En ple juliol, hi ha qui ens voldria adormides, desmobilitzades, resignades a creure que l’aprofitament personal és inseparable del poder públic, ahir com avui, arreu del món. Però si mirem enrere, què en pensaria un valencià del segle XV si sabera que avui els polítics cobren salaris, en alguns casos pensions més enllà del seu càrrec, i que alguns fins i tot són aforats? Me l’imagine, bocabadat, acusant-nos d’haver perdut el seny. I encara s’esgarraria més si li contàrem que, des del Decret de Nova Planta, el govern valencià està crònicament infrafinançat i sobirament desarmat. Per això, cal recordar que sí, hi ha hagut temps i llocs on la responsabilitat política estava vigent. A València, l’any 1435, un alt càrrec va haver de dimitir: Manuel de Palomar, racional de la ciutat, apartat per corrupció en el primer cas documentat a la capital valenciana.
Eren altres temps. Al regne de València, com a la resta d’estats de la Corona d’Aragó, aquell qui desenvolupava magistratures públiques rebia un pagament simbòlic. El reconeixement, però, els venia, per una altra banda: se’ls proporcionaven vestidures distintives que els identificaven a ulls dels conciutadans, no passant desapercebuts per una via pública, la qual els recordava actuar amb conseqüència.
La remuneració pel càrrec no omplia la butxaca, ni tan sols durant l’any d’exercici. I, cal considerar, a més, que per accedir a oficis de funció financera, calia aportar avals amb béns propis o de tercers. Una mala gestió es resolia accedint al patrimoni personal. Així i tot, tots teniem interés en participar-hi del govern, ja que era ben conegut que gestionar la vida pública donava un poder immens. Anualment els jurats, el consell general o els clavaris decidien què es pagava, a qui es contractava, quins impostos es creaven, com es cobraven i quan s’emetia deute públic i en quines condicions. A més, la fama de persona hàbil, suficient i resolutiva et podia servir per a incorporar-te a l’administració reial. Aquestes oportunitats de benefici ja es consideraven una retribució més que suficient.
Així les coses, com explicàvem en un article anterior sobre magistratures, al capdavant de la claveria, o hisenda urbana, hi havia un clavari comú, que gestionava les entrades i eixides de la universitat —és a dir, del municipi. Des de la segona meitat del segle XIV, a la capital valenciana, aquest clavari comú quedava sotmés al racional, màxim responsable de les finances urbanes i encarregat de supervisar els registres financers, revisant minuciosament la comptabilitat en una clavaria que devia tancar comptes anualment.
La figura del racional sintetitzava dues institucions ben arrelades: els oïdors de comptes i els inquisidors contra oficials. Els primers es reunien per escoltar els comptes, pronunciats en veu alta i clara pel clavari, ratificar-ne el quadrament i donar el vistiplau al tancament de la clavaria. Mentre que els inquisidors contra els oficials interrogaven, investigaven i denunciaven sobre els dubtes i els malencerts d’una gestió, que podia fer perillar la credibilitat i la solvència d’un sistema financer urbà, on les despeses determinaven els ingressos a través, especialment, del crèdit.
En aquest marc, a les altures de 1428, el racional de la ciutat era Manuel de Palomar, germà de l’advocat Gabriel de Palomar, líder d’una de les faccions en què s’havia escindit el bàndol o partit dels Centelles, que havien donat suport als Trastàmara en el Compromís de Casp de 1412. Aquesta nova facció governava València des de 1424, compartint responsabilitats amb membres d’una altra facció nascuda de la mateixa escissió i liderada pel batle general Joan Mercader.
Foren anys d’intenses reformes financeres en la ciutat, de tarannà proteccionista, que donaren peu al primer gran escàndol de corrupció a València. D’aquest coneixem com, mesos abans, el rei Alfons el Magnànim advertia a l’advocat de la ciutat i lider polític que governava el consistori que s’encarregara del «mal regiment que en Manuel Palomar, son frare, fahia en l’offici de racional».
La sospita de malversació del racional, juntament amb l’immobilisme del seu germà, era per a la societat política d’aleshores una evidència reveladora, inclòs per als que compartien bàndol. Al cap i a la fi, sense fissures, els jurats i el consell valencià van sol·licitar entre altres coses a Alfons el Magnànim si podien reduir el salari i el nombre d’oficials «superflus» del consistori; i si els atorgava competència per a excloure de l’accés als càrrecs públics a aquells «qui indegudament haja preses o detenga peccúnies algunes de la ciutat» fins que retornaren aquelles; o bé si els dotze oficials del quitament —comissió que decidia si es podia o no emetre deute públic i pagar els crèdits— tenia poder per a demanar i examinar comptes de qualsevol oficial urbà.
Per tant, davant el primer cas de corrupció, el govern valencià reaccionà amb la petició d’introduir mecanismes de control al mateix del racional. Mentrestant, el sobirà va manar investigar si aquelles informacions que estava rebent eren vertaderes o infundades, perquè en cas de certesa s’excloguera dels càrrecs el Palomar. A iniciativa de les elits governants, liderades per Gabriel de Palomar, i d’acord amb la voluntat règia, el 29 d’abril de 1435 Manuel de Palomar era forçat a renunciar a l’ofici.
Al Llibre de Memòries de la ciutat i del regne queda enregistrat, per a la posteritat que “los Palomar perderen lo regiment”. Una referència escrita que dona testimoni i continua pesant, sis segles després, sobre la memòria d’aquella nissaga que va governar la València del segle d’or. Pot semblar una anècdota llunyana, però en la vitrina de la deshonra institucional vivim un temps en què, al costat dels Palomar, potser ja s’hi està escrivint el cognom Mazón —que manté el càrrec amb una impunitat descoratjadora, amb salari i pensió. El temps sol posar les coses al seu lloc, i potser l’edat mitjana no és tan fosca si ens recorda que hi ha altres maneres de governar-se.
Bibliografia
Garcia Marsilla, Juan Vicente Vivir a crédito en la Valencia medieval: de los orígenes des sistema censal al endeudamiento del municipio, València, Universitat de València, 2002.
Rafael Narbona Vizcaíno, Rafael, “Alfonso el Magnánimo, Valencia y el oficio de racional”, en La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonso II el Magnanimo: i modelli politico-istituzionali, la circolazione degli uomini, delle idee, delle merci, gli influssi sulla società e sul costume, Vol. 1, 2001, ISBN 88-87111-22-7, p. 593-617
Bernabeu Borja, Sandra, La ciutat i el rei. Govern, societat i elits valencianes (1416-1479) , Valencià, Tesi doctoral, Universitat de València, 2018.
