Aquesta setmana hem celebrat Sant Joan. Una jornada ben arrelada al nostre territori amb significats diversos: fogueres, festes, rituals i memòria col·lectiva. Alguns l’hem viscuda treballant, altres festejant, i molts des de casa, mirant com creixen els nostres fills. Totes són formes vàlides de passar una festivitat que, per a molts, representa també la diada nacional dels Països Catalans. En el meu cas, recorde el migdia del passat dimarts, quan una de les meues criatures, amb la mirada encuriosida, em va dir per quarta vegada:
-Estic avorrida… què fas, mamà?
-Pensava que, fa molts anys, un dia com hui s’elegia el procurador dels miserables.
-Qui era? Què feia? Era bo? Era amic de la reina Maria?
Preguntes senzilles, però poderoses. Són una oportunitat per conéixer i transmetre el país. Sobretot als qui estimem, i especialment als qui venen darrere, com la forma de lluita més legítima contra una història que ha estat negada a tantes generacions de valencians —però que ja no calla.
Així que, en el nostre procés de recuperar la consciència sobre el passat institucional de la València foral, ens detenim avui en el càrrec de procurador dels miserables. Aquest ofici, creat el 1338, servia per assistir les persones pobres retingudes a la presó comuna, i era renovat cada any la vespra de Sant Joan, festivitat del 24 de juny en què el nou procurador jurava el càrrec i accedia a l’escó.
Però comencen des del principi. Ens situem a la primera meitat del segle XIV, en una conjuntura de caresties, fams, pesta i manca de mà d’obra a la ciutat i al regne de València. En aquest context, l’estructura institucional urbana es desenvolupà amb un entramat administratiu assistencial que combinava accions repressives contra l’ociositat i la mendicitat, regulació dels salaris i mesures de caritat pública per ajudar els qui no tenien res per sobreviure.
L’any 1336 es crearen els primers càrrecs assistencials de caràcter públic, com era eren els tutors d’orfes, encarregats de vigilar els menors que vagaven pels carrers. A partir dels set anys, se’ls procurava un contracte d’afermament o aprenentatge. Dos anys després, els jurats —l’executiu ciutadà— elegiren i assignaren un salari a un ciutadà perquè vetlara per la manutenció dels presos pobres. Així naixia el procurador dels miserables: un càrrec destinat a assistir les persones considerades dignes de caritat a la presó per la seua situació d’extrema pobresa.
El càrrec s’institucionalitzaria el 16 de maig del 1343 en el Consell General de València, que ratificà un privilegi concedit per Pere el Cerimoniós. Aquest regulava les funcions específiques del procurador: garantir assistència legal i vetllar per l’alimentació dels presos pobres.
El procurador tenia l’obligació diària de visitar els reclusos miserables, informar-los dels seus drets, assessorar-los i facilitar-los escriptures, o documents oficials, de forma gratuïta. En la pràctica, sabem que la comunicació habitual entre el procurador i els presos es feia a través d’una finestra enreixada, construïda expressament a la paret de la cort a la presó comuna. Una finestra cap a un món cada vegada més burocratitzat, que servia als presos per reclamar al procurador sovint que instara els tribunals a agilitzar els tràmits, ja que la lentitud del sistema els obligava a romandre retinguts.
Pel que fa a la manutenció, a inicis del segle XV el procurador havia d’assegurar que cada pres rebera un mínim vital de vint-i-quatre unces diàries de pa —uns 680 grams. L’objectiu era que ningú morira abans de ser jutjat. Per finançar-ho, el govern valencià creà una almoina oficial destinada exclusivament al manteniment dels presos miserables.
Ara bé, no tots els presos podien acollir-se a aquest dret. En quedaven exclosos els empressonats en qualitat d’aprenents, domèstics, bracers o grumets al servei d’un senyor, mestre o pescador. En aquests casos, eren aquests darrers els qui havien encarregar-se del seu manteniment. Si no ho feien, el pres era posat en llibertat. La mesura pretenia evitar que els “empresaris” d’aleshores utilitzaren la presó com a mecanisme per estalviar-se el sou, trencar contractes o evitar fugues de mà d’obra.
L’accés a l’ofici, en un principi, es feia per sorteig entre els consellers de parròquia, tot i que les corporacions d’ofici van intentar, sense èxit, participar en el procés. A partir de finals del Tres-cents, però, es va establir com a requisit ser notari. Professió que permetia que el mateix procurador redactara i autenticara la documentació generada, amb valor legal i sense necessitat de tercers. Des de llavors, l’ofici esdevingué preat dins el notariat valencià.
Amb tot, el procurador dels miserables ens recorda que hi hagué un temps en què l’ètica i el servei públic anaven de la mà. Aquell sistema, tot i les seues limitacions, reconeixia la pobresa com una qüestió de desigualtat social, no com un fracàs personal. I és ací on el contrast amb el present esdevé feridor. Hui, els drets de qui pateix sovint són convertits en moneda política o, pitjor encara, es fa com si no existiren. La nostra sensibilitat col·lectiva s’indigna davant la misèria moral de qui, després de la mort de més de dos-cents valencians el passat 29 d’octubre, continua aferrat al càrrec sense cap repressalia judicial. Fa segles, València tenia un càrrec públic per defensar els miserables, aquells que eren dignes de ser ajudats. Avui, a la València del 2025 sembla més present la figura del miserable de cor, expressió d’Isabel de Villena, per a referir-se a aquell qui mereix el menyspreu pel seu ínfim valor humà. El contrast és dolorós, però cal recuperar la dignitat institucional i, estem a temps de recuperar-la.
Bibliografia
Rafael Narbona Vizcaino: “Las leyes de pobres en la metrópolis.Mendigos, miserables, trabajadores en Valencia, 1306-1462”, Clio &Crimen, no. 9 (2012), pp. 165-284.
Vicent Pons Alós, “Los archivos de la caridad. Los pobres en la Valencia medieval a través de las señales de la almoina de Pere Garro”, Specula: Revista de Humanidades y Espiritualidad, ISSN 2697-2484, no. 13 (2025), p. 149-169.
