Manuel Asín és el propietari de la llibreria Pynchon & Co, establerta a Alacant des de fa una dècada i que des d’aleshores ve apostant fort pel valencià. L’última iniciativa en aquest sentit ha sigut l’anunci del «Café tertúlia en valencià», que s’iniciarà el 8 de febrer i que tindrà continuïtat setmanal. No és, en canvi, l’única activitat en aquest sentit.
-Heu decidit iniciar una iniciativa per a parlar en valencià sobre temes literaris i d’actualitat cada dijous. Per què?
-Abans ja teníem un acord amb una professora de l’Escola Oficial d’Idiomes que tenia un grup de conversa en valencià orientat a aprovar exàmens. Trobàvem a faltar la participació de gent aliena als cursos estrictament acadèmics. I com que tenim un acord de col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i amb Acció Cultural del País Valencià, vam parlar amb aquestes entitats i vam coincidir a l’hora de constatar que faltaven espais en què es parlara amb valencià no per a aprovar exàmens, sinó per a parlar de qualsevol tema d’actualitat, de cultura o del que siga. De fet, així els ho vam traslladar.
-La llibreria a les entitats?
-Sí. Quan es fa una activitat en valencià molta gent, com jo mateix, ens apuntàvem pel simple gust d’aprendre i practicar el valencià, però aquestes activitats sempre estaven orientades a la gramàtica, a l’ortografia, a la pronunciació, etc. I aleshores acaba venint poca gent, clar. La solució que vam trobar era facilitar un espai per a parlar de temes generals amb el valencià com a llengua vehicular.
-En quin moment han detectat eixa demanda?
-Molta gent ens ho demana. També empleats de la llibreria, que ens han demanat moltes vegades un curs de com atendre clients en valencià. Tenim empleats de Nicaragua i de Madrid que són conscients d’aquesta manca de nocions que cal polir. També tenim clients que ens demanen el que deia, parlar en valencià de temes d’actualitat.
-Amb la fama que té Alacant, poca gent s’imaginaria que aquesta situació s’ha generat.
-Doncs s’ha creat ací. Quan vam obrir aquesta llibreria, la segona de Pynchon & Co, l’any 2019, em vaig ser soci d’Acció Cultural i els vaig traslladar que per a nosaltres és fonamental fomentar el català, el valencià, a la llibreria. Per interès personal i perquè en la llibreria anterior, sense exagerar, vora el 30% dels clients demandava activitats i literatura en valencià.
-Vostè és d’Alacant de tota la vida. Quin va ser el seu primer contacte amb el valencià?
-A l’escola.
-No a la família.
-No. Però els meus avis sí que parlaven el valencià. Els meus pares ja no i a casa mai no s’ha parlat. A l’escola vaig tindre el primer contacte amb el valencià.
-I la primera presa de sensibilitat, per dir-ho així, quan va ser?
-Als 15 anys, aproximadament, quan un professor que tenia de valencià em va fer veure que el valencià no era una imposició ni una obligació legislativa, sinó una realitat que pertany a la meua família i que s’havia oblidat. Hi havia un silenci molt gran. Quan vaig començar a desenvolupar la consciència vaig preguntar a casa i em van dir que el meu iaio parlava en valencià, «però no en català», que és «el que s’ensenya a l’escola». Comences a tirar del fil i t’adones que, efectivament, hi ha hagut un procés de substitució lingüística, de disglòssia i tota aquesta mena de fenòmens que fan que, de sobte, te trobes amb una llengua és tan teua o més que el castellà però que desconeixes.
-Eixa sensibilitat no és molt comuna a Alacant.
-No sé si donar-te la raó. Hi ha un sector que mostra una gran agressivitat contra el valencià. Hi ha moltíssims valencianoparlants que no tenen sensibilitat i que es passen automàticament al castellà. I també hi ha gent que parlem malament el valencià, com jo mateix, i pel que siga parlem el castellà, tot i que intentem parlar també en valencià i cada vegada ho fem més.
-Teniu dades de quin percentatge veneu, a la llibreria, de llibres en valencià?
-Sobre el total és molt baix. Probablement un 10%, aproximadament. Però en realitat no és poc. Cal pensar que es tradueix poc al valencià, i el 80% dels llibres que venem són llibres traduïts d’altres llengües al castellà. Si aquests llibres s’hagueren traduït al valencià potser el percentatge de llibres venuts en valencià seria del 30%, en comptes del 10%.
-I pel que fa a les presentacions, el percentatge de les que es fan en valencià potser és més elevat que el de la venda de llibres?
-Sí. En aquest cas arriba al 30%. I a més, totes les presentacions que fem en valencià s’omplen. I les que es fan en castellà quasi mai. Es nota que hi ha una demanda important sobre activitats en valencià. No sobre la llengua en si, sinó en valencià. També ho hem vist amb la iniciativa dels «Dimarts poètics», que la fem setmanalment, com farem els grups de conversa que he comentat.
-Amb què relaciona aquesta demanda?
-Per la realitat, per la necessitat… Reflexionem un poc. Si passeges per Alacant t’adones que la ciutat fa pena. És una ciutat orientada al turisme en què pràcticament a ningú no li interessa parlar sobre la mateixa ciutat. Una ciutat que mira més cap a Madrid que cap a la Mediterrània. Una ciutat en què augmenten les desigualtats, en què la vida cultural depèn, pràcticament en la seua totalitat, d’operadors privats. Hi ha una ànsia per una vida cultural digna. I això també engloba el valencià. Hi ha un sector de la societat alacantina que no entén aquesta inquietud. Però de la mateixa manera que venen joves de 18 anys que te demanen llibres de George Orwell perquè han sentit que l’han de llegir, hi ha gent que vol parlar en valencià perquè entenen que és una necessitat per a tindre una vida més coherent i íntegra.
-S’esperava que el valencià s’acabara convertint en una part elemental per a aquest negoci?
-No. De fet, quan em vaig fer soci d’Acció Cultural, un senyor em va dir que estava boig. Jo no creia estar-ho, al remat aquest, Pynchon & Co, és un projecte a llarg termini que vol estar arrelat a la ciutat d’Alacant i al que jo entenc que és el País Valencià o la Comunitat Valenciana. Això inclou, necessàriament, el valencià, el recolzament, el seu conreu, l’impuls d’activitats, potenciar la presència de llibres escrits i traduïts al valencià… No parlem, necessàriament, o no només, d’una aposta comercial, sinó d’una necessitat. Passat el temps t’adones que a un munt de gent li agrada i que respon positivament a aquesta aposta.
-Quins tipus de llibres en valencià tenen més demanda en aquesta llibreria?
-Sobretot novetats d’autors i autores catalanes d’entre trenta i cinquanta anys: Irene Solà, Eva Baltasar…
-I pel que fa a vostè, com a empresari llibreter i com a lector, quin és l’últim llibre que s’ha llegit en valencià?
–Joan Fuster: la paraula assaig, d’Antoni Martí Monterde (Afers).
-I algun llibre en valencià que l’haja marcat?
–Permagel, d’Eva Baltasar (Club Editor).
-Alguna cosa més que vulga dir i que no li haja preguntat?
-Moltes coses, segurament. Em ve al cap que hi ha molta gent com jo que volem parlar valencià i que ho tenim complicat. És fàcil escoltar Catalunya Ràdio, À Punt o un pòdcast. Les activitats passives, en aquest sentit, són fàcils. Però les actives les trobo molt difícils, molt complicades. Si vas a un comerç et penses que no pots parlar en valencià, als clients ens adrecem automàticament en castellà…
-O siga, que moltes vegades el problema ve del mateix valencianoparlant?
-Sí. I també d’una administració hostil que està en contra declaradament, i això marca. Malgrat tot, la simpatia que he detectat pel valencià no l’esperava.
-I pensa que això es pot traslladar a altres negocis, més enllà de l’àmbit cultural?
-Jo crec que sí. De fet, jo també treballe en una farmàcia al barri de Carolines, on tendim a pensar que tota la gent és castellanoparlant perquè són immigrants o fills d’immigrants. I no: hi ha molta gent que, quan de vegades escolta parlar valencià, reconeix la llengua, l’ha sentida a casa, però l’ha deixat de banda.
-Això és reversible?
-En part sí, sempre i quan hi haja un moment en què la gent s’adone que la llengua no és una qüestió política, sinó personal. Al carrer l’animadversió no és tan forta, ni de bon tros, com en l’àmbit públic.
