El mes de març passat es va publicar, dins la col·lecció de literatura eròtica “Idil·lis” (Ela Geminada), el volum Confessions d’una sugar baby. El llibre ha resultat una bomba, perquè l’autora –anònima (identificada només amb les inicials M.V.)- manifestava tindre només vint anys, però portar des dels divuit en el negoci del sexe.
M.V. és una jove valenciana, estudiant universitària, que des que era adolescent somiava a convertir-se en una sugar baby. Amb la majoria d’edat va anar a viure a València, però de seguida va iniciar una carrera fastuosa en el terreny de l’amor venal, i ara publica unes primerenques memòries amb tot de detalls.
Per a conservar el secret de la seua identitat li hem enviat un qüestionari escrit, que ella ha contestat amablement.
T’esperaves l’èxit del llibre?
Mira no, la veritat. Però crec que la gent és molt morbosa i si li planteges la història d’una joveneta que es dedica al sexe i, gràcies a això, ha conegut tots els ambients de la, diguem-ne, València secreta, doncs no és difícil concitar atenció.
I no et fa res contar detalls tan íntims de la teua vida, ni que siga protegida per l’autoria anònima?
No gens. No podia fer un llibre com aquest sense baixar al terreny concret. En aquest sentit, m’ha quedat una narració que espere que siga coherent. Tot el tema sexual no deixa de ser un profund tabú en la nostra societat, regida encara per pautes religioses. Creiem que estem desacralitzats, però no és cert, vivim immersos encara en la filosofia judeocristiana. Si no, no s’entén.
Jo venc el meu sexe –o la meua intimitat- com d’altres venen o lloguen el seu cervell, les seues mans, les seues cames o qualsevol altra part del cos. Pensar que és horrible vendre o llogar el sexe perquè és el sexe, però està bé vendre o llogar, per exemple, el cervell és un prejudici religiós. I sí, a Europa encara vivim sota una pauta religiosa (amb la seua extenuant obsessió per les qüestions sexuals), més de dos segles després de la Il·lustració.
Estàs seguint el debat sobre la possible abolició de la prostitució?
No, la veritat. No m’interessa la política. Això d’abolir la prostitució em fa molta gràcia, perquè és com intentar posar portes a l’aire. De tota manera, jo m’hi sent una privilegiada, perquè visc en un ambient de luxe i no tinc res a vore amb eixes horribles xarxes de tràfic de dones i tot això. El que haurien de fer els polítics, si volen guanyar-se el sou, és perseguir el proxenetisme i la gent que es lucra amb les dones prostituïdes, i deixar que les persones facen amb el seu cos el que vulguen. Eixa mania de dir-nos el que hem de fer amb els nostres cossos és la pitjor dictadura imaginable. I a mi m’agrada, per damunt de tot, la llibertat.
Quin és el perfil dels teus sugar daddies? Bàsicament són valencians de classe alta, no?
No cregues. Tinc diversos clients d’altres països, europeus o fins i tot americans. Un de Los Angeles és un reputat director de cinema. En estos últims anys (quan vaig començar a escriure el llibre tenia 20 anys, però ara ja en tinc 24) he conegut sugar daddies de tot pèl i ploma, de moltes nacionalitats diferents. En el llibre conte alguna anècdota d’alguns d’ells. Alguns no volen follar, només que els escoltes i tindre un poc d’intimitat.
La gent té una fam immensa d’amor i d’intimitat. I més ara, que les xarxes socials i episodis com la pandèmia del coronavirus ens han aïllat i tots vivim com dins d’una bombolla. Tocar-se, besar-se o fer l’amor, però també parlar i compartir confidències cara a cara representen una necessitat que no s’aturarà mai. Els diners, en eixe context, només són una anècdota. Són necessaris perquè tot funciona amb diners, i ja està. Em pense que en diuen capitalisme…
En el llibre fas referència als autors valencians que et van fer llegir en segon de Batxillerat: Estellés, Rodoreda, Fuster… Ets una bona lectora?
Duc una vida que em deixa poc de temps per a llegir, per desgràcia. Però les lectures de classe no fallen. Segon de Batxillerat em va pillar en l’any de la pandèmia, i vam estar un trimestre sense anar a l’institut, fent classes telemàtiques. Sí que és veritat que em van impactar les lectures de valencià d’aquell any (vaig traure un 10 en l’assignatura i en l’examen corresponent de Selectivitat, per cert, sempre he sigut una estudiant aplicada), sobretot La plaça del diamant. I Estellés, és clar. Els poemes del Llibre de meravelles són impactants, encara en sé alguns fragments de memòria. En canvi, el Diccionari per a ociosos de Fuster em va semblar molt àrid, gens atractiu. Es nota que l’autor follava poc quan el va escriure!
També fas referència, al teu llibre, a La Regina de la pobla de les fembres pecadrius, de Ferran Cremades. És un llibre molt oblidat.
Doncs no ho entenc, a mi em va semblar boníssim. Me’n van parlar a la facultat i de seguida vaig anar a buscar-lo a la biblioteca. No conta res extraordinari, també t’ho dic: resulta que a la València del segle XV (el Segle d’Or, en tots els sentits) hi havia un barri sencer per a les putes. Era famós en tot Europa, es veu. Ara és tot més clandestí, perquè som uns hipòcrites.
Un dels episodis del teu llibre és quan t’enamores d’un professor teu de l’institut. Creus que la relació alumne/professor té sempre o pot tindre connotacions eròtiques?
Totalment. En el meu cas va ser així, almenys. I en conec uns altres casos. Si saberes la quantitat d’alumnes dels dos sexes que es toquen pensant en algun o alguna dels seus professors! I al revés també, t’ho assegure. La relació alumna-professor, i parle per la meua experiència, és d’un alt voltatge eròtic. El que passa és que hi ha el tema de la majoria d’edat i tot això. Si no, l’institut seria una bacanal contínua.
El que jo tenia clar quan feia batxillerat és que no m’agradaven gens els xics de la meua edat (i segueixen sense agradar-me). Em semblaven immadurs, desmanotats i superficials. A mi sempre m’han atret els hòmens majors, per això dic al llibre que soc sapiosexual. Mira com serà la cosa de descarada que el meu primer orgasme me’l va provocar un home de 72 anys. Ho narre al llibre i t’assegure que és un capítol que no està gens exagerat.
No tots els hòmens saben com provocar un orgasme a una dona. La majoria no en tenen ni idea. Per això la parella ideal és una on la diferència d’edat siga acusada i permeta que el membre més experimentat (siga home o dona) instruïsca l’altre.
Ens contes que el llibre que et va impactar més a la teua adolescència i et va decidir a entrar en el món de l’amor venal va ser Onze minuts, de Paulo Coelho.
La lectura d’Onze minuts em va decidir a convertir-me en el que soc. Va ser un llibre iniciàtic per a mi. I després van vindre molts altres llibres, o pel·lícules com Memòries d’una geisha. Soc una fan absoluta de la cultura japonesa, crec que la seua concepció de l’erotisme no té res a veure amb l’occidental. També recorde una altra pel·li japonesa, L’últim samurai, que em va trasbalsar. L’escena de màxima intensitat sensual és quan Taka ajuda el protagonista (Tom Cruise) a posar-se el vestit del seu marit mort. En un moment donat, es besen de manera suavíssima i ja està. Això és l’erotisme japonès, crec que els europeus n’hem d’aprendre molt.
La ciutat de València té un protagonisme claríssim al teu llibre. En fas un gran elogi, com una oda.
València m’encanta. És una ciutat molt liberal, i els valencians sempre han tingut clar que “Dels pecats del piu, Déu se’n riu” (i encara “Els pecats de la xona, la mare de Déu els perdona”). És un paradís, un oasi moral. És una ciutat on es viu molt bé perquè la gent té claríssimes les prioritats en la vida: menjar i beure bé, fer una xarrada amb els amics, poder fotre un bon polvo…
Un dels episodis del llibre és quan entres en un bordell d’alt nivell de la ciutat, després que un client de Barcelona haja intentat extorquir-te de males maneres. L’anomenes la casa Regina Noble.
Clar, li he canviat el nom, però s’hi podria reconéixer una casa de putes d’alt estànding de la ciutat. No estic especialment orgullosa de l’episodi de la Regina Noble. Allí em vaig sentir, per primera vegada, una prostituta. Preferisc anar per lliure i ser només una sugar baby. A Eric, el primer home amb qui vaig mantindre una relació fora de l’ofici, el vaig conèixer allí i el vaig estimar, però, en el fons, no crec que n’estiguera realment enamorada, almenys no d’una manera intensa i prolongada. Sé el que és el sexe i com fruir-lo, però l’amor…
La protagonista del teu llibre es diu Valèria, és aquest el nom que li dius als teus clients?
És un de tants. El vaig escollir sols perquè m’agradava. En una altra entrevista em varen preguntar si ho havia triat en homenatge a Valérie Tasso, que va ser escort i va publicar Diario de una nimfòmana. La veritat és que no. El vaig escollir un poc aleatòriament per tal que no tinguera cap relació amb mi mateixa. Amb l’únic que em sent identificada amb Valérie és amb això de la nimfomania del títol: jo m’ho passe molt bé amb el sexe!
Quins plans tens per al futur?
No ho sé. De moment acabar la carrera. I després potser anar-me’n a viure a l’estranger, aprofitant tots els contactes que he fet aquests anys. Això sí, no puc resistir viure lluny de València, és clar!
Quan tens pensat que ja podràs revelar la teua veritable identitat?
Tampoc ho he pensat, tal volta quan ja siga gran i no m’importe ja res, com a Brigitte Bardot.
