En tal cas, i fora el que fora, el fet incontestable és que estava ací per molt que els organismes oficials ho desmentiren contínuament. Jo, personalment, ho havia vist, i ningú podria objectar-me el contrari. Aquell que gosara refutar-me tal asserció, l’únic que aconseguiria és la burla i el menyspreu de la gent, perquè tothom estava assabentat de l’afer. Aquell tramvia existia, i no tan sols en la ment del poble, era real i tangible, fins i tot més d’un s’havia atrevit a pujar-hi.
Ningú, en concret, coneixia el seu itinerari. Les seues aparicions eren totalment imprevistes, tan aviat ho feia pel centre de la ciutat, com pels barris perifèrics i suburbis, encara que sempre hi havia algú que, sembla ser, sí que sabia on i quan tenia la seua pròxima parada. Eren persones desesperades i humanament enfonsades. El misteriós tramvia tan sols arreplegava éssers en aquestes circumstàncies.
Era completament blanc i el seu grinyolar de rodes peculiar feia comprendre que el seu estat era vertaderament llastimós; la seua edat havia de ser avançada per la ronseria de la seua marxa, si bé, per altra banda, destacava la seua total seguretat.
D’aquestes persones, que deliberadament pujaven a l’atraient (per misteriós) vehicle, mai més se’n va tornar a saber res. Això preocupava tremendament el populatxo, que demanava insistentment que les autoritats prengueren cartes en l’assumpte. Temien que més tard o més aviat, algun ser volgut desapareguera amb destí desconegut (cosa que freqüentment succeïa). De vegades, encara escasses, els familiars del subjecte que anava a emprendre el viatge sense retorn, aconseguien, per casualitat, localitzar una estoneta abans de l’encontre el personatge desgraciat, llavors es contemplaven escenes terriblement commovedores. Però mai assolien impedir-ne la marxa; els esdeveniments presumibles i punyents se succeïen sense que ningú, ni la mateixa llei, poguera impedir-ho.
La freqüència del trajecte era d’allò més desconcertant, igual en un dia apareixia tres o quatre vegades (en llocs totalment diferents i dispars), com en diversos dies no teníem notícies d’ell.
La meua curiositat era superada per la meua prudència, i per això encara no havia pujat a tan misteriós transport. Tal volta, en data pròxima, i quan les preocupacions m’empenyen, acumule forces per a fer-ho, encara que potser llavors intente desesperadament evitar-ho sense aconseguir-ho.
He pensat que em compraré una bicicleta amb la voluntat d’evitar eixe perill tan estult.
