Només a la ciutat de València es van construir prop de 300 refugis antiaeris durant la Guerra Civil per a protegir la població civil i el personal militar dels bombardejos de l’aviació italiana i nazi. Alguns d’ells no han sobreviscut al pas del temps. Uns altres han sigut restaurats i oberts al públic, com el de l’Ajuntament de València, i d’altres encara estan pendents de ser recuperats. És el cas de l’emblemàtic refugi de la seu actual de les Corts Valencianes, que va allotjar fa 80 anys la Presidència del govern de la II República.
Al Palau de Benicarló, seu de la Presidència del Govern de la República entre novembre de 1936 i octubre de 1937, es conserva quasi intacte el refugi antiaeri dels presidents Largo Caballero i Juan Negrín, així com part de la maquinària estatal desplaçada a València pocs mesos després que es produïra el colp d’Estat. Un espai històric que la Presidència de les Corts vol recuperar i valorar com a patrimoni històric.
El refugi, qualificat de tipus governamental, ubicat al soterrani de les Corts Valencianes i desconegut pel gran públic era, segons relata l’investigador José María Azkàrraga, “una antiga bodega que va ser adaptada com a refugi només arribar a València el govern de la República”, que fugia del setge de les tropes franquistes a Madrid.
Es tracta d’un refugi de dimensions reduïdes, “amb dues entrades, com és habitual en aquests casos, on no cabrien més enllà de 50 persones”, afirma l’arquitecte i historiador Francisco Taberner. Es calcula que va ser reconvertit en els primers mesos d’estada del nou govern.
Tot i que en l’actualitat serveix de magatzem del parlament valencià, amb prestatgeries repletes de llibres i paperassa, l’espai conserva a la vista la major part dels elements que caracteritzen aquest tipus de búnquers subterranis. Per una rampa estreta s’accedeix a la sala principal que “abans de la reforma era diàfana, però es va dividir en dos construint un mur en mig per a donar més resistència al sostre en cas de bombardeig”, afirma Azkàrraga.
A l’entrada i excavat en la paret s’ubica el mesurador d’oxigen, un espai diminut que feia de gàbia i on es posava un pardalet. Observant el seu estat se sabia si faltava oxigen o no. Segons Taberner, “es tracta d’un antic sistema que s’usava a les mines i que alertava tant de la falta d’oxigen com de la presència d’elements verinosos en l’aire”.
Les restes del búnquer
El sistema de ventilació, amb les corresponents escotilles, “tenia una bomba extractora per a l’entrada i l’eixida d’aire i estava dotat d’un grup electrogen que li donava autonomia en cas de talls del subministrament elèctric, cosa freqüent en l’època”, segons Taberner. Les eixides verticals de ventilació “donen a l’actual plaça de San Llorenç i al carrer de la Unió i es poden observar a simple vista”, explica Azkàrraga.
Aquest tipus d’arquitectura defensiva governamental va ser obra de la Junta de Defensa Antiaèria en un primer moment. Poc després, va assumir la responsabilitat la Junta de Defensa Passiva, un organisme que tenia com a missió la protecció física de persones i béns i la instrucció de la població perquè sabera protegir-se dels atacs aeris. Segons Taberner, “en el cas de València, es va crear una forma innovadora de protecció contra els impactes dels bombardejos amb formigó armat, amb el qual es creaven grans sales amb voltes o bé protegides per lloses de formigó”. Es calcula que la ciutat va patir durant la guerra 440 bombardejos per part dels avions italians Savoia S79 i S81, que s’enlairaven des de la base militar Sa nostra Roqueta, a Palma, així com dels hidroavions nazis He59.
Durant els 11 mesos que va durar la capitalitat, València es va transformar de d’alt a baix. El cosmopolitisme inusitat amb l’arribada de polítics, corresponsals de guerra o intel·lectuals contrastava amb l’arribada massiva de refugiats d’altres ciutats, les cartilles de racionament o les cues per a comprar el pa. I, al temps que s’intensificaven els bombardejos aeris i marítims –els Poblats Marítims van ser fortament castigats–, es va accelerar la construcció de refugis, prop de 300 només a València. Alguns eren de nova construcció; altres, en canvi, es van fer aprofitant soterranis ja existents per a adaptar-los a les perilloses circumstàncies del moment, com és el cas del refugi del Palau de Benicarló.
