La preferència dels reis i altres nobles valencians -o catalans, a l’època la distinció és sovint complicada- per casar-se amb castellanes es troba a l’origen d’un persistent mite sobre els desastres que provocaven, sobretot per la seua tendència als desenfrenats estils de vida i l’ostentació -el que es coneixia com la “pompa castellana”- i pel desconeixement de les constitucions pròpies en intentar importar l’autoritarisme imperant a la Meseta. Ja sabeu, la cosa aquella de: “Ací no som esclaus, sinó que hi ha una llei que fins i tot els monarques han de respectar” que són l’orgull de la nostra història. Un mite que ja hem tractat a la secció amb personatges com Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, María Enríquez, duquessa de Gandia, o fins i tot Germana de Foix, segona esposa de Ferran El Catòlic, encara que aquesta era francesa. I també ja s’ha vist que no tot és ni blanc ni negre i que potser el mite, a més d’anticastellà, té un punt misogin, ja que van ser dones amb iniciatives interessants i, en tot cas, no massa pitjors governants que els seus marits.
En tot cas, si algú va personificar com ningú aquest mite de la “reina forastera, intrigant i ambiciosa” va ser la nostra protagonista de la setmana: Elionor de Castella, segona esposa d’Alfons el Benigne.
Filla del rei Ferran IV de Castella i Constança de Portugal, quan va nàixer, el 1307, era l’única hereva del tron de Castella, així que, davant la possibilitat que no tinguera cap germà home, la van prometre, amb només un any d’edat, amb l’hereu de la Corona d’Aragó, l’Infant Jaume, que llavors en tenia dotze. Això avançava la possibilitat de la unió d’ambdues corones gairebé dos segles abans que passara definitivament i en condicions que haurien estat molt diferents.
Per preparar el casament, als cinc anys, Elionor és instal·lada al palau reial de València, en companyia de la seua futura cunyada, la infanta Violant, amb qui es portaven només tres anys i que van establir una profunda amistat.
A l’època les coses anaven ràpid, així que amb 12 anyets ja consideren que la cosa es pot consumar i es prepara la boda a Gandesa. El problema, però, no és l’edat de la núvia, sinó el caràcter del nuvi. La historiografia l’ha descrit com de “caràcter solitari i un tant estrany”, el que vindria voler dir que estava com un llum. L’infant Jaume ja havia manifestat en diverses ocasions la seua negativa a casar-se per poder-se dedicar a la vida religiosa i quan finalment, obligat pel pare, que veia el conflicte polític que el tema podia provocar, va acceptar la boda, però no la consumació. La cosa va ser tan rocambolesca que les cròniques de l’època expliquen que el nuvi va negar-se fins i tot a donar la pau a la nova esposa i que va fugir corrents de l’església una volta acabada la cerimònia. Poc després renunciaria als seus drets al tron i al matrimoni i es convertiria en frare de l’Ordre de Montesa.
La nostra protagonista quedava així en un limbe complicat i incòmode, on se la considerava “donzella (o siga verge), casada però moralment vídua”. La situació política, a més, havia canviat molt amb el naixement del seu germà, qui seria el rei de Castella, Alfons XI, per la qual cosa la unió dels regnes ja no era possible, i a més les relacions entre aquests havia empitjorat sensiblement i la situació d’Elionor era un altre punt de fricció.
Boda finalment
Aquesta indefinició va allargar-se durant deu anys, en què diverses vegades es va parlar de tornar-la a la seua família a Castella, fins que el 1329, un “colp de sort” va fer que es poguera trobar una solució definitiva: l’enviduament del seu cunyat, el rei Alfons III “el Benigne” li va permetre, finalment, assolir el títol de reina i perdre el de donzella.
I això de la donzella va anar ràpid, ja que el mateix any de la boda ja havia nascut Ferran i l’any següent ho feia Joan. I malgrat que diuen que els fills sempre són felicitats, en aquest cas, van ser també una font de problemes.
Elionor va voler assegurar-los un futur pròsper, ja que l’hereu del tron era Pere, fill del primer matrimoni d’Alfons. I com entre les famílies reials, això de treballar no es porta massa, va pressionar el seu marit per tal d’aconseguir la major quantitat de terres i vil·les en favor dels seues fills. A més, junt amb la reina van desembarcar a la cort acompanyada d’un nombrós seguici de castellans encapçalat per la iaia Sança de Velasco. Aviat els xocs amb la noblesa i les autoritats municipals dels diferents regnes de la Corona van fer-se constants, guanyant-se la reina fama d’autoritària i insaciablement ambiciosa, mentre que el seu marit era vist cada cop més com un autèntic calçasses.
Mentre la relació amb els seus fillastres era cada volta pitjor -Pere III afirmaria més tard que havia intentat enverar-lo a ell i al seu germà-, aconseguia per al seu fill Ferran ni més ni menys que la concessió de Tortosa, Albarrasí, Alacant, Maella, Borriana, Castelló de la Plana, Xàtiva, Oriola, Guardamar, Novelda, la vall d’Elda i tot el Morvedre, convertint-lo en el principal senyor feudal de tota la confederació.
Les ciutats afectades, però, no s’hi van conformar i es revoltarien contra la decisió reial. El portaveu de la protesta seria el jurat de la ciutat de València, Francesc de Vinatea, qui s’enfrontaria personalment a la Reina en intentar fer-li veure que “ací” hi havia unes constitucions que calia respectar i que obligaven fins i tot els monarques. La resposta de la nostra protagonista no va ser gaire comprensiva i va declarar que “a Castella, aquesta insolència no s’hauria permés” i va demanar al seu marit que executara Vinatea. En canvi, Alfons -potser per això era “el Benigne”- va acatar la constitució i va revocar algunes de les concessions.
No va tenir tanta sort com Vinatea el noble aragonès Lope de Conçut, un dels protectors del futur rei Pere, a qui la Reina va acusar d’haver-la embruixat perquè no poguera tenir més fills i el va fer executar.
Se la lleven de sobre
La impopularitat d’Elionor és cada volta més manifesta i, finalment, el Consell Reial aconsegueix expulsar de la Cort la iaia Sança de Velasco, reduint la seua influència de forma important. Poc després i coincidint amb la mala salut del seu marit, decideix buscar refugi a la cort del seu germà, potser tement la reacció del seu fillastre una volta siga Rei. (Dit de pas, Pere III no destacaria precisament pel seu bon cor, així que potser la mesura tampoc estava mal pensada).
La marxa cap a Castella, però, no suposaria el final dels maldecaps d’Elionor. Amb l’arribada al tron de Pere, aquest va anul·lar totes les concessions als seus germanastres, el que va estar a punt de desencadenar una guerra entre Castella i Aragó, que s’evitaria in extremis per intercessió del Papa en el que es coneixeria com “el plet de la madrastra”, on se li permutarien Castelló de la Plana, Borriana i Llíria per Elx i Crevillent, per la negativa de les primeres a deixar d’estar sota la jurisdicció reial. El malestar, però, es mantindria i anys més tard esclataria en la coneguda “Guerra dels dos Peres” entre el fillastre i el nebot -Pere I “el Cruel”- de la nostra protagonista.
Final violent
Ara, si buscava seguretat a Castella, va ser realment fugir del foc per caure a les brases. El seu fill Joan lluitaria al costat del seu oncle i contra el seu germanastre en la Guerra dels Dos Peres, el que no li evitaria ser assassinat pel primer per motius que es desconeixen.
Un any després seria el torn de la mateixa Elionor, a qui “el Cruel” acusaria de participar en un complot contra ell i en favor dels seus germans bastards, i la faria empresonar al castell de Castrogeriz, on poc després la faria assassinar. Era l’any 1358.
El seu altre fill, Ferran, no la sobreviuria molt més temps, ja que el 1363, després de canviar diverses vegades de bàndol durant la guerra, el seu propi germanastre el faria degollar en la seua presència a Borriana. I és que si un era “el Cruel”, l’altre era “el del Punyalet”.
