L’espai no deixa de ser màgic. El dia 15 d’agost, a les 12 del migdia el costat nord del temple accentua les ombres, esdevé fred i una llum verdosa ho inunda tot. En canvi, al costat sud es cobreix de llum daurada. Alguns diuen que la capella és una màquina de mort i de resurrecció.
“Segons uns, va ser un savi científic que s’avançà als coneixements del seu temps, per la qual cosa fou amenaçat per l’Església. D’altres diuen que era un boig, morbós i solitari, que va arribar a cometre obscurs crims inconfessables…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Imagineu una època en què la ciència busca l’art i l’estètica s’alimenta de la ciència. La música comença a sonar en aquest Temps de les Arts, una música perfecta, harmònica, proporcionada. Plena de color, de ritmes, de vida…És possiblement, la banda sonora de la virtut, de la bellesa feta so…I de la mateixa manera que Vivaldi, Corelli o Scarlatti començaven “virtuosament” a mostrar les seues músiques plenes de vitalitat, l’escultura s’alliberava per fi de les cotilles que l’empresonaven. Tímidament, començaren a fer-ho Lucca della Robbia, Donatello, il Verrochio, Miquel Àngel…Aquest darrer va extraure estàtues del marbre, però un segle després les escultures començaven a traure’s el vel…o se’l deixaven per damunt.
“La capella de Sansevero va produir-me una emoció, no sols estètica, sinó espiritual, misteriosa, que em feu sentir viva la mort, copsar una religiositat profunda…Les dues escultures a esquerra i dreta de l’altar són Il Disinganno de Francesco Queirolo i la Pudizia d’Antonio Corradini, dedicades –cosa que encara em va impressionar més – als pares del personatge principesc…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
No sabem què és. Un espai estrany, inquietant. És una església, una capella, un museu, un temple esotèric, un laboratori alquímic… O tot plegat. El silenci dels visitants és corprenedor. Estranyament, ací, enmig del Nàpols sorollós i caòtic, hi ha una mena de buit estremidor. Un esvoranc misteriós, hermètic. Som a la capella Sansevero o església de Santa Maria de la Pietat. És al costat del palazzo di Sangro, la casa pairal dels prínceps de Sansevero. Fa dos segles un pont permetia passar de l’habitatge a la capella sense tocar el carrer. Ara ha desaparegut.
“Qui va ser aquest príncep de Sansevero que tan estranyes respostes provocava? Per a uns, va ser un aristòcrata maçó i revolucionari de l’època il·luminada. Per a uns altres, un excèntric espiritista que tingué tractes secrets amb el dimoni…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Segons que conten, l’espai fou construït sota un antic temple de la deessa Isis. Però també diuen que un home condemnat a mort va invocar la Mare de Déu en el moment que passava per aquell carreró: un mur va caure i aparegué miraculosament la imatge d’una Pietat, la que ara hi ha a la zona de l’altar.
Però potser l’origen de la capella és encara més sorprenent. Qui diga que els espais truculents o de sang i fetge són un invent dels mitjans sensacionalistes de masses del segle XX, crec que no han fet una ullada a les societats barroques mediterrànies. Benvinguts al món de la “víscera i la tragèdia”. Perquè la realitat en aquest cas supera el mite. La nit del 16 d’octubre de 1590 el compositor Carlo Gesualdo assassinà la seua dona, Maria d’Àvalos –descendent d’Enyego d’Àvalos, l’autor del Curial e Güelfa- i l’amant d’aquesta, Fabrizio Carafa. Aquest era el fill d’Adriana Carafa, que era la segona dona de Gian Francesco di Sangro. Ens han seguit fins ací? Després de l’assassinat, Adriana manà fer la capella per expiar el pecat. Ara ja ens expliquem per què l’òpera nasqué per ací.
Més tard, l’indret es convertiria en el mausoleu de la família, fins que al 1740 el príncep Raimondo di Sangro contractà diferents artistes que acabaren per completar l’espai que avui podem veure. El noble era un gran admirador de Cesare Ripa, que a finals del segle XVI escriví una obra fonamental per als artistes. La seua obra Iconologia descriu el que necessiten els artistes per a representar les emocions i les passions humanes . I ací Raimondo desplega un programa iconogràfic ple d’al·legories i virtuts. Aquestes escultures i relleus proposen un camí espiritual, una ruta de creixement personal. És el preàmbul del barroc, dels programes escenogràfics integrals, on pintura, escultura, arquitectura i altres elements decoratius s’uneixen per a formar programes estètics de gran efecte escenogràfic.
“Qui doncs va ser aquest Raimondo di Sangro, príncep de Sansevero? Un maçó? Un esotèric? Un alquimista? Un científic, un il·luminat, un sàdic, un investigador, un artista, un assassí? Ho era tot al mateix temps? (…) Me’l veia dins la nissaga magnífica de Llull” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Potser el temple és el principi d’un camí iniciàtic, diuen alguns. Sobretot tenint present que el paviment era un immens laberint que ara ha desaparegut. Igual que hi ha a Chartres, Lucca o Amiens…
Sense dubte, la capella és un gran escenari amb tres grans protagonistes. Tres estàtues destaquen entre tota la resta. La Modèstia –la Pudizia- la trobem a la part esquerra de l’altar, és d’Antonio Corradini i representa la mare de Raimondo di Sangro, Cecília Gaetani d’Aragó. Va morir als vint anys, quan el seu fill només tenia 11 mesos. La placa de marbre trencada simbolitza la vida interrompuda, la vida feta miques per culpa d’un home –el seu marit indesitjable- que la va portar a la mort. Però Raimondo va sublimar tot aquell patiment profund i la va transformar en una eterna Isis sempre jove traient-se el vel, amb tot el que això significa.
La imatge idealitzada del pare és a l’altre costat de l’altar. Queirolo el representa madur, i està alliberant-se d’una xarxa molt pesada. És una altra escultura tocada pel virtuosisme de l’escultor. Aquell home que va donar una mala vida als seus, se’n va penedir després, i es va retirar a un monestir. “Tant diràs que em faràs riure” que diria aquell. Però no obstant això, Raimondo el va perdonar. Això diuen. I l’artista el situa dins de la xarxa, mentre intenta escapolir-se’n.
Totes dues escultures acompanyen la imatge més famosa de tota la capella. Està feta d’un sol bloc de marbre per Giuseppe Sanmartino. Molts la consideren la millor obra escultòrica del segle XVIII. Conta la llegenda que l’alquimista i maçó comte di Sangro va descobrir com petrificar cadàvers i va iniciar l’escultor en aquesta tècnica. El noble diuen que feia experiments que s’endinsaven en el món de la palingenèsia, un dels somnis dels alquimistes. Amb aquesta tècnica es volia reconstruir el cos humà a partir de les cendres. Segons el relat de Giangiuseppe Origlia, Sangro aconseguí avançar en la tècnica cap a 1753, quan durant un dels seus intents de calcinació d’ossos humans un flascó ple de cendres caigué accidentalment prop d’un forn del laboratori. Moments després, tots dos investigadors –continua Origlia- contemplaren com un home amb barba nu es “construïa” gràcies a les cendres, i mentre s’elevava, es va esvair. Amb Sanmartino compartí un secret per a crear llum del no-res: Sangro va dissenyar un llum que no es consumia mai, fet a base d’ossos humans i que recordava algunes làmpades que s’havien trobat en tombes. Sanmartino no només tenia un client: tenia un mestre. I li va fer una obra magistral, única. Perquè aquest Crist tenia la cara del fill de Sangro. El mateix Canova va declarar que estava disposat a donar 10 anys de la seua vida per poder fer una obra com aquella. El fet cert és que el fill de Raimondo havia mort apunyalat. La mare va dir a l’escultor que representés el Crist mort, però amb la cara del seu fill. Un Jesús amb un llençol per damunt que ens comunica en silenci el dolor i el patiment de la humanitat. De tota.
En Leggende napoletane, Matilde Serao escriu sobre Il Cristo Morto de Sanmartino “la passione dell’oumo vivo creava la passione del Cristo morto”. L’escultor del Crist va ser trobat en un carreró fosc, de nit, amb un punyal al pit.
-el van matar o va matar-se?
-es creu que va ser ell mateix…Potser…
