Un senyal que vivim en un temps privilegiat és que pots veure l’òpera de Wagner L’holandés errant a Les Arts tres vegades en una setmana per 30 euros (si tens menys de 28 anys) o 50 euros (si en tens menys de 35). I si sumem que en un clic pots accedir a una miríada de produccions històriques de l’òpera i a vídeos explicatius com el de Ramon Gener o José Luis Téllez, sembla que el privilegi és històricament únic.
Tanmateix, alguna cosa deurem fer malament els valencians si Rubén Amón publica en El Confidencial un article amb l’eloqüent títol «Les Arts es un teatro de ópera a la orilla de Madrid». En la publicació, Amón rescata el tòpic carpetovetònic per antonomàsia: «acostumbra a decirse que Valencia [sic] es la playa de Madrid, pero la perspectiva suele relacionarse bastante más con el turismo y con las vacaciones que con los hábitos culturales». Sembla que, a banda de ser el levante feliz de ofrenda central y genuflexión regionalista, a vegades també oferim propostes culturals valuoses. I també sembla que forasters vindran… i es repetirà la història.
La defensa de la cultura al País Valencià també inclou anar a l’òpera i seguir-la amb la traducció al seient de davant en valencià —tot i que es podria acabar de polir la correcció lingüística. Amb els descomptes oferits, almenys els joves tenim moltes facilitats.
I és que L’holandés errant, que encara podem gaudir el dimarts 11 i el divendres 14 de març, pot interpretar-se pròxim a la realitat valenciana.
Hi va haver uns anys en què el valencianisme més combatiu i implicat va hibernar. Ens vam creure que l’holandés errant (Nicholas Brownlee) seria feliç abandonant la mar per viure amb Senta (Elisabet Strid): la dona que li jura fidelitat de tot cor i, per tant, que el salvarà de la maledicció de vagar eternament. Ens vam creure l’holandés del primer acte que desitja morir, i el del segon que sembla enamorar-se. És tot mentida. L’holandés vol viure i la seua pàtria és el vaixell. Brownlee, en una actuació magistral, palesa que mai no té clara la decisió d’abandonar la seua tripulació. Sempre es mostra dubtós. I és sols al final, quan veu o vol veure que Senta no li és fidel, que allibera tot el cabal de veu i mostra qui és realment. Hom no deixa de tindre la pell de gallina en tot el tercer acte.
El mateix sembla que ens ha passat als valencians. Ens hem adonat que ens vam amansir i que vam somiejar amb el miratge de desembarcar a terra ferma. Però el tercer acte sempre aplega. I contra consultes bel·ligerants, contra el terraplanisme lingüístic blaver i contra el foraster arrogant, desdenyós, soberg, hem vist que, per tal de no desaparéixer, no ens queda una altra que mobilitzar-nos: fer un activisme d’existència. Com si fórem el valencià errant, contra la desaparició del que som, sempre tenim la mar.
