li pareix extremadament rellevant, com quan va coincidir amb l’astronauta Neil Armstrong en plena faena als urinaris de la NASA, amb qui no va poder-se fer una foto perquè “era abans dels mòbils amb càmera”, però no diu res de si va donar-li la mà.
El programa Artemis
Bromes a banda, la tasca d’Eduardo Garcia als estats Units està vinculada a un dels programes espacials més ambiciosos, complexos i discutits: l’Artemis. Aquest programa, iniciat el 2017 -encara que a partir de projectes iniciats a inicis dels 2000- i amb un pressupost de vora els 150.000 milions de dòlars, té l’objectiu final d’instal·lar una base permanent a la lluna.
Durant aquests anys, ha patit nombrosos retards, reestructuracions, problemes tècnics i amenaces de cancel·lació, relacionades sobretot amb les retallades pressupostàries de Trump.
Amb tot, el 2022 va efectuar-se el primer llançament, l’Artemis I, un dels moments de glòria del nostre protagonista, que el dia abans de l’enlairament va detectar que un senyal en un dels monitors va canviar de color, de verd a groc durant una fracció de segon. “Em va semblar sospitós -explicaria després- era el dia abans del llançament i la decisió de si l’errada suposava un problema per a executar-lo o no l’havia de prendre jo”. Finalment, va decidir anar avant i la missió va ser tot un èxit. “Va ser un torn llarg i intens”, reconeix, però també és cert que en compensació van donar-li una medalla.
Ara, després de diversos ajornaments -primer al 2025, després al febrer-, el primer d’abril serà el moment de llançar l’Artemis II, un vol tripulat que orbitarà al voltant de la lluna sense aterrar-hi i que ha de ser la prèvia a un nou allunatge, previst per al 2028. De nou, el nostre protagonista serà el cap de l’equip d’unes quaranta persones encarregat de guia i control de la nau. El responsable, resumint, que aquesta arribe al destí i torne sense cap problema.
Queda per veure, tenint en compte el seu accidentat recorregut, si finalment el programa Artemis arribarà a consumar-se, el 2035, amb la promesa base permanent a la lluna i si Eduardo Garcia encara hi tindrà algun paper. Però els darrers anys s’ha rellançat una nova cursa espacial, ara amb el control físic de la lluna i els seus suposats recursos, amb projectes similars de països com Xina o Rússia. Segurament, aquest és el tipus d’estímul que garanteix millor que els governs no perden interés en el projecte.
