Jeroni dedicava una estona petita, tots els dies, a pensar sobre coses que mai se li havia ocorregut raonar, o preguntar-se per què eren així i no d’una altra manera.
Assegut a la butaca de la seua habitació, intentava cercar alguna cosa en el seu cervell, qualsevol pregunta verge de contestació i que estigués solta per la seua substància grisa, esperant que ell la trobés i esbrinés una resposta correcta. Acabà de cordar-se les sabates i aixecà el cap. Aviat es va adonar que damunt de la capçalera del seu llit, estava, com sempre, com tota la seua vida, una creu de fusta. Era una creu d’un color canyella força cridanera. De seguida li va saltar la pregunta. Un somriure es dibuixà a les seues orelles. Quedà quiet dos minuts a penes; pensant com podia escometre el camí per esbrinar allò que volia conèixer i que estava més enllà, molt més darrere, de la resposta que tothom coneixia. Perquè ell sempre, quan mamprenia una tasca d’aquesta mena, no es restava en les contestacions ja conegudes i assumides, sinó que volia saber per què eren així i quin era el seu origen.
Jesucrist, que curiosament va nàixer (casualitats de la vida) en el mateix any que es dona per començada la nostra era, és a dir, l’any 1 (altres diuen que és el zero, però ací no entrarem en aquestes disquisicions que no venen a tomb), era un home revolucionari, mig anarquista (segons alguns filòsofs, com ara Nietzsche), i que es va cabrejar a muntó amb la jerarquia d’aquella església corrompuda que manipulava, per al seu benefici, la religió dels jueus. Doncs bé, per motius que tothom coneix, i que està de més explicar, el romans, que eren una altra tribu que havia ocupat per la força el territori dels israelites, feien i desfeien el que els abellia a casa aliena. Tenien per costum crucificar a tot aquell que els molestava. La crucifixió consistia en clavar o nugar les mans i els peus de l’individu, a dos taulons encaixats que formàvem allò que coneguem com una creu. I allà se’ls deixava, en mig del camp, perquè el temps i les feristeles el mataren amb lentitud i crueltat. Doncs, des d’ací, el nostre Jeroni volia començar a establir el seu recorregut d’investigació. Suposem que Jesucrist —s’interrogava l’home— que en lloc de morir en la creu, hagués mort d’una altra manera; és a dir, que els romans hagueren tingut, per eixe temps, una altra forma d’executar els condemnats; posem per cas, aquestes altres possibilitats:
- En una banyera, ofegat o acoltellat (com el pobre Marat).
- En un arbre, penjat de la branca més grossa.
- En un llit, enverinat.
- En una cadira, degollat
- En una graella, torrat i rostit a foc lent com Sant Llorenç.
Això voldria dir —rumiava en Jeroni—, que jo tindria a la capçalera del meu llit, al meu pit penjant i darrere de l’altar de la meua església:
- Una banyera?
- Un arbre?
- Un llit?
- Una cadira?
- Una graella?
I la següent pregunta que es feia, el nostre, ja atabalat, benvolgut Jeroni:
- Com podria senyar-me una banyera?
- Com podria senyar-me un arbre?
- Com podria senyar-me un llit?
- Com podria senyar-me una cadira?
- Com podria senyar-me una graella?
El Jeroni, atordit per tanta pregunta i amb poques respostes al cabàs, va pensar que potser, sense eixir-se’n del tema, cercava una altra possibilitat: la de reconduir eixe final tan tràgic de Jesucrist. I va pensar, i va imaginar que Pilat s’implicava de valent en el juí de Jesús; i que no preguntaria a ningú què feia amb aquest xicot; i que no admetria cap pressió de cap grup polític o religiós; i que faria justícia. Pilat se n’anà al racó de pensar de forma justa; i com les mans, feia no res que se les havia rentat, va decidir que enviava Barrabàs a la creu, i el Jesús a sa casa; aconsellant a sos pares que tingueren cura d’ell durant un temps, fins que se li anés eixa boira que tenia al cap.
Jeroni, va tornar a somriure. Va veure, entre carrerons del seu cervell, una història alternativa que ja feia temps li havien contat. Jesús es casava amb la Magdalena, i amb ella va formar una família, i tingué tres fills, i va heretar la fusteria de son pare. El negoci li va anar molt bé; obrí diverses sucursals per tot el país. A la fi, va tindre una vida molt feliç amb la seua família. I va morir d’avançada edat. I malgrat molts, als pocs anys dels seu traspàs, tan sols els seus nets el recordaren.
Jeroni, s’alçà de la butaca. Es va posar la jaqueta i se’n va anar a treballar. Demà serà temps de pensar amb altra bajanada il·lustrada.
