Jordi Joan i Santacília, un dels principals científics europeus del segle XVIII, no es pot dir que no siga reivindicat per les institucions de l’estat espanyol. Fins i tot van arribar a estampar-lo en els bitllets de 10.000 de les antigues pessetes –això sí, sempre sota el nom de Jorge Juan- i no és per a menys. Els seues serveis a la cort de tres monarques borbònics i la seua gesta científica són impagables, però en el seu moment no va evitar-se els problemes de la gran majoria de científics al Regne d’Espanya: investigacions i menysteniment de les seues aportacions.
Nascut el 1713 a Novelda o Monfort –la dada encara és motiu d’agres disputes a aquestes poblacions- al si d’una família noble, malgrat ser el major de tres germans, als 12 anys ingressà a l’Ordre de Malta, institució que arribà al grau de comanador, amb obligació de celibat. Aquest destí, estrany en un hereu, potser s’explicaria pel fet de tenir germans majors de matrimonis anteriors, tant de pare com de mare, però el cas és que el seu germà menut, Bernat, acabaria heretant el senyoriu de la família Santacília a les Asprelles, que li pertocava per part de mare.
Als 16 anys és enviat a estudiar a l’Escola Naval Militar a Cadis, on excel·leix com a gran estudiant, sobretot en matemàtiques –els seus companys el van batejar amb el malnom d’Euclides- fins a tal punt que quan Lluís XV de França li demana al seu cosí, Felip V, permís perquè una expedició científica francesa viatjara fins al Perú, el monarca espanyol designara un xic de tan sols 19 anys per acompanyar l’expedició. Bé, no anava sol, sinó que l’acompanyava Antonio de Ulloa, que llavors tenia… 16 anys! Ambdós era allò que sempre es diu dels «millors homes» que tenia el rei.
Aquesta expedició, que va allargar-se una dècada, va ser la que va permetre al nostre protagonista passar a la posteritat, ja que va servir per mesurar l’arc del meridià i obtenir, per tant, la mida exacta d’un grau de l’esfera terrestre.
Les tasques de Joan i Ulloa en l’expedició, però, no es limitaven soles als càlculs geodèsics, sinó que havien d’aixecar plànols, descriure ports i fortificacions, millorar els sistemes defensius, fer anàlisis de costums, estudis de botànica i mineralogia i, fins i tot, elaborar un informe secret sobre la situació política i social dels virregnats i fer de policies dels acadèmics francesos, ja que els espanyols no es fiaven de les dades que pogueren obtenir els seus aliats francesos.
A banda de les aportacions geogràfiques, l’aportació més interessant del viatge va ser precisament l’informe, titulat de forma gens equívoca (ni resumida): «Noticias secretas de América sobre el estado naval, militar, y político de los reinos de Perú y provincias de Quito, costas de Nueva Granada y Chile. Gobierno y régimen particular de los pueblos de indios. Cruel opresión y extorsión de sus corregidores y curas: abusos escandalosos introducidos entre estos habitantes por los misioneros. Causas de su origen y motivos de su continuación por espacio de tres siglos».
Malgrat que en un inici sols se’n van fer sis còpies per als ministres del govern de Felip V, al final s’acabaria filtrant i es publicaria a Londres el 1826 de la mà dels independentistes americans, ja que allí, no soles es descrivia la desídia i abusos de les autoritats, la relaxació de la vida militar, el contraban, els fraus, la vida dissipada dels religiosos i l’explotació dels indígenes, sinó que també es demostrava que la monarquia borbònica coneixia els problemes i era incapaç de resoldre’ls. Llegenda Negra en vena i –segons el mateix títol- «continuada por espacio de tres siglos».
El «savi espanyol»… perseguit
Els èxits científics de l’expedició donarien al jove Joan un gran prestigi a Europa. Visitaria París, coneixeria els principals científics de l’època i seria admès a l’Académie Royale des Sciencies. A França l’anomenen el «savi espanyol». Fruit d’aquests descobriments seria el llibre «Observaciones astronómicas y físicas, hechas de orden de S.M. en los reinos del Perú», que tindria una gran difusió per Europa, però que a l’estat espanyol li suposaria greus problemes. Malgrat haver passat més d’un segle del famós «Eppur si muove» de Galileu i set anys que el mateix Papa Benet XIV havia acceptat l’heliocentrisme, la inquisició espanyola no estava tan avançada. Al final, gràcies als seus contactes al més alt nivell del govern –era l’home de confiança del primer ministre, Marqués d’Ensenada, d’infausta memòria per l’intent de genocidi al poble gitano- i la col·laboració del gran intel·lectual valencià Gregori Maians, Joan va aconseguir negociar la publicació del llibre a canvi d’acceptar escriure que la Terra donava voltes al Sol només a manera d’hipòtesi.
Espia i, de nou, menystingut
El Marqués d’Ensenada va provar de nou la confiança que li tenia al nostre protagonista enviant-lo a una nova missió encara més rocambolesca. Sota la identitat falsa de Mr. Josues, Joan, que llavors tenia 36 anys, és enviat a Anglaterra per tal d’espiar i copiar la indústria naval d’aquell país.
Durant un any i mig roman a la pèrfida Albió anotant tot el que pot sobre construcció de vaixells, i de fet, sobre construcció de qualsevol cosa: draps, lacre, matrius d’impremta, màquines per a netejar ports, armaments, instruments de cirurgia, blanqueig de la cera, bomba de vapor per a traure aigua… Fins i tot aconsegueix convèncer una cinquantena de tècnics navals perquè es traslladen a la Península amb les seues famílies per contribuir a desenvolupar la indústria naval espanyola. Finalment, descobert, ha de fugir de l’illa disfressat de mariner, en una rocambolesca història.
El rei –llavors Ferran VI- el posa al capdavant del pla per a renovar la flota espanyola. El nostre protagonista contracta tècnics, implanta nous mètodes industrials, reforma drassanes i, fins i tot, redacta els plans d’estudis de l’Escola Naval Militar.
El pla va vent en popa –mai millor dit- i s’arriben a botar 65 vaixells dels més moderns de l’època, però… finalment, Espanya torna a fer d’Espanya, en allò que té relació amb els avenços científics. El 1754 el Marqués d’Ensenada és destituït i desterrat i el pla dirigit per Joan és cancel·lat. S’eliminen tots els avenços aconseguits i es torna als mètodes de fabricació naval francesos, en una situació similar a la que va patir un altre protagonista de la sèrie, el sogorbí Julio Cervera. El resultat de la decisió es veuria a la famosa batalla de Trafalgar, mig segle després.
Darrers anys
Després d’aquest capítol, la seua tasca seria sobretot científica, publicant diversos assaigs sobre construcció naval –que per primera volta incloïen les matemàtiques per als càlculs- i fundaria l’Assemblea Amistosa Literària, embrió d’una futura Acadèmia de Ciències. No va tornar al govern fins al regnat de Carles III, que li encarregaria una missió diplomàtica al Marroc i, quan ja era prou major, la direcció del Reial Seminari de Nobles, l’escola de l’elit administrativa de Madrid.
Finalment, moria als 60 a Madrid, el 21 de juny del 1773. Soterrat a Cadis, a la seua làpida va deixar posat: «Exc. D.D. Georgius Iuan et Santacilia / Noveldæ apud valentinos natus». O siga, novelder (amb perdó dels montfortins), nascut valencià.
