L’esperàvem a dinar a Ca Maria, pressentíem que arribava.
Li sents la veu, va comentar el senyor retor de Barx, i deixava la frase naufragar, en punts suspensius, sense acabar-la.
Esperant la paella o l’arròs al forn o el putxero, d’aquell dia, el mestre Salvador, de Tavernes, el mestre Ferrando, de Benifairó, i jo mateix ho enteníem. Llavors Marifé, per algun motiu, no devia ser present a taula. El bon senyor retor no hauria fet el comentari.
De figura fràgil, només la veu li feia un efecte de presència física important. Només la seua veu anunciava la voluntat que li sabíem, o acabaríem sabent-li. Una veu a la mesura del seu optimisme realista, o del seu realisme optimista. Que és com trobe que es pot classificar l’home singular que va ser Josep Piera, si s’hi val a suggerir tota una persona en tan poques paraules.
Vull dir que aplicava a la vida un lirisme molt productiu, gens usual, com si diguérem una imaginació rica i refrenada, tot alhora, per les condicions ambientals, poc generoses. En un món on és tan fàcil fer-se classificar, successivament i tot, com a resignat o com a bufanúvols, això ja és una sort.
Era també, com a home imaginatiu, un heterodox. No sempre deia la frase més convenient, la que el públic –més ampli o més restringit– li hauria agraït més de sentir. Formava part del seu magnetisme, i ja sabeu que els imants poden atraure o repel·lir. Supose que, quan era més jove era, encara més declaradament, dels que no la pensen que no la diuen. En tinc un record recent, una mostra claríssima, d’això.
Era al Centre Octubre. No deu fer molt més d’un parell d’anys. Si la memòria no em falla, presentaven la segona part d’Els fantàstics 70.
Vull fer un parèntesi llarg, i intencionat: Diria que Josep venia de superar un temps de sequera editorial. Per sort, el volum d’Els fantàstics 70, seguit de la segona part i precedit per la Poesia Completa, també d’El Magnànim, havien rectificat el panorama.
Celebràvem, doncs, l’aparició del seu darrer llibre. En un determinat moment, Josep Piera improvisava –poques vegades en la vida devia fer cap discurs escrit, si en va fer algun– perquè, no sé com, algú havia tret a conversa l’educació sexual.
“Educació sexual? –va dir ell estranyat, amb aquella veu potent seua–. Més educació sexual?”
Potser hi va afegir encara un “Encara més?”, allargant la interrogació retòrica. I ho va acabar dient:
“Si jo reivindique el pecat!”
Recordant-me’n he trobat la manera de quasi riure, aquets darrers dies. Però tornant ara al temps primer, al que fa més de 40 anys, des de l’altre dia, que va morir, em ve també sovint un record d’aquell temps antic. Parle de quan ens vam conèixer, a l’escola de Barx, el curs 1981-82. Mireu si en fa, de temps…
Hi havia hagut un grapat d’escoles a la Safor que, per primera vegada, feien servir el valencià com a llengua d’ensenyament. Allò era també resultat del seu optimisme realista. I també dels esforços de moltes altres persones, no cal dir, però que, sense ell, sense el manifasser lúcid, entusiasta i realista que va ser, no hauria sigut possible.
No es pot dir en paraules, ara mateix, com semblava d’inimaginable, allò: Una escola en valencià, tu. I ell havia anat amunt i avall, havia convençut, ho havia demostrat possible. Imaginant, calculant i arromangant-se. I resistint les conseqüències.
El record que dic va associat a Sanchis Guarner. Havia faltat pocs dies abans, el desembre del 81. Jo devia fer un comentari, no sé quin, sens dubte d’efecte massa depressiu per al seu gust; això segur, perquè va reaccionar contrastant-me. Em va suggerir que m’ho mirara d’una altra manera. No puc recordar les paraules exactes –ens estimàvem el senyor Manuel Sanchis Guarner–, volia dir que així es formen les cultures, amb biografies que acaben, amb noms i obres que van passant a la memòria, al patrimoni dels pobles.
Per tant, deixant de banda la pietat i la tristor, tan improductives ara, valorarem una vida plena, més que raonablement feliç.
Com Manuel Sanchis Guarner, així Josep Piera, un entre tants, entre mots altres.
Pensem que ben mirat, a vida viscuda, la mort ja ha fet tard.
Honorem el seu nom, i llegim la seua obra.
