En aquesta sèrie hem desmuntat o matisat alguns dels clàssics mites sobre «primeres coses del món que van fer valencians», com el primer manicomi o les primeres emissions de ràdio, però en aquest cas, potser sí que podríem parlar d’una «primera cosa» que va fer un valencià, almenys que estiga documentada, i no és altra que haver caçat vampirs. Però la història és prou llarga i millor comencem pel principi.
No hi ha gaires dades sobre el nostre protagonista de hui. De Joan Gil de Cabrera i Perellós no sabem ni l’any, ni el lloc exacte de naixement ni els antecedents familiars. La primera dada, que descobreix en una investigació el periodista especialitzat en fets paranormals Javier Arriés, és que el 1706 era capità del Regiment d’Infanteria núm. 10, anomenat també Regiment de la Diputació del Regne de València, en plena Guerra de Successió. Després de participar en algunes batalles s’integra en el Regiment d’Infanteria núm. 1 o d’Ahumada –pel nom del seu coronel, Juan Fernández d’Ahumada i Cárdenas, Comte d’Ahumada- amb el rang de capità de granaders, el cos d’elit del regiment i per al qual s’hi reservaven els reclutes més alts i forts.
El juliol 1713 va ser un dels 2500 oficials i soldats austriacistes –majoritàriament catalans, valencians i aragonesos- que s’embarcarien rumb a Itàlia en compliment del Tractat d’Evacuació de Tropes signat després del Tractat d’Utrecht i que deixaria els catalans sols en la seua resistència als Borbons.
Però l’arribada a Àustria no va suposar la fi de la guerra per a Cabrera. El 1716 s’inicia la Tercera Guerra austro-turca, en la que els exiliats de l’antiga Corona d’Aragó es converteixen en militars molt experimentats i preparats i juguen un rol important.
El Regiment d’Ahumada és enviat a la frontera amb Hongria, llavors sota domini otomà, i participa de forma destacada a la batalla de Petrovaradin –amb victòria austríaca- i depsrés en la conquesta de Timisoara, fortalesa situada a la regió de Transsilvània. mateix any. A l’agost de 1717 participarà al setge de Belgrad.
La guerra acaba el 1718 amb la signatura del tractat de pau de Passarowitz, pel qual Àustria conquereix el nord de Sèrbia, el Banat de Timisoara i la Xicoteta Valàquia. El 1719 va ser nomenat Comte de Cabrera per l’emperador Carles VI d’Àustria, un títol que no va mantenir ningú, pel que es podria pensar que el nostre protagonista no va tindre descendència.
Terra de vampirs
És probablement després de la fi de la guerra quan el nostre protagonista ha de viure un dels episodis més estranys i sinistres de la seua agitada vida. No hi ha registres oficials i, per tant, no se sap la data ni la localització exacta de l’incident. La font és el tractat Dissertation sud els revenants ne corps, els excommunies, els oupirs ou vampires, brucolaques, que el religiós francès Dom Calmet va publicar el 1751, uns trenta anys després de la probable successió dels fets.
Primer de tot, cal dir que en l’època la creença en fets sobrenaturals eren molt habituals a Europa, acceptades fins i tot per les autoritats civils i religioses. No cal ni mencionar que al continent van executar-se desenes de milers de dones acusades de buixeria, i això sense comptar altres històries com els homes llops, bèsties màgiques o els mateixos vampirs, més específicament dels Balcans i el sud-est europeu. L’obra de Calmet, però, va ser important perquè és el document més antic que es conserva que faça referències als vampirs i ha estat clau a l’hora de fixar la imatge moderna que tenim d’aquests éssers.
En el seu llibre, es refereix a un curiós episodi que comença amb la carta d’un soldat destinat a la recent conquerida frontera hongaresa –i que una investigació posterior proposa situar a la zona d’Oltènia al sud-oest de l’actual Romania- que explica que trobant-se en una casa del poble va arribar un desconegut que va asseure’s a la taula per terror dels habitants de la casa. Quan va haver marxat, va preguntar el motiu d’aquella por i li van respondre que qui havia aparegut era el pare del propietari de la casa, mort deu anys abans. El seu fill, moriria l’endemà.
La carta del soldat va provocar que el govern austríac enviara una expedició a investigar els fets, comandada pel capità d’infanteria Comte de Cabrera, qui va desplaçar-se a la regió acompanyat d’altres oficials, un cirurgià i un auditor.
Arribat al poble el van conduir fins a la tomba del presumpte vampir i quan la van exhumar s’hi van trobar un cos fresc i amb sang líquida, res a veure amb l’esquelet que hauria de ser després de deu anys soterrat. La decisió de Cabrera va ser tallar-li el cap i tornar-lo a soterrar.
L’aventura, però, no va acabar ací. Segons el relat de Dom Calmet, Cabrera va haver de lidiar amb dos casos similars. El d’un home mort feia més de trenta anys, que havia tornat a casa en tres ocasions a l’hora del menjar i xuclant la sang del coll del seu germà d’un dels seus i d’un criat respectivament, matant-los a l’instant. Quan van desenterrar el cos van trobar-lo com el primer, sense cap símptoma de descomposició i amb la sang fluida com la tindria un viu. Aquesta volta, la solució va ser travessar-li el cap amb un gran clau i de nou tornar-lo a la tomba.
El tercer cas va ser un altre home, aquesta volta mort feia setze anys i havia xuclat la sang a dos dels seus fills, causant-los la mort. En aquesta ocasió, el capità va fer cremar el cos. No hi ha explicacions de perquè canviava la fórmula en cada cas, potser Cabrera provava el mètode més eficaç. Potser feia cas als consells de la gent dels pobles i seguia les seues tradicions, en tot cas, la pista del nostre protagonista acaba després d’aquest testimoni.
Epidèmies vampíriques
Aquest no és l’únic cas de caçavampirs documentat. Com s’ha dit, durant tot el segle XVIII van executar-se bruixes a Alemanya, així que per als governants de l’època no era tan estrany haver de lidiar amb fenòmens d’aquest tipus.
El 1731, els militars austríacs van enviar una expedició a la mateixa zona on havia estat Cabrera tement una epidèmia d’alguna malaltia infecciosa, dirigida pel doctor Glaser. I l’any següent una altra dirigida per un cirurgia anomenat Johann Flückinger. En aquests casos sí que es conserven els informes oficials dels metges –inclosos els noms dels pobles i dels morts reviscuts- amb descripcions similars a les que hem descrit.
En tot cas, però, l’expedició de Joan de Cabrera, hauria succeït en algun moment de la dècada del 1720, el que la convertiria en la primera en estar documentada –s’entén que a la zona, les aparicions de vampirs serien endèmiques-, encara que no se’n conserve cap registre oficial.
